Dijous 20 Febrer, 2020

Parlem de la Llei Aragonès

Un dels efectes col·laterals del procés independentista és que permet dissimular altres batalles paral·leles, i no menys importants, en l’eterna disputa per l’hegemonia en els cercles de poder de la societat catalana. Potser parlar de batalles pot resultar exagerat, perquè més aviat són escaramusses, maniobres, ganivetades més o menys sordes i discretes, accions sagnants o incruentes i amb el punt operístic que recorda les lluites de família a ‘El Padrino’, la fabulosa trilogia de Francis Ford Coppola, que convé revisar almenys un cop cada deu anys per entendre com funciona el sistema de partits.

Efectivament, aquestes guerres encobertes no tenen contenidors cremats, ni requereixen d’esbatussades de tertulians, ni l’èpica de les grans mobilitzacions. I tanmateix són més que transcendents perquè dibuixen els reequilibris de poder que marquen la defunció del sistema de la Transició, amb una mena de repartiment del pastís entre el pujolisme i l’antic PSC. I és aquí on apareix un d’aquests episodis més transcendents del que puguem pensar. I precisament el seu secretisme –els mitjans de comunicació pràcticament no en parlen, si no és per defensar-la com a una “eina de país”- i dels atacs sospitosos habituals (antiglobalitzadors, CUP, i altres defensors d’allò públic).

Per fer un resum i posar el lector en antecedents, la Llei de Contractes de Serveis a les Persones, que ha pres el malnom de Llei Aragonès perquè, malgrat que l’ha redactat un diputat no massa conegut, Jordi Albert, ha estat impulsada des de la vicepresidència d’Economia, que ocupa el segon d’ERC. Teòricament, seria l’adaptació catalana d’una directiva europea (la 2014/24) que obliga a les diverses administracions a posar ordre en la contractació pública (no costa imaginar els buròcrates de Brussel·les prou farts de la corrupció i clientelisme tradicional dels països del sud) i d’una llei de contractes públics espanyola que, bàsicament, es dedica a regularitzar les irregularitats tradicionals que suposa repartir concessions públiques a empreses privades. Malgrat que hi ha hagut un esforç propagandístic important per part d’ERC que aquesta seria “una llei anti-Florentino”, perquè conté algunes píndoles textuals en els seus 38 articles i diverses disposicions addicionals i transitòries, com ara que el preu no serà el criteri únic, o que si s’apliquen algunes tímides mesures de responsabilitat corporativa serà més fàcil aconseguir la concessió. La realitat, tanmateix, és que qualsevol amb un mínim coneixement sobre com funciona l’administració sap perfectament que les bones intencions (si existeixen) dels legisladors no aguanten la més mínima maniobra de l’advocat més maldestre per aconseguir la gestió privada de qualsevol servei públic i extreure’n benefici a costa de 1) empitjorar el servei; 2) aplicar sobrecostos; 3) sobreexplotar els treballadors; 4) estafar l’administració i 5) una combinació de les quatre anteriors. Qualsevol que tingui una mínima experiència municipal sap que la més indefinida de les vagues dels treballadors és infinitament preferible a la capacitat d’extorsió a què sotmeten els ajuntaments algunes concessionàries. A tot això s’afegeix un annex on s’enumeren 250 serveis a les persones susceptibles d’ésser privatitzats. D’aquest document, on apareixen des dels serveis d’oncologia fins a l’educació infantil, en diuen “el mercat d’esclaus”, perquè l’administració col·loca fotografies de cadascun dels serveis, que després empreses que ni tan sols tenen sovint la més mínima capacitat financera, els compren i exploten sense pietat. La famosa “llista dels 250” és una incitació a privatitzar el poc que queda sense públic.

   

Què fa un partit que es reivindica d’esquerres privatitzant com una vulgar Thatcher? La pregunta està malament formulada. Tècnicament, el Partit Laborista Britànic de Tony Blair i el Partit Demòcrata de Bill Clinton van privatitzar més que els seus antecessors, i en aquest sentit, el partit, liderat de facto per Aragonès es dedica a fer el mateix que molts partits del seu espai polític, amb una particularitat. Més enllà d’algunes experiències municipals (on les privatitzacions de serveis van ser més que habituals, com va passar en les llars d’infants municipals o els Centres d’Atenció Primària), ERC, en tant que republicà i independentista, era un partit pària. El poder real, el que remena cireres i reparteix esferes de poder, massa vinculat al Règim del 78 se’n. ERC no ha parat de créixer, especialment des de l’inici d’aquest segle, i és més que probable que en les properes eleccions al Parlament, esdevingui el grup majoritari, amb més de quaranta escons ( i qui sap si acostant-se a la cinquentena). Tanmateix, qualsevol amb un mínim d’experiència política, coneixedor de la història, i addicte a les ficcions com “The West Wing” o “House of Cards” sap distingir entre guanyar unes eleccions i tenir poder. Un partit polític és una maquinària de poder extraordinàriament cara i complexa, que més enllà de vots, requereix de xarxes clientelars que, a la manera de tentacles capil·lars, arribin a bona part del territori. Necessita capacitat de repartir premis (normalment en forma de càrrecs,  concessions o portes giratòries) i càstigs (l’exclusió del pastís). Que necessita una xarxa de mitjans de comunicació afins que serveixi per blanquejar els errors i canalitzar fer atractiu el discurs. Que tingui grans complicitats amb el món econòmic, acadèmic, cultural, mediàtic i fins i tot el religiós (d’aquí la gran obsessió d’ERC d’atreure’s una bona colla d’immams o líders comunitaris musulmans, tot imitant el Partit Laborista Britànic o el Partit Demòcrata.)

És per això que calen molts diners i molts amics. I capacitat de repartir favors per fer-los. L’obsessió de Pere Aragonès perquè s’aprovin uns pressupostos que, bàsicament, sembla que ha de servir per repartir concessions privades dels serveis públics (per exemple, a nivell d’educació, no hi ha previst cap reversió de les retallades de 2010-2015 i sí una aposta decidida per una escola inclusiva que es vehicularà via empreses privades o beques menjador amb contractistes d’intermediaris) que faci rutllar aquesta maquinària de poder.

Cui prodest? Els propagandistes republicans afirmen i reafirmen que les concessions dels serveis públics no se les emportaran les grans empreses (tenen una gran obsessió per en Florentino Pérez, com si aquí no haguéssim tingut un Ramon Bagó, el gran beneficiari de les concessions irregulars que controla hospitals i menjadors escolars), sinó que faran un esforç perquè el tercer sector, cooperatives, organitzacions no governamentals puguin beneficiar-se.

Un parèntesi explicatiu. M’imagino que a primer d’economia deuen parlar que existeixen tres sectors: el sector privat, que es gestiona privadament, amb afany de lucre i que busca tenir beneficis; el sector públic, que es gestiona públicament, sense afany de lucre i que no pot tenir beneficis, i finalment el “tercer sector”, que no és ni l’un, ni l’altre, perquè si bé es gestiona privadament, teòricament no pot tenir lucre ni beneficis. Ara bé, quan anem a la lletra petita descobrim que hi ha maneres subterrànies de lucrar-se: col·locar amics, familiars, afins o testaferros, posar retribucions astronòmiques o concentrar en poques mans els resultats econòmics en base a la més dura explotació laboral o abusar del client. Per posar un exemple, la principal empresa del sector social a Catalunya és la Fundació Obra Social de la Caixa que té en nòmina algú de la família reial que dubtem que cobri poc. Una fundació, d’altra banda, lligada a una entitat que es va dedicar a desnonar desenes de milers de famílies en la darrera dècada, i per tant, una fàbrica de marginació social. Un conegut ideòleg de la renovació pedagògica va ser “col·locat” en una ONG que, en ésser nomenat director, va acomiadar tot el personal i es va posar un salari de sis dígits. El tercer sector, a més, pot ser tant o més despietat que el personatge de “El llop de Wall Street”. Són coneguts els casos de la DGAIA on els treballadors, que tutoritzen infants i adolescents en situacions extremadament dures, poden passar mesos sense cobrar uns salaris esquifits en condicions de treball semiesclavistes.

Ara bé, el Tercer Sector, on evidentment hi ha de tot, des d’entitats que fan de l’ètica una bandera, fins a d’altres que podrien brandar la bandera pirata, sí que sembla un candidat a esdevenir un espai afí a un partit polític i una base econòmica i social. De fet, una de les coses que s’ha repetit sobre ERC és la seva obsessió per ampliar la base. El que no s’especifica és precisament aquesta base: base electoral? Social? Econòmica? Probablement totes, encara que la qüestió és a costa de qui. Un dels fenòmens del qual s’adonen els politòlegs que precisament on sembla créixer més és als antics feus del PSC. Sembla que no es limiten a captar votants (de vegades amb més pa que formatge), sinó també s’està quedant amb les seves xarxes clientelars. En els primers anys de la Transició, el PSC, un partit que comptava alhora amb intel·lectuals brillants i alhora amb cacics de suburbi, tot traslladant les estructures caciquils dels pobles meridionals a l’àrea metropolitana. Quaranta anys no sembla que hagin servit per fer la gent més lliure, ans al contrari. A mesura que creixen les desigualtats, disposar de mecanismes pels quals es pugui trobar feina, o ésser atès per uns serveis degradats, o que et facin festes que permetin explotar la nostàlgia dóna resultat. Tanmateix, el preu a pagar és terrible: és perseverar en la dependència, perpetuar en les desigualtats.

Com dèiem, en la construcció de la Catalunya republicana cal calibrar amb exactitud quina mena de país volem. Aquells països que han optat per la combinació de privatització amb tradició corrupta, semblen condemnats a la impotència. El model de privatització impulsat pel sector més neoliberal d’ERC (que no tenen res a envejar al binomi Mas i Mas-Collell) ens porta a un model de país coix, feble, fràgil i inconsistent. ERC faria bé de desprendre’s de determinades pulsions neoliberals.  Evidentment, molts deuen haver-se emmirallat en la facilitat amb què els laboristes britànics i els demòcrates nord-americans havien ocupat parcel·les de poder. Tanmateix, gràcies a les seves polítiques han aconseguit trinxar les seves societats i arrossegar les idees progressistes vers la irrellevància.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,479FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,730SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca