Dijous 20 Febrer, 2020

Idees, terra i desigualtats: un Monopoly del segle XXI

El Monopoly és un joc avorrit. Probablement el primer joc de taula que molts de nosaltres vam tenir després de l’Oca/Parxís, i probablement hi vam dedicar moltes tardes però poques vegades vam acabar la partida de debò, quan un jugador arruïna tots els altres. Qui us escriu és força aficionat als jocs de taula i algun cop he provat de jugar al Monopoly d’adult. Sempre he arribat a la conclusió que és un joc emocionant durant les tres primeres voltes al tauler i que aleshores la partida ja està decidida: poques vegades el jugador que va guanyant en aquest moment perd la partida, i és virtualment impossible fer una remuntada. El joc es fa estàtic i avorrit mentre el capdavanter va eliminant la resta de jugadors.

Per què el Monopoly és com és? Perquè originàriament no era un joc competitiu basat en enriquir-se i arruïnar els competidors al mercat immobiliari sinó un joc per demostrar com d’injust és el capitalisme de rendistes. Si hi pensem bé, els jugadors del Monopoly cobren exactament el mateix salari (la quantitat que es rep cada cop que es passa per la casella de sortida) i comencen amb el mateix capital monetari, i tot i així, el joc acaba generant unes desigualtats monetàries entre jugadors espectacularment grans. El 1904, Elizabeth Magie, enginyera, actriu, feminista i unes quantes coses més dissenya un joc de taula anomenat «El Joc del Propietari» (The Landlord’s Game) amb dos sistemes de joc diferents: «Monopoli» i «Prosperitat». La primera versió ja la coneixem. La segona era un joc cooperatiu on es guanyava quan el jugador més pobre dobla la seva quantitat de diners inicial. L’objectiu era demostrar els principis econòmics de Henry George: bàsicament, que l’acumulació de terres genera desigualtats molt més grans que l’acumulació de salaris o de capital i que les rendes de la terra (és a dir, els lloguers), es guanyen sense esforç: el treball dels llogaters, la disposició a pagar, l’activitat econòmica al voltant de la teva finca… fan créixer els lloguers sense que l’esforç del propietari hi tingui res a veure. Fins i tot surt a compte mantenir els solars buits i anar pagant impostos sense beneficis fins que l’activitat humana als voltants hagi revaloritzat prou el terreny que surti a compte vendre’l.

Aquesta filosofia, que es va desenvolupar al segle XIX i principis del XX és, considero, molt vigent a dia d’avui, i encara es pot expandir a més sectors que no només el mercat de la terra. Amb el retorn a les ciutats després de la crisi dels setanta i especialment, després de la  Gran Recessió de 2008, els lloguers s’han disparat a mesura que ho fa la concentració humana i econòmica a les urbs, capturant efectivament bona part del valor que s’hi genera sense cap esforç per part dels propietaris.

   

No només són els propietaris d’immobles que s’enriqueixen a costa de l’activitat aliena. Les rendes del capital també s’han disparat mentre les del treball s’estanquen, el creixement econòmic segueix anèmic i les desigualtats augmenten constantment. I això, fins i tot el Financial Times ho reconeix. Així mateix, un altre aspecte que està guanyant terreny en el debat sobre apropiacions és el dels béns comuns. La teoria de Henry George ja apuntava aquí, atès que la terra és un bé comú claríssim: sense barreres d’entrada pel seu ús però que es pot saturar ràpidament, però clarament n’hi ha d’altres com les idees, els mems culturals, el programari lliure, les tradicions, fins i tot la força de treball qualificada, que agafen molta força quan els productes amb més valor afegit (béns o serveis) tinguin un contingut intel·lectual cada cop més alt. Un exemple: les grans empreses 2.0 (Facebook, Microsoft, Apple, Amazon…) es dediquen a comprar o absorbir petites empreses independents o projectes de codi obert per engruixir els seus beneficis marcant les regles del joc del que abans era codi lliure i ara és tant sols una falsa barra lliure on paguem costos socials cada cop més elevats.

I això per què ens ha de preocupar? Doncs perquè les desigualtats no només ens fan menys lliures a nivell personal sinó que afecten els nostres sistemes polítics. El sociòleg marxista Harvey Molotch parlava de la ciutat com una màquina de creixement, on es formaven coalicions d’actors poderosos (empresaris, propietaris, polítics) amb l’objectiu de fer créixer l’economia tant ràpid com fos possible per a enriquir tot tipus de capitalistes i rendistes. Això es va escriure durant els setanta, però és de rabiosa actualitat. Del paper de Facebook en el joc polític, o de la influència dels grans empresaris, no cal que en parlem. El capitalisme rendista és un cercle viciós, especialment quan té les normes de joc al seu favor, com tothom que hagi jugat al Monopoly pot confirmar.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,479FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,730SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca