Dimarts 25 Febrer, 2020

Un concert de Gener o una teoria del gerontocidi

La mitjana d’edat a l’auditori de la Fundació Bancaixa era més bé alta, aglutinant nombroses formes de vida que podríem qualificar amb el mot de senyora. Senyores que voregen les set dècades d’edat i que es troben en eixe moment de gaudir d’una jubilació recentment estrenada i, segons elles creuen, ben merescuda. I, ho fan a tope; però amb cap i amb una tendència estudiable cap a les opcions d’oci gratuïtes o de baix cost. Fins que el cos aguanti.

Així, en una sala amb butaques i una mitjana d’edat alta (els fans del grup es troben en aquesta franja dels young adults) que jo trenque com el membre del planter d’un equip d’elit que es posa de moda cada estiu, el frontman de Gener Carles Chiner ens avisa que han preparat un repertori tranquil.

Gener tampoc és Metallica, però li foten canya en directe. La secció rítmica eleva els temes lents i catapulta fins el deliri amfetamínic els que ja s’endevinen ballables al CD. El nou (tot i que ja vell) disc dels valencians s’enquadra amb etiquetes com soul, pop, psicodèlia o funky, tags molt allunyats del núvol d’etiquetes que les senyores del voltant tenen al cap. La indumentària elegant dels músics pot ser despistada, i el fons inofensiu de fusta pàl·lida, que és una punyalada al tractament estètic de l’LP pot induir a error, però estem en un concert de rock. Del millor grup de rock valencià del moment per a ser més exactes, i aquesta afirmació la dic des de la fe cega de qui arriba tard als fenòmens però ho compensa bolcant-hi tota l’ànima, amb la fe dels conversos. 

   

He de confessar que el millor disc valencià de 2019 publicat a finals del 2018 jo l’he descobert ja el 2020. Em va agradar El temps del llop però, tot i tenir-los fitxats, el segon disc de Gener em va passar totalment desapercebut. Així que el salt sonor em va pillar descol·locat…D’on sortien aquestes textures i una producció musical tan espectacular? Vaig llegir que han gravat a l’estudi de Paco Loco, on ja van registrar Oh, germanes. El puto geni del Paco Loco que, Felipe, a ver cuándo le das un Princesa de Asturias a este hombre que ya se lo merece y, total, tú tienes dos niñas igual de rubias y de repelentes. Però el millor de tot és que els músics traslladen perfectament aquest so al directe, defensen les cançons gravades a l’estudi i inclús les arriben a millorar amb un plus d’intensitat.

L’actuació arranca amb la plàcida cançó pop El riu que no torna, seguida d’un dels hits de l’àlbum homònim, Cante el cos elèctric. Segueixen els músics amb El meu amor es diu Dolors, del disc anterior. La introducció a aquesta cançó, on Chiner anuncia que va dedicada a la seua dona, amb qui espera bessonada, arranca l’ovació més gran de la nit, qüestió lògica si tenim en compte la sociologia de la sala.

Ara ve un punt determinant del concert. La quarta cançó del tracklist és Captiveri, la més sorollosa e intensa fins el moment tot i la seua ànima de balada soul. En acabar de sonar l’última nota es crea un rebombori dos fileres al meu darrere. Un grup d’unes deu persones (senyoros i senyores tot) s’alcen i munten un espectacle a l’hora de travessar el reduït espai entre butaques. Marxen. No es pot dir que no li hagen donat una oportunitat al grup valencià: li han  concedit quatre cançons, equivalents als “100 días de gobierno” que tenen de marge els governants. Però per la forma ferma en que marxen sembla que haguessin decidit la seva acció en el minut dos del concert, de la mateixa manera que hi ha qui esmola els ganivets esperant el dia 101 sense importar el que faça un govern “comunista”.

A partir d’aquí el degoteig de persones que abandonen la sala serà constant, aprofitant cada pausa. El que és difícil de saber és si es tracta de desertors, de persones amb problemes a l’aparell urinari o bé de persones amb personetes al seu càrrec amb problemes de control urinari. És una llàstima, perquè després de cantar M’agrada no m’agrada Chiner anuncia el  començament del bloc “més tranquil·let” advertint, això sí, de que el seu grup es cataloga dins el “gènere intenso”.

Enceta el bloc tranquil la cançó Tenen les màquines calent el cor, un tema certament tranquil si més no farcit de sons futuristes i electrònics. Les senyores del meu voltant ja han desconnectat. Mantenen converses que no s’aturen ni mentre el músics executen. Tampoc no aplaudeixen. Simplement es miren el concert amb els braços creuats quan no li estan contant a la seua amiga Angelines que el seu net també és músic però amb unes pintes d’aquelles maneres. Almenys aquestos van impecables, “fets un pinzell”. Divagacions, a la fi, de senyores que no saben que fan ací (“¿cantan en valenciano?”, ha preguntat Angelines tot just començat l’espectacle, però no passa res perquè la seua amiga Paquita li va traduint sobre la marxa) i que ja no marxen víctimes de la seua pròpia trampa, atrapades per uns convencionalismes socials sobre l’educació que elles han ajudat a perpetuar. La cosa es posa seria quan la pronunciació del terme algoritme informàtic en un  dels soliloquis de Chiner provoca un ictus general.

Gener continuen amb una d’aquelles cançons que, com bé reconeix el cantant, ningú coneix perquè està al final d’un disc. Sincerament, jo tampoc l’he reconeguda com tampoc he reconegut Click play stop, publicada recentment com a cara B de Cante el Cos Elèctric. Però estaven guapes, eh. Ara ve una cançó important: Millor persona. És important perquè s’inscriu líricament dins d’aquest gènere que podríem denominar pop adult, que s’aparta de la destrucció inherent al rock i s’endinsa en qüestions de caire emocionals, de dona, com de persona adulta que ha acceptat la seua edat, ha deixat enrere l’ansietat de la joventut i n’ha trobat una de nova però més tranquil·la que el porta a voler millorar. 

Per cert, una actitud que em fa bastant fàstic com a jove eminentment autodestructiu, però que s’aplaca ràpid en recordar com més fàstic em produeixen les senyores del voltant. Aquestes que estan presenciant un espectacle que no entenen però que ací estan igualment, ocupant butaques d’un auditori sold out que ha deixat fora molts fans i que m’ha relegat a mi a la fila 16. Senyores que mereixen bàsicament la mort prematura i dolorosa. Un concepte que no s’atreveix a verbalitzar Chiner (perquè ell està en la moguda esta de ser millor persona) tot i la bajona total que és el concert, on no s’observa ni un sol moviment rítmic de cap entre les butaques. La quietud és tan absoluta que em fa angoixa marcar el ritme amb el peu ja que es mou tota la fila de seients i tem que alguna senyora hagi de prendre’s una Biodramina.

El concert és una bajona pel públic eh, que els Gener s’estan deixant la pell en un escenari que no és el seu, on ni el joc de llums ni els aspectes tècnics acompanyen. De fet, aquest és el motiu pel qual la següent cançó és el més aplaudit de la nit (després dels vinents bessons del Chiner). No és la més aplaudida perquè siga una de les poques versions que el grup ha tocat mai en directe. Tampoc ho és perquè la versió en qüestió siga una traducció al valencià de Everybody Hurts de REM magistralment interpretada per la banda. No, tampoc. És la més aplaudida per l’odissea tècnica que suposa per Chiner treure la cançó endavant. I es que el peu de micro se li ha rebel·lat amb una tendència al descens que obliga el cantant a acabar les frases 20 centímetres més ajupit del que les comença. Els continus i cada cop més violents intents de Chiner per retornar el vigor a aquest peu de micro contagiat de la disfunció erèctil que tot ho impregna es veuen tan inútils que tot plegat acaba esdevenint en algun tipus de gag còmic. Chiner tanca l’homenatge a REM llençant el peu de micro al terra i les senyores aplaudeixen enfervorides. Perquè les senyores poden no aplaudir uns joves artistes amb pinta estranya i música encara més estranya, però sempre se’ls ablaneix el cor front a la visió d’un jove lluitant contra les adversitats. Després de tot, podria ser el  seu fill.

El concert entra a la seua recta final amb Contrallum un dels seus primers èxits. Comença la remuntada emocional. La segueix la bateria ballable de Quan ella canta. Ara els Gener demanen palmes, que és un moviment que les senyores accepten de bon gust. El guitarra es sobreexcita i ens convida a alçar-nos de les butaques. Una invitació que queda  totalment òrfena de voluntat perquè ens trobem amb un públic vell i decadent. No és ja que els vells siguen més, ni que tinguen la poca vergonya i la desinhibició de creure’s amb la raó de tot i de gaudir obscenament d’uns diners i uns drets que els joves no tindrem. No. No és només això. És que l’abundància de vells ens torna vells als joves també. Ens lleven el futur, però també el present.

Però de sobte una xica es rebel·la en contra d’aquesta gentrificació social que tot ho impregna i s’alça. S’alça i balla, i amb aquest gest tan pur, reforçat per la vitalitat i la bellesa que acompanyen aquest àngel revolucionari, comença el contagi. Un altra xica la segueix, però no tarda en tornar a seure davant la pressió de les mirades. A continuació s’alça el novio de la nostra àngel revolucionària, conscient  segurament que és en aquestos moments quan es juga el poder seguir amb una dona que fins i tot ell sap que no mereix. Prompte els acompanyarà tot el públic quan la banda demana novament palmes i utilitza el llenguatge no verbal per alçar l’auditori. Aquest rollo d’escolania,  d’esbarjo aplicat a la independència o a un concert, els agrada als vells. Me n’adono que molts han acceptat la invitació a alçar-se perquè saben que és l’última cançó i estan desitjant sortir d’allà, amb els abrics a la mà. Algú ja no pot més i comença a desfilar. Perquè no es digui que generalitze, retré ara homenatge a l’única senyora que està ballant com si tingués 20 anys i no els anys que té però que no es mereix tindre.

Fi oficial del concert. Amb la sala mig buida però dreta Gener ens ofereix un bis. I no és altre que Animal persona, la cançó  més salvatge, climàtica i intensa del nou disc. Hi ha certa excitació, com quan els pares marxen de casa. Gener desplega tot el que prèviament s’ha intuït en aquest fi de festa. Són intensos, són dramàtics i histriònics — tant físicament com musical, són l’animal persona i es mouen sobre l’escenari amb la coordinació dels ventricles del cor a l’hora de bategar. Els impulsa, al cor del cor, un Chiner que s’ho deixa tot i que té un increïble chorrazo de veu que no s’acaba d’apreciar a les gravacions d’estudi. Acaba definitivament el concert, però ara comença quelcom més important: la revolució de nosaltres, els joves precaris, contra els vells.

https://platform.twitter.com/widgets.js

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,472FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,737SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca