Ens podem posar com vulguem i exaltar-nos amb el fet que l’Estat espanyol té presos i preses polítics, exiliats i tot un seguit de tocs d’atenció d’institucions internacionals pel cas català i la vulneració de drets humans. Però la realitat és la que és, Pedro Sánchez no té cap pressió per seure a dialogar, per molt que suspengui i rectifiqui en poques hores.
L’independentisme ha perdut la seva posició de força. De la mateixa manera que la va deixar escapar l’octubre del 2017 ho ha tornat a fer ara per forçar un diàleg amb condicions. L’acord assolit a principis de gener per facilitar la investidura de Pedro Sánchez era cedir, de nou, a una suposada empatia i condescendència del govern espanyol per intentar -intentar- seure a una mateixa taula i parlar -intentar parlar- del dret a l’autodeterminació i l’amnistia.
Van estripar la declaració de Pedralbes quan la dreta i l’extrema dreta es van manifestar a Colón. L’acord per seure a una taula de diàleg per “parlar de tot” va durar el mateix que la sessió d’investidura de Sánchez. Poques hores després de tenir el suport, el PSOE desmentia per activa i per passiva que el dret a l’autodeterminació i l’amnistia eren a la mesa.
Joan Tardà justificava l’acord assegurant que “recollim les lliçons de l’experiència”. Ahir el diputat Wagensberg demanava paciència, “anirà per llarg i la taula se suspendrà 50 vegades més abans de pactar la primera coma” amb un exercici de comparació, que ell mateix titllava d’incomparable, amb la matança d’Srebrenica el juliol del 1995 quan els Serbis van matar 8.000 persones: “Ni llavors van perdre la voluntat de negociar”. Dos dies abans, Josep Costa, vicepresident primer de la mesa del Parlament, recuperava la cita de Churchill quan Chamberlain va tornar d’Alemanya amb l’acord de Munic on cedia davant els nazis per evitar la guerra: “Us varen donar a triar entre conflicte i deshonor. Heu triat deshonor i també tindreu conflicte”.
Quan deixin de pensar que som la Gran Bretanya dels anys 1930 o que davant tenim un Estat que va fent matances potser, només potser, es podrà dir amb certesa que “recollim les lliçons de l’experiència”. Perquè si realment les recollissin veurien que un independentisme dèbil és una joguina de paper a les mans d’un gegant.
Sánchez no té cap pressió per seure a dialogar perquè, potser, si ho fa, en lloc de parlar es posa a riure davant l’espectacle dantesc que han ofert els dos partits del Govern aquests darrers dos anys. La posició de força la tenien quan Sánchez volia ser investit, la pressa per donar-li la presidència no tenia cap sentit. La força residia, també, en la majoria independentista al Parlament. Ara no hi ha n’hi una cosa ni l’altra.