Dijous 20 Febrer, 2020

El castic de no conéixer-te

Torne a escriure’t i aquesta vegada ho faig amoïnat. El que et vull contar no t’ho creuràs però, en efecte, tot el que vinc a dir-te és cert. No sé, vivim en temps convulsos en què pors antigues tornen a fer-nos tremolar i els malsons que pareixia que havíem deixat enrere semblen renàixer bel·licosos. En un món policrom, han tornat aquells qui volen tenyir-lo de nou de negre.

Hui han eixit al carrer unes quantes persones (per sort, no moltes) a dir-te que no els agrades, que no et volen ni conéixer, que no paga la pena fer-ho. Ho sé, esglaia saber que encara hi ha gent així però no ens enganyen, sempre n’hi ha hagut. Sembla que en algunes ments empobrides no cap la grandesa del teu món.

Sí, així és. No volen conéixer-te. Tampoc volen saber res dels teus fills i filles. Jo tampoc ho entenc. Qui no voldria perdre’s en les aventures cavalleresques de Tirant? Per quin motiu hom no voldria meravellar-se amb la defensa de les dones d’Isabel de Villena o d’Isabel-Clara Simó (descanse en pau)? Algú pot abstindre’s de ballar al ritme d’El Diluvi, La Fúmiga o Mireia Vives? Qui no somriu una miqueta més quan li diuen “bonic/a”? No, definitivament jo tampoc ho entenc.

Tot i així, estimada meua, sembla que hi ha gent que encara no comprén que ets ben rica, que cada paraula que naix de tu està plena de tendresa i saviesa, que el teu esguard mil·lenari és el testimoni de milions de persones que et somien, t’estimen i et parlen cada dia. Alguns no volen ni sentir-te però no entenen que ets ben viva i que et fas l’ama del corral, del carrer i d’allà on vas.

Ja, ja sé que no soc objectiu però tot és culpa teua perquè a qui t’estima tu li regales un món dolç i joliu del qual ningú no vol eixir. No, no tingues por. Ells volen veure’t apagada i capbaixa però hi ha milions de persones que cada dia vivim i gaudim d’açò que anomenen vida a través de tu, gràcies a tu.

No sé, estic pensarós. Qui no és capaç de veure la bellesa de conéixer-te? Qui pot negar-se a fruir de la teua existència i vitalitat? Qui no pot estimar-te? A mi, un entre tants, m’encises i, per això, dic ben alt:

Parlàvem, parlem i parlarem sempre aquesta llengua que no és sinó la valenciana.

*La primera versió d’aquesta peça va ser publicada a https://eltorsimany.home.blog/, el web on el lingüista Adrià Jaén i Cuenca publica les seues reflexions des que va començar el 2020 i que us convidem, amb molta il·lusió compartida, a visitar.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca