Pèricles d’Atenes afirma, en un dels textos clàssics del republicanisme democràtic, que “no hi ha felicitat sense llibertat, ni llibertat sense coratge.” Que en un discurs polític la felicitat ocupi un lloc d’aquesta importància pot sobtar-nos, acostumats com estem, pel sentit comú dels nostres temps, a veure-la com un fenomen a-polític, purament privat. I, tanmateix, el vincle entre llibertat i felicitat travessa tota la tradició republicana, que com vaig explicar en un altre article no identifica la llibertat amb l’absència d’interferència per part de l’Estat (com fa el gruix del liberalisme), sinó amb la dispersió i el control ciutadà de tota forma de poder, ja sigui pública o privada. Un dels autors que ens ajuda entendre millor en què consisteix aquest vincle entre llibertat republicana i felicitat assenyalat pels demòcrates antics és, precisament, un dels primers demòcrates moderns: el filòsof judeo-neerlandès Baruch Spinoza (1632 – 1677)

Spinoza va viure en una època turbulenta de la història dels Països Baixos, en que la jove república, recent guanyada la seva independència respecte l’Imperi Espanyol, vivia una intensa pugna entre, d’una banda, els partidaris de convertir-la en una monarquia; i, d’altra banda, els republicans partidaris d’acabar amb els últims elements monarquitzants de la seva constitució. Una pugna que, a més a més, s’entrelligava amb tensions religioses entre calvinistes conservadors, d’una banda; i protestants dissidents, lliurepensadors i altres minories religioses, de l’altra.

Spinoza va créixer intel·lectualment entre republicans, i va desenvolupar una filosofia racionalista que, en bona mesura, va posar els fonaments de la Il·lustració. La seva pedra angular és la identificació de la Natura com a únic “Déu” realment existent (Deus sive natura); no una Natura antropomorfitzada i intel·ligent, sinó la Natura que estava sent descrita per la Revolució Científica: cega, determinista i sense lloc per a elements sobrenaturals o miraculosos. Humanista ateu avant la lettre, Spinoza vol donar un fonament racional a l’ètica dins una visió del món en la que, com veiem, ja no podem comptar amb la premissa d’un Déu personal que ens hagi creat amb un propòsit, ni molt menys amb la promesa de recompenses o castics en un “més enllà” sobrenatural.

Spinoza, com els filòsofs antics, considera que el propòsit de l’ètica és ajudar l’ésser humà a ser feliç. Concretament, recull l’herència de l’estoïcisme, tot xifrant la felicitat en el control de les emocions per part de la raó. El motiu és que, per Spinoza, els humans som éssers naturalment limitats en un univers determinista, on la nostra capacitat de decisió sobre la marxa de les coses és mínima; per tant el desig il·limitat, motivat per les passions incontrolades, sempre és causa de desgràcia i infelicitat. Beure alcohol pot satisfer els meus sentits, però el costum de beure sense mesura pot dur-me al desastre. Buscar constantment l’aprovació dels altres em pot satisfer a curt termini, però a la llarga em provocarà una tristesa que anirà apagant les meves forces per enfrontar-me a la vida. No es tracta de no tenir emocions, sinó de que les emocions no ens tinguin a nosaltres. 

En aquest sentit, la persona racional, la que controla les seves emocions, sap que ser una mala persona amb els altres, per molt que sembli proporcionar èxits, porta en realitat a la infelicitat. La causa és la pròpia naturalesa de l’espècie humana: som animals socials, i acostumem a necessitar la interacció amb altres humans per a satisfer les nostres necessitats, fins i tot les més bàsiques (com ara l’aliment). Sense aquesta interacció, la vida humana és miserable i breu. I el contacte amb els altres, per a les males persones, sempre és o impossible, o tràgic: incapaços de dominar les seves passions, les males persones només tindran relacions personals falses i en absolut fiables, basades en béns efímers com ara el poder, la bellesa física, les riqueses o l’estatus, tots els quals depenen de forces externes sobre les quals l’individu amb prou feines té cap control real.

Podem veure aquesta vincle entre virtut moral i felicitat a la magnífica A Bronx Tale, de Robert de Niro. A la pel·lícula (*alerta spoilers*), veiem com un jove italo-americà, Calogero, es cria dividit entre dos afectes: el que sent pel seu pare, un honrat conductor d’autobús; i el que sent per Sonny, un capo mafiós amb qui, per circumstàncies, fa amistat. El pare adverteix Calogero del perill que comporta barrejar-se amb gent com Sonny, però Calogero no pot evitar admirar-lo pel seu poder i el seu aparent èxit social. Tanmateix, una nit, Sonny creu erròniament que Calogero ha participat en un complot contra ell, i l’amenaça de mort; en adonar-se del seu error, Sonny es disculpa. Calogero li retreu que desconfiï d’ell. Sonny contesta que ell no confia en ningú, i Calogero li diu que és una forma horrible de viure; Sonny contesta, resignat, que per a ell és l’única possible. Al final, Sonny mor assassinat, i Calogero ja no hi veu poder i èxit a admirar, sinó “talent malbaratat.”

Es tracta d’un argument habitual en la filosofia moral clàssica: la mala persona és incapaç de ser feliç. Creu ser-ho perquè satisfà els seus impulsos passionals, però en realitat això el porta a dur una existència miserable, aïllada de qualsevol contacte humà genuí. La persona que actua guiada per la raó, la que sap allò que realment li convé, es preocupa de conrear la virtut. El savi mira de ser prudent, just, valent, temperat. En la mesura del possible, intenta vèncer l’odi amb amor, parlar i comportar-se de forma honesta, i ser fidel a les seves promeses.

Doncs bé: per Spinoza, controlar les nostres emocions, guiar-nos per la raó i conrear la virtut esdevé una tasca gairebé impossible allà on el poder està fora de control. En un escenari de poder incontrolat, les persones estan sotmeses al que en teoria de jocs s’anomena el dilema del presoner: els hi sortiria a compte controlar els seus impulsos egoistes i cooperar amb els altres… si ho fessin tots. Però és clar: no poden saber si els altres ho faran, i per tant resulta racional, en termes de pur interès propi, comportar-se de manera egoista i ignorar el benestar dels altres… la qual cosa, paradoxalment, els deixa a tots i a totes en pitjor situació que si haguessin cooperat.

En la mesura en que el poder no estigui sota control, ser mala persona surt més a compte que ser bona persona. Però si ser mala persona és un camí cap a la infelicitat, això és tant com dir que, com més fora de control està el poder, més infeliç és tothom, incloent els qui estan a dalt de tot de la piràmide social: per contraintuïtiu que sembli, és millor ser poderós a una comunitat on el poder està controlat, que a una on no. És millor, per exemple, ser governant d’una democràcia que senyor de la guerra: l’últim viurà la seva aparent omnipotència preguntant-se qui dels seus aliats, amics o familiars l’intentarà assassinar, i cometent tota mena d’errors tràgics impulsat per aquesta por.

El control del poder no és condició suficient per a que els individus menin una vida racional i feliç, però sí és condició necessària. Aquesta tesi és el fonament de la necessitat moral de l’Estat: les persones cedeixen part del seu poder individual a un poder col·lectiu superior, per tal de poder viure en pau i en llibertat. Però, a més, en línia amb la tradició republicana, Spinoza manté al llarg de la seva obra la importància que el propi Estat no pugui abusar del seu poder, ja que aleshores estaria faltant a la funció que justifica la seva existència. Així, Spinoza explica que, per paradoxal que sembli, l’Estat més segur i estable serà aquell que garanteixi una major llibertat de pensament i expressió (1); entre una república centralitzada i una de descentralitzada, s’inclina per la descentralitzada (2); contra segles de tradició aristocràtica, afirma que les democràcies són més propenses a deliberar de forma sàvia i racional que altres formes de govern (3).

Per Spinoza, la clau d’una bona vida és, per dir-ho amb Cernuda, “imprimir-li direcció i sentit“, en comptes de deixar que “la vida ens visqui.” Una tasca sempre incompleta, per com la voluntat racional de l’ésser humà té un poder extremadament dèbil davant la força de les causes externes, incloent les passions. D’aquí la seva advertència al tancament de la seva obra magna, l’Ètica: “tot allò excels és tan difícil com estrany.” La funció de l’Estat és fer possible que el camí de la raó i la felicitat, difícil per si mateix, no esdevingui una trampa per a sants ingenus. Que el savi, en lluitar contra la tirania de les seves passions, no acabi tiranitzat per les passions dels poderosos. I per això mateix, és important que el propi Estat tingui un poder equilibrat i controlable per part de la ciutadania. En temps com els nostres, en que passions fosques com la por i l’odi impulsen tanta gent a llençar-se als braços de nous autoritarismes, rellegir Spinoza és una vacuna moral i política.

—

(1) Tractat teològico-polític, capítol XX.

(2) Tractat polític, capítol IX, secció 15.

(3) Tractat teològico-polític, capítol XVI.