Aquest article condemna de forma rotunda el ‘feminisme’ transexcloent. Malauradament, aquesta part del feminisme a la qual potser hauríem de deixar de catalogar com a tal, segueix pronunciant discursos d’odi contra les persones trans tant en el món virtual com fora d’ell. De vegades, de forma explícita. D’altres, de forma aparentment subtil. Res de nou, en realitat: fa dècades que sentim a parlar de que el transfeminisme i les teories queer són una traïció en si mateixes als objectius feministes. Però quines són les principals discrepàncies entre les diferents perspectives?
No és casualitat que al llarg d’aquest article s’utilitzin les paraules ‘feminista’ (entre cometes) transexcloent en lloc de TERF, radfem o feminista radical. No és just que les ‘feministes’ transexcloents s’hagin apropiat del feminisme radical tenint en compte que autores tan importants com Kate Millet, Andrea Dworkin o Catherine MacKinnon han estat pioneres en parlar de la identitat de gènere en els seus treballs. Fins i tot hem d’admetre que algunes autores transexcloents han contribuït en moltes ocasions a ampliar els nostres coneixements feministes. No obstant això, aquestes també han invisibilitzat i manipulat les experiències trans i queer. Això ens recorda al que històricament ha succeït amb les realitats de les dones cis, explicades pels homes cis des d’una perspectiva androcèntrica i sexista, i amb les realitats de les persones racialitzades, explicades per les blanques des d’un punt de vista eurocèntric, occidental i colonialista. Així, tant la literatura específica com la general i els mitjans de comunicació han representat sempre a les persones trans sense comptar amb elles. En conseqüència, el nostre imaginari no retrata en absolut les seves realitats diverses, el que fa que caiguem constantment en conclusions reduccionistes sobre les seves existències.
El problema del subjecte…
Segons les ‘feministes’ transexcloents, el subjecte polític del feminisme és la dona. No obstant això, tant el feminisme antiracista com el transfeminisme i les teories queer (la validesa de les quals neguen) han plantejat des de fa anys una qüestió vital: com definim ‘dona’? La resposta que donen les ‘feministes’ transexcloents té el seu origen en el feminisme de segona onada. Aquest assegurava que la dona és la ‘femella humana’ exposada a un procés de socialització que li atribueix aquesta categoria de gènere en el moment de néixer. Afortunadament, aquest feminisme blanc de segona onada va acceptar més tard, gràcies a la lluita de les dones racialitzades, que el subjecte del feminisme havia de ser ‘dones’, en plural, ja que no totes les dones experimentem les mateixes opressions. Així va néixer la teoria de la interseccionalitat, terme encunyat el 1989 per Kimberlé Williams Crenshaw. Aquesta teoria explica com la intersecció de diverses característiques socials identitàries com el gènere, la raça i la classe creen diferents tipus d’opressions. Però sembla que, encara que els estudis interseccionals ja incloguin categories d’anàlisi com l’orientació sexual i la identitat de gènere, les ‘feministes’ transexcloents no estan disposades a incloure les persones trans en el feminisme (especialment a les dones trans , tot i que són dones i per tant oprimides pel fet de ser-ho). Tenir clar quin és el subjecte del feminisme és necessari per saber a qui pertanyen els espais de lluita i per qui ha de lluitar el moviment, però és encara més important acceptar que històricament ens hem equivocat pensant que els únics subjectes del feminisme érem les dones cis blanques.
…i de l’objecte polític del feminisme
Les feministes transexcloents no només neguen que les dones trans siguin dones, també neguen que tinguem una lluita compartida. Separar lluites pot ser avantatjós a nivell estratègic, ja que totes les persones involucrades en elles necessiten els seus espais propis per organitzar-se, però no es pot negar que comparteixen un enemic comú: el sistema definit com patriarcal, racista i capitalista (entre d’altres adjectius que no són acumulatius, sinó que s’interrelacionen creant diferents tipus d’opressions). Però no perquè una persona pateixi una opressió específica hem excloure-la del feminisme si tenim en compte que el sistema patriarcal també és racista pel fet de ser patriarcal i viceversa, per exemple. Així, com a argument per excloure les persones trans, les ‘feministes’ transexcloents es neguen a posar-li l’adjectiu ‘cis’ a el sistema afirmant que no hi ha cap estructura que sostingui aquest tipus de mecanisme opressiu.
Per contra, les autores transfeministes afirmen que el sistema cisheteropatriarcal oprimeix les persones que no són cis de forma específica. De fet, sostenen que és el mateix cisheteropatriarcat el que decideix qui són les persones trans i qui són les persones cis, així com el patriarcat decideix qui són homes i qui dones. Però de la mateixa forma en què el comunisme va frenar la lluita feminista assegurant que l’opressió que patien les dones era conseqüència del capitalisme i no de el patriarcat, les ‘feministes’ transexcloents obstaculitzen l’avanç del transfeminisme posant l’accent exclusivament en el patriarcat. I és que per a elles l’objectiu del feminisme no és acabar amb totes les opressions que el sistema cisheteropatriarcal exerceix sobre els diferents grups subordinats, perquè per a elles no hi ha ni cisheteropatriarcat ni grups diferents: només les ‘femelles humanes’ pateixen l’opressió patriarcal.
El problema de la dicotomia sexe/gènere
És biològic el sexe?
Si en general sabem molt poc sobre aquest tema és perquè la ciència sempre ha estat considerada una veritat universal i unívoca. Oblidem sovint que és cisheteropatriarcal, com tot. Les ‘feministes’ transexcloents tenen raó quan asseguren que la distinció femella/mascle serveix per naturalitzar i reforçar la construcció social del gènere. El que no contemplen és la possibilitat que aquesta classificació dicotòmica del sexe no sigui quelcom natural, sinó una eina mèdica cisheteropatriarcal per mantenir el sistema sexe/gènere1. En aquest sentit, les ‘feministes’ transexcloents critiquen les teories queer i el transfeminisme per no tenir en compte els límits que la realitat imposa al discurs. Per a elles, la realitat és que només hi ha dos sexes. No consideren el sexe com un espectre i, per descomptat, no s’adonen que cauen en la seva pròpia trampa. Perquè, en efecte, la mera existència de persones intersexuals i trans qüestiona la idea de que hi ha dos sexes biològics, alhora que suposa una amenaça tant per aquells que volen preservar l’ordre social com per a aquelles que creuen saber com funciona i per tant com enderrocar-lo.
És el gènere un constructe sociocultural?
Com dèiem, les ‘feministes’ transexcloents opinen que el gènere s’imposa i es construeix socioculturalment i que per tant no pot definir-se com una identitat. De fet, consideren que les identitats són ficcions repressives que poden conduir a essencialismes que reforcen els estereotips que es pretenen trencar2. En canvi, el transfeminisme i les teories queer proposen parlar de dones com a classe sexual i grup polític-identitari. El gènere seria no només una construcció sociocultural a partir d’una assignació realitzada de forma binària en base a una determinada biologia, sinó resultat d’un sistema relacional a partir del qual es desenvolupa una construcció de la identitat de gènere constant i performativa.
Podem assenyalar també que, en termes pràctics, les ‘feministes’ transexcloents són les primeres que reivindiquen la seva identitat com a dones. I si bé l’objectiu final (també per a moltes transfeministes) pot ser “abolir el gènere”, mentrestant necessitem apropiar-nos d’aquestes categories per organitzar-nos, lluitar i sobreviure: tal com han fet durant anys les feministes, les persones racialitzades i les persones LGBTIQ+. Al cap i a la fi, l’opressió3 també consisteix en negar a les persones el dret a ser qui són i a lluitar en els espais que els pertanyen per ser qui són. Les ‘feministes’ transexcloents, de la mateixa manera que el patriarcat ha fet històricament amb totes les dones, estan negant a les dones trans aquests drets. I van més enllà: s’atreveixen a afirmar que una persona que no se sent còmoda amb el seu gènere no ha d’anomenar-se trans o queer, sinó feminista. Per descomptat, aquesta afirmació és enormement perillosa. Ser una persona cis no vol dir estar còmoda amb els rols de gènere, sinó estar còmoda amb la pròpia identitat de gènere. Les dones feministes cis no pateixen les conseqüències del càstig que el sistema cisheteropatriarcal exerceix sobre els cossos de les persones trans.
Si el sistema no fos com és, no hi hauria persones trans. Serien, com elles diuen, ‘dones’ i ‘homes’ feministes. Però no totes les persones trans són feministes, i només cal escoltar-les per saber-ho: són persones que, a vegades des de molt joves, saben que no tenen el gènere que se’ls ha assignat a partir d’una biologia suposadament determinada, i ho saben precisament perquè estan en aquest sistema i perquè tenen una identitat de gènere. No hem de deixar de teoritzar sobre com es construeixen les identitats i sobre el sistema sexe/gènere, però sens dubte cal començar a fer-ho des d’una perspectiva transfeminista que no amenaci la vida de ningú.
El problema de l’expressió de gènere
Segons les ‘feministes’ transexcloents, les persones trans i queer perpetuen els rols de gènere binaris i reforcen les nocions construïdes de feminitat i masculinitat. Aquest enfocament no té en compte les complexitats de les diferents expressions de gènere, cosa que també tenim les persones cis. Intentar assemblar-se al que és normatiu, al que se’ns ha venut com a vàlid, és perfectament natural. Totes ho fem de diferents maneres i en major o menor mesura. Per a les persones menys privilegiades es tracta d’una qüestió de supervivència.
Amb aquest perillós discurs, a més a més, les ‘feministes’ transexcloents homogeneïtzen les persones trans. Segons els seus plantejaments, d’una banda, tots els homes trans busquen accedir als privilegis que els han estat negats, encarnin o no una masculinitat no hegemònica. D’altra banda, totes les dones trans, que suposadament han gaudit dels privilegis del patriarcat mentre eren socialment llegides com a homes (com si mai haguessin tingut accés real al privilegi d’un home cis), no estan desafiant als que socialment glorifiquen la masculinitat quan la deixen enrere, en el cas que siguin dones considerades ‘femenines’. En totes aquestes hipòtesis no tenen en compte que, precisament, les seves diferents encarnacions desafien les concepcions existents sobre el que és normatiu4. I no només s’obliden de l’existència d’aquelles persones trans que no encarnen rols de gènere binaris, també de les persones queer que juguen amb les nocions de masculinitat i feminitat de forma estratègica i subversiva, actes molt més revolucionaris que parlar “d’abolir el gènere” en un pla teòric-abstracte.
Necessitats urgents del feminisme
Després d’haver defensat el transfeminisme i les teories queer al llarg d’aquest article, cal fer també una breu crítica de les últimes. Aquestes teories, íntimament lligades al feminisme postestructuralista i al postmodernisme, semblen centrar-se massa en la fluïdesa del gènere oblidant que existeixen identitats més i menys estàtiques. De la mateixa manera, cal assenyalar que de vegades s’enfoquen massa en la importància de la llibertat individual per expressar un gènere sense tenir en compte que aquesta “pot limitar els possibles significats o oportunitats d’altres”5, especialment si estem parlant de masculinitats i feminitats hegemòniques . En aquest sentit, és absolutament cert que en els cercles queer també s’hi cau inevitable i constantment en les jerarquies de gènere habituals. Històricament, les lesbianes i les bisexuals han estat invisibilitzades dins del col·lectiu LGBTIQ+, però sense cap dubte les més invisibilitzades han estat les dones trans.
És de vital importància transformar aquest camp de batalla en un fòrum de debat en el qual es puguin escoltar diverses teories i perspectives. En aquest fòrum, però, les persones trans han de ser protagonistes. Afortunadament, moltes ja teoritzen avui en dia sobre les seves pròpies existències (normalment i sobretot a Occident), però segueixen sent excloses d’espais acadèmics i activistes ‘feministes’. Què hem de fer, doncs, davant la necessitat de posicionar-nos en un feminisme que no exclogui les persones trans? Com a acadèmiques, podem començar llegint autores transfeministes per subvertir tot un procés d’aprenentatge en el que les visions trans no han estat considerades. Com a activistes i sobretot com a persones, podem començar a deixar de contribuir a les opressions de les persones trans i queer. Sabem perfectament el que cal fer per aconseguir-ho: escoltar i estar disposades a aprendre fent autocrítica i revisió constant dels nostres privilegis, així com intentar conscienciar la resta de la societat. Perquè, com va dir l’escriptora transfeminista Susan Stryker, encara que les més privilegiades haguem de callar i escoltar les menys privilegiades, no hem de guardar silenci davant els atacs que aquestes últimes reben6. Tot això sense oblidar que aquest debat segueix sent una preocupació purament teòrica per a les persones cis, la integritat personal de les quals no es veu afectada per la seva conclusió7.
Referències
1 https://www.instagram.com/zoe.grks/, biòleg graduat a la Universitat Autònoma de Barcelona que ha investigat aquest tema en el seu treball de fi de grau.
2 Zambrini, L. (2014). Diálogos entre el feminismo postestructuralista y la teoría de la interseccionalidad de los géneros. Revista Punto Género, 4, p. 52.
3 Les ‘feministes’ transexcloents diuen que les persones trans no pateixen opressió, sinó discriminació. Recordem aquí que opressió també es defineix com “sotmetre a una persona o a una col·lectivitat privant-la de les seves llibertats o per mitjà de la força i la violencia” (https://www.wordreference.com/definicion/opresi%C3%B3n)
4 Elliot, P. (2010). Exploring rifts in transgender, queer, and feminist theories. En Debates in transgender, queer and feminist theory. Londres: Routledge, p. 6.
5 Heyes, C. J. (2003). Feminist solidarity after queer theory: The case of transgender. Signs, 8(4), p. 1095.
6 Stryker, S. 2006. (De)subjugated knowledges: an introduction to transgender studies. En S. Stryker and S. Whittle, (Eds.). The Transgender Studies Reader. Nueva York: Routledge, 1-17.
7 Elliot, P. (2010). Exploring rifts in transgender, queer, and feminist theories. En Debates in transgender, queer and feminist theory. Londres: Routledge, p. 5.