Dimarts 25 Febrer, 2020

Diàlegs improbables

No cometré l’error del determinisme i, per tant, creure que Espanya no acceptarà mai una solució negociada al conflicte català perquè va en la seva naturalesa. Malgrat que tots estem molt condicionats per la història i la tradició, les societats, tenen capacitat d’evolucionar. Ara bé, és obligació de tot analista practicar la religió de l’escepticisme. En les circumstàncies actuals, les probabilitats que les hipotètiques converses entre Madrid i Barcelona per tractar de resoldre el problema territorial puguin traduir-se en quelcom tangible, les veig entre escasses i nul·les. I ho són precisament per la seva publicitat, i perquè en un moment d’aparent absència de contenidors fumejants al carrer, la part que manté intacte l’aparell repressor i continua exercint la violència unilateral té pocs incentius per dialogar de manera sincera i efectiva.

Cal tenir en compte fets que m’atreviria a qualificar d’incontestables. Que avui la qüestió catalana sigui coneguda arreu del món (tot i que no necessàriament compresa) es deu a la visibilització del conflicte. Si avui el prestigi internacional de la suposada democràcia espanyola s’ha esfondrat espectacularment, ha estat per la determinació i la sinceritat de la societat catalana d’impugnar el Règim del 78 i plantejar obertament la ruptura. Si avui una part important de la societat catalana ha desconnectat d’Espanya i és més a prop d’una República que servirà per interrompre una relació conflictiva amb un estat maltractador, es deu a un seguit de fets i processos impensables fa tan sols quinze anys.

I tot això va succeir perquè el procés que ens ha menat a la situació actual va esdevenir una combinació virtuosa d’agitació al carrer, creació d’espais de la societat civil amb capacitat de marcar agendes, mobilització al carrer, i molt especialment, desobediència institucional. Efectivament, entre agost de 2017 i gener de 2018 és el moment en què el conflicte viu els seus moments més intensos. I és molt especialment el lapse entre setembre i octubre de 2017 quan la hipòtesi d’una independència efectiva es reforça en base a la combinació de carrer més institucions.

   

Si el president Puigdemont és avui l’enemic públic número 1, el gran dimoni pelut que histeritza el nacionalisme espanyol és perquè és capaç de ser conseqüent amb el seu ideari republicà, perquè, malgrat les múltiples dificultats i errors que hagués pogut cometre, és coherent respecte al seu independentisme i compleix amb la promesa del referèndum, que hauríem de considerar com a un dels moments fundacionals de la Catalunya actual i el gran trauma espanyol del segle XXI. La seva entrada com a eurodiputat als darrers dies ha reforçat aquesta mena d’akelarre polític i mediàtic en què Madrid es reclou en el brou d’una amargant i laberíntica fase de negació. Tanmateix, per la banda republicana, si bé la desobediència institucional acompanyada d’agitació al carrer va ser capaç de posar contra les cordes la monarquia i l’Espanya inquisitorial, el gran error que podríem retreure a l’independentisme no fou tant la no efectivitat de la independència d’octubre del 2017 (perquè probablement hagués comportat els morts que determinats grupuscles de l’estat devien pretendre ocasionar en l’atemptat disfressat d’islamista de l’agost) que hagués pesat com una llosa en la consciència dels líders republicans, sinó el 30 de gener de 2018.

Probablement, molts analistes coincidiran que les eleccions més dramàtiques que ha viscut el nostre país van ser les del 21 de desembre del 2017, on hi va haver una voluntat deliberada (acompanyada de manipulació electoral) per impedir la victòria de l’independentisme. En un context de terrible repressió, si la victòria republicana s’hagués traduït a mantenir una actitud desobedient, nomenant president el MH, passant olímpicament d’un TC que, no és que jugui amb les cartes marcades, sinó que directament les dibuixa i les inventa, el trauma hagués estat majúscul. Hi va mancar determinació en un moment clau, encara que està clar que la peça fonamental és la no obediència d’unes institucions que, sense perdre capacitat de repressió, han extraviat per sempre l’autoritat. Cal no oblidar que van ser triats per desobeir unes desacreditades institucions espanyoles antidemocràtiques, i per desacatar allò que prové directament de l’esperit del Valle de los Caídos.

Han passat alguns mesos, a més, per valorar l’episodi d’octubre-novembre de 2019, quan el Tsunami va irrompre com a nou actor polític, i la vaga general, les marxes ciutadanes i sobretot el setge a l’Abu Grahib de Via Laietana va fer posar contra les cordes, de nou el govern. Fins i tot, malgrat la persistència d’una repressió desbocada, acompanyada de l’evidència d’òrgans repressors que actuaven pel seu compte, contribuint al caos institucional de la monarquia (com el muntatge policial contra els CDR), l’estat va suar sang per tractar de dominar la situació, fins i tot amb derrotes parcials, com la retirada dels “mamporreros” importats de l’estat, després de diverses nits de combats al carrer encara no prou valorats. De fet, en aquelles jornades, van cremar més lliris que contenidors, la qual cosa significa la necessitat de prendre consciència que som en una nova etapa del conflicte que implica determinació popular enfront la guerra bruta monàrquica. Tanmateix, ja en aquell moment vaig criticar que les manifestacions podien haver optat per objectius més interessants que una caserna més simbòlica que estratègica. Perquè la peça, que de nou, va fallar, va ser la institucional. Ni el Parlament, ni la Plaça Sant Jaume van ser capaços de fer allò que calia: alliberar els presos polítics i fer un esforç per desobeir un estat que ja no és controlat per mecanismes democràtics, sinó que és franquisme ultra descarnat, amb uns jutges i comandaments policials que són hereus directes del Tribunal de Orden Público i de la Brigada Político Social, i propis del règim del 39. Fins i tot un president com Quim Torra, algú que imaginem coherent i íntegre, deduïm que és un presoner a la Casa dels Canonges, aïllat d’uns aparells de partits que no han entès que per assolir una República, cal conjugar tots els temps i formes del verb desobeir.

Efectivament, el moment era dramàtic perquè la perspectiva d’un “trifachito” en les eleccions de novembre era versemblant i això podria deteriorar la situació fins a límits insuportables. De fet, les diverses versions del postfranquisme van guanyar a l’Espanya monolingüe i cultural, perquè només els vots de la perifèria basca, gallega i de Països Catalans va permetre al centre esquerra una darrera oportunitat. Tanmateix, el fet és que s’ha obert un nou moment polític en què el pacte PSOE i Podem pot ocupar l’administració de manera molt fràgil (i dic “ocupar l’administració, perquè crec que ha quedat clar que l’estat profund no li permet governar). En aquestes circumstàncies, penso que l’independentisme s’ha explicat a si mateix el conte de la lletera que és possible articular un diàleg que pugui comportar resultats.

Com dèiem al principi, difícilment pot tenir fruit seure en una taula si no existeix un context en el qual l’estat sigui conscient que no controla ni el carrer ni les institucions catalanes. Per naturalesa, les converses públiques no arriben a bon port perquè els actors de poder poden pressionar durament els participants en una negociació i la poden fer avortar de diverses maneres. Només cal veure les maniobres brutes del Suprem amb el no acatament de les sentències europees, les actuacions de la JEC per apartar il·legalment el president Torra, l’assetjament mediàtic perpetu, els “numerats” de vergonya aliena perpetrat pel que queda de Ciutadans o el manteniment de la repressió contra qualsevol sospitós d’independentista. A més, si en una setmana no hi ha hagut ni un sol gest com ara un Reial Decret Llei d’amnistia (allò important que no fas en els primers dies és que no ho vols fer), això vol dir que el govern de Sánchez provarà la tàctica de jugar favorablement amb el temps, mentre que farà servir Podem com a escolanets amb iniciatives de l’estil tractar de provocar unes eleccions que separin ERC de JxCat. La taula es pot eternitzar mentre no hi hagi fogueres de lliris i polítics obrint les portes de la presó “perquè la UE ens ho indica claramanent, i cal respectar les sentències europees”. Les veritables negociacions que porten a algun lloc es fan sense llums ni taquígrafs, per part, o bé d’enviats especials de segona fila a països tercers amb vocació mediadora, o bé amb presència d’exiliats i presoners polítics amb expolítics de prestigi. Per dir-ho d’una altra manera, en unes converses de debò, cal fer seure Zapatero, Junqueras i Puigdemont a prop del Llac Leman. Tanmateix, aquest escenari no serà possible sense pressió. La inactivitat, ara per ara, és el pitjor enemic del republicanisme.

Cert. Espanya manté intacta la capacitat de repressió, i cert, potser tenim una generació de polítics amortitzada sobre la qual caldria pensar en un nou relleu (les revolucions cremen acceleradament els personatges). Tanmateix Espanya ha acabat amb una situació diplomàtica més fràgil del que puguem pensar, amb institucions afeblides, i amb problemes que es poden agreujar (especialment quan les esperances de polítiques d’esquerra com ara la derogació de les lleis mordassa, de la reforma laboral o de les pensions s’esvaeixin), mentre que Catalunya, si realment vol ser una República, ha de demostrar determinació a l’hora de fer entendre al món, a Madrid, i a nosaltres mateixos, que volem una República simplement per escapar d’un estat no democràtic, que no dubta a carregar-se les seves pròpies lleis per tractar de mantenir allò que ja ha perdut. Al cap i a la fi, fins a cert punt, Espanya comença a semblar-se al Bruce Willis de El sisè sentit que no se n’adona encara que ja és mort.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,472FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,737SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca