A l’edició d’avui de Revista Mirall obrim amb la conversa que vàrem tenir amb la periodista Amina Hussein. Una entrevista per intentar entendre, amb pinzellades bàsiques, què passa entre el Kurdistan i Turquia perquè Erdogan encetés l’octubre passat una neteja ètnica contra la societat civil kurda.

Al final de la conversa, quan li preguntem sobre què podem fer des de Catalunya per intentar donar suport a la causa kurda, l’Amina puntualitza quelcom molt interessant: “Una de les institucions que més coses podria fer és el Barça, té el patrocini de Turquish Airlines o Beko, una de les empreses que fabrica vehicles militars a l’exercit turc i és un dels equips més forts del món”.

Conec la cantarella del futbol modern, l’argument que un equip format per Messi i deu estrelles més té un cost que implica associar el teu nom a una marca, però és precisament aquesta afirmació la que acaba esborrant l’ADN i la idiosincràsia de l’entitat.

Sota el pretext d’un mercat global, les particularitats locals s’obliden. El caràcter cultural i polític s’esvaeixen, amb el cost moral que implica D’aquesta manera, el futbol espanyol s’inventa una Supercopa a l’Aràbia Saudita malgrat la flagrant vulneració de drets humans que comet el país, on les dones són al centre de la llança. D’aquesta mateixa manera, un club que representa uns valors democràtics es veu implicat en el teatre personal dels xeics. En aquest mateix entorn, el Barça rep el patrocini de qui ven armes a l’exèrcit que massacra una població.

Nedar a contracorrent és un esforç, i és sinònim de fer sacrificis, però allibera l’ànima. Negar-se a participar en el blanquejament d’un règim autoritari i masclista i vetar uns patrocinadors pot colpejar econòmicament la institució, però ofereix una alçada moral impagable. Perquè ser més que un club implica això, superar les fronteres del sistema.