El MACBA estrena aquest 2020 un cicle dedicat a la relació entre l’art i la dansa que permetrà veure al museu coreografies de Carmelo Salazar, Paz Rojo, Jon Maya, Andrés Marín i Cesc Gelabert. El programa ‘Dansa a fi de mes’ portarà els últims dissabtes de gener, febrer i març tres propostes diferents a les sales del museu. En la primera, aquest dissabte, Carmelo Salazar dialogarà amb l’art minimalista de Charlotte Posenenske, que va introduir elements coreogràfics en les seves creacions. Al febrer Catherine Wood oferirà una conferència sobre el caràcter transicional d’aquestes obres i es presentarà la coreografia ‘Invisible Labor’, de Paz Rojo. Tancarà el cicle ‘Soliloquios’, un projecte ideat per Jon Maya, director de Kukai Dantza, amb coreografia estructurada per Cesc Gelabert, a les sales de la col·lecció permanent.
“Gran part de les aportacions més radicals en la història de l’art del darrer segle han tingut a veure amb el cos, més enllà de les disciplines. Això és fonamental per introduir-ho dins del museu, i veure com el llenguatge de dansa ens ajuda a entendre millor el llenguatge de les arts visuals”, argumenta el responsable de Programes Públics del MACBA, Pablo Martínez.
Martínez també apunta que les institucions culturals tendeixen a “enclaustrar algunes disciplines, relacionades amb la funció que s’ha atribuït a la institució”, mentre que els artistes “han treballat els darrers anys transgredint aquests límits, els artistes visuals treballant amb el cos i entrant en allò coreogràfic, i els de les arts escèniques, treballant amb allò visual”.
Per bé que no és la primera vegada que la dansa entra al MACBA, aquestes són les dues premisses que expliquen perquè el museu torna a apostar ara per fer dialogar aquesta disciplina amb el món de les arts. Un diàleg que, a més, genera interès entre els visitants del museu en tant que “esdeveniments excepcionals que trenca les normes establertes (de la visita) al museu, i això és molt atractiu pel públic”, valora Martínez.
En el cas del minimalisme en l’art, la importància de la relació entre objecte, espai i cos va fer que es considerés com un nou gènere teatral, i artistes com Charlotte Posenenske van introduir elements coreogràfics en les seves obres. L’exposició de Posenenske serà l’escenari principal de les coreografies d’aquest cicle, si més no de dues de les tres propostes.
‘Dansa a fi de mes’ s’obrirà l’últim dissabte de gener amb Carmelo Salazar a les sales de ‘Charlotte Posenenske: Work in Progress’. El coreògraf i ballarí canari ha explorat els límits de la dansa des de diversos experiments físics amb els quals ha desbordat el marc escènic. En aquesta ocasió, Salazar entrarà en diàleg amb l’obra de Posenenske, la seva variabilitat i la crítica social que planteja, fent una revisió de dos dels seus muntatges a petició del museu. La peça s’anomena ‘Non show work in minimal ground’.
A més d’aquí dos dissabtes Salazar i els cinc ballarins que l’acompanyen tornarà a ballar la peça dins del festival de dansa contemporània Sâlmon a la mateixa sala, però aleshores la disposició de les peces –i per tant el resultat de la coreografia- ja serà una altra perquè es va transformant cada cert temps.
Al febrer, la comissària de performance Catherine Wood obrirà la sessió amb una conferència sobre el caràcter transicional de l’obra de Posenenske, que ella compara amb conductors o nodes que actuen com a punts de transició d’un estat a un altre. Després de la conferència es presentarà ‘Invisible Labor’ de Paz Rojo, que des de fa més d’una dècada s’interroga sobre la potència del cos, sobre la dansa més enllà del mercat, l’anonimat i les possibilitats d’una producció cultural que no es restringeixi a la producció de valor.
Per tancar el trimestre, el museu participa en la Quinzena Metropolitana de la Dansa amb ‘Soliloquios’, un projecte ideat per Jon Maya, director de Kukai Dantza, amb coreografia estructurada per Cesc Gelabert, amb el qual proposa una trobada entre l’espai museístic i la dansa. La proposta està interpretada per tres ballarins: els mateixos Maya i Gelabert, i Andrés Marín. Tot plegat, en aquest cas, a les sales de la col·lecció permanent del MACBA.