La masculinitat hegemònica està institucionalitzada. A les famílies, a l’escola, al cinema, als mitjans de comunicació… Cap institució és lliure d’aquest model de comportament resultat d’una construcció social patriarcal. 

Des de petits, els nois són encoratjats a assolir els ideals suprems que la masculinitat hegemònica promou, contribuint a la formació d’una societat dividida entre qui gaudeix dels recursos, els privilegis i el poder i aquells que, en tant que no compleixen les normes, són marginats a la base de la piràmide social. 

Els rols de gènere sempre s’han definit com la creença que fa que la societat es divideixi entre homes i dones, fent que cada grup assumeixi unes funcions predeterminades pel fet de pertànyer a un grup o un altre. 

En plena quarta onada feminista, aquesta divisió binària s’ha transformat, ampliat la base i reduït la cúspide, fent que no tots els homes puguin formar part del col·lectiu amb poder social. Resulta que les dones ja no som les úniques excloses, ja que l’orientació sexual i la identitat de gènere no depenen del sexe de cada subjecte i el fet de sentir-se home tampoc no és garantia de voler adaptar-se a cap comportament masclista. 

Els homes que s’ajusten a la masculinitat hegemònica són aquells que se senten còmodes vivint en una societat desigual, on saben que els rols de gènere els afavoreixen pel fet d’haver nascut sent mascles. Aquest tipus d’home no té cap intenció reivindicativa de lluitar pel canvi social, puix que defensa el conservadorisme que li manté en el poder. En segon lloc, tindríem els homes que practiquen la masculinitat còmplice, aquells que són conscients de la injustícia del sistema però eviten fer res per assolir el canvi. És a dir, es beneficien de la seva posició tot i haver de fer esforços per ser acceptats com a homes reals: no plorar en públic, tenir un cos normatiu, ser poc expressius en l’àmbit emocional, etc. A diferència dels subjectes que pertanyen al primer grup, els defensors de la masculinitat còmplice no busquen l’opressió de la dona de forma activa; ara bé, la seva indiferència els fa culpables indirectes. Es tracta d’homes que contribueixen al dividend patriarcal perquè la simple condició d’homes els fa privilegiats tot i no sentir-se especialment orgullosos. Finalment, arribaríem a la base de la piràmide, allà on es troben aquells col·lectius repudiats pel simple fet de ser una amenaça externa pel sistema: dones, homes marginats i homes subordinats. Les persones que formen part d’aquests col·lectius són considerades inferiors per qui té el poder. Per exemple, els homosexuals amb comportaments emocionals o les dones amb cossos no normatius. Fins i tot els homes heterosexuals amb perspectiva crítica. Es tracta de conjunts socials que, per raons de classe, ètnia o estatus, són conscientment marginats. És important esmentar que aquestes persones fan un esforç igual de conscient per tal de protestar contra les posicions hegemòniques i còmplices. Volen el progrés, l’abolició del sistema tradicional que fa possible aquest nou binarisme d’home heterosexual, blanc i de dretes versus la resta de persones contràries al conservadorisme que les envolta. 

La jerarquia del gènere (R. W. Connell, 1987) col·loca a cada subjecte en una posició determinada en funció de les relacions econòmiques, socials i sexuals que aquest subjecte estableix amb la resta. Per tant, la masculinitat no només és un aspecte personal de cada caràcter individual, sinó un conjunt d’estructures institucionalitzades per la reproducció social del patriarcat a través de la Justícia, l’Estat, l’escola o la família. 

Molts homes estan pagant un alt preu per haver de viure en l’actual sistema. Exactament igual que ho portem fent les dones des de fa segles. Els homosexuals tenen relacions subordinades a les exigències heteropatriarcals. I el fet d’exercitar el poder social resistint-se a la marginalització i lluitant per un espai polític legítim sembla ser l’única solució davant la masculinitat tòxica. Per tot això, el feminisme necessita esdevenir transversal i inclusiu, convertint-se en una via efectiva per arribar a fer esclatar la crisi del gènere dominant. 

El rol de la cultura mediàtica

Són molts els articles analítics que defineixen la publicitat com a masclista posant el focus en el paper de la dona en els anuncis. Ja sabeu, aquesta idea que la dona atractiva i prima protagonitzarà els spots de colònies, quasi nua i dominada per un mascle defensor de la masculinitat hegemònica mentre que, la dona no normativa, serà protagonista dels anuncis de neteja, aquells on el paper de l’home és inexistent per què a cap mascle l’interessa el tema. 

No vull criticar el fet d’agafar la dona com a concepte central de l’argumentari feminista. És més, em sembla totalment lògic. Ara bé, crec que també seria important començar-se a qüestionar per què l’aparença física del mascle en els anuncis és sempre la mateixa: home blanc, de mitjana edat, heterosexual, ric, fort i de pell bruna. Una imatge que invisibilitza la diversitat sexual, cultural, física i emocional; acaparant no només la publicitat, sinó també el cinema, l’agenda setting, l’agenda política i, finalment, el nostre dia a dia.