Una esquerra classista

Una gran rasa sociològica s’obre entre bona part d’unes esquerres de matriu marxista i l’heterogeni conjunt de sectors socials a qui teòricament representen. Aquest és un fenomen global, que s’estén arreu, almenys des que les transformacions en el món del treball i la cultura, a partir de la dècada de 1960, van deixar pas a una societat de classes més flexible i diversificada. I entre uns espais polítics que no sempre saben llegir la realitat sense prejudicis, i unes classes populars que tracten d’imitar els patrons vitals i de consum de les més afavorides, es produeixen confusions no sempre resolubles que generen paradoxes, com ara, que bona part dels votants de les opcions d’esquerres se situen entre els sectors més educats i que, d’acord amb la sociologia americana, podríem considerar com a “classes mitjanes”, mentre que els teòrics representats, o bé s’abstenen en una proporció superior a la resta de col·lectius, o bé aposten, de manera creixent, d’allò que els analistes a qui fa mandra pensar, etiqueten com a “populismes”.

Per què? Les respostes són difícils i les teories variades. Com que el món de la política professional majoritàriament prové de les classes mitjanes (pràcticament tots els parlamentaris i càrrecs tenen titulació universitària, mentre que només un 25% de la població catalana adulta posseeix estudis superiors), no sempre és capaç d’interpretar la realitat amb precisió. Tanmateix, servidor de vostès, que procedeix d’allò que en Raimon un cop anomenà com a “classes subalternes”, podria inferir que existeix una absoluta manca de confiança, basada en una llarga experiència, que el món de la política serveixi per resoldre problemes concrets.

A tot això s’afegeix el fet que la pròpia política professional comença a ésser conscient dels seus límits. I, en una era de globalització, és coneixedora que forces obscures, des de les ombres, tenen la paella pel mànec. Per explicar-ho gràficament, malgrat que l’article 47 de la Constitució Espanyola, que assegura el dret a l’habitatge digne i commina a les administracions a prendre aquelles mesures que impedeixin l’especulació immobiliària, no hi ha hagut ningú que hagi gosat posar fre a una alça descontrolada dels preus d’un bé de primera necessitat. En un exercici de rendisme contemporani, potser amb l’excepció de l’illa socialista de Marinaleda, cap partit ha gosat ni acostar-se a la solució més lògica: la regulació, fixació i el control del preu de l’habitatge, mesura que, si bé comportaria perjudicis per a una ínfima minoria, no només representaria un benefici entre els afectats, sinó per a un ampli espectre de negocis que podrien aprofitar l’increment de la renda disponible de la majoria de la població.

Tanmateix, res d’això ha estat així. La pròpia alcaldessa de Barcelona, que va assolir notorietat gràcies al seu protagonisme a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, no ha fet més que sargir pedaços incongruents, mantenint la mateixa política d’ineficàcia deliberada que impedeix resoldre un dels problemes que més condicionen la vida dels barcelonins. En la seva defensa, addueix l’absència de competències en aquest aspecte, fet que, fins a cert punt és veritat, si bé tampoc es percep una excessiva ambició en aquest àmbit per part del seu espai polític, amb responsabilitats governamentals. 

Quan no poden tocar temes essencials, les esquerres tendeixen a abordar qüestions més abstractes. L’ecologia, la contaminació o la sostenibilitat és una d’aquestes amb capacitat de comprensió per part del 25% de catalans amb titulacions superiors, que més o menys aparentem comprendre les explicacions científiques al voltant de les urgències climàtiques o els efectes nocius per a la salut (ara bé, potser convé recordar que a Barcelona la pobresa mata més que els motors dièsel, només cal consultar la diferència d’esperança de vida entre districtes).

I per tant, tenim com a gran fita de les esquerres governamentals… “la zona de baixes emissions”, que vol transformar de dalt a baix la mobilitat dels barcelonins, i sobretot, els usuaris del Cap i Casal, imposada, a diferència de la connexió del tramvia, de manera molt poc democràtica als veïns. 

A veure. No voldria ser malinterpretat. El canvi climàtic és un procés complex que té moltes possibilitats de donar la raó als científics que fa dècades que el van denunciant, mentre que la contaminació és una justificada preocupació de salut pública. A més, en el primer cas, hi ha uns objectius de reducció de gasos contaminants que formen part de tractats internacionals que caldria respectar. Tanmateix, la freda realitat és que les mesures impulsades per l’ajuntament barceloní tenen un clar biaix de classe. Obliga a canviar de cotxe als propietaris de vehicles antics (alguns dels quals, en una economia precària, ni s’ho poden permetre), no s’ofereix cap millora substancial pel que fa a un transport públic que ja es troba al límit de les seves capacitats, que és car respecte del poder adquisitiu real de la gent, i sobretot, incorre en estranyes contradiccions. Així, s’exlou de la zona de baixes emissions el Port de Barcelona, capaç de contaminar més que el conjunt de la circulació rodant a la ciutat, no imposa cap mesura dissuassòria al turisme de creuers o dificulta profundament la vida personal i professional als usuaris d’una ciutat, molts dels quals van ser expulsats prèviament per una especulació sense pietat. A tall d’exemple, qui ha d’anar a treballar des de, posem per cas, Terres de l’Ebre, pot trigar entre dues hores i mitja i quatre hores en una combinació kafkiana de transports públics (respecte a l’hora i mitja del transport privat). O, servidor de vostès, resident a Girona, sap que l’últim tren surt de Sants a les 21:46 la qual cosa obliga a conduir per necessitat quan participa en algun acte públic o privat a la ciutat que pugui acabar tard. En aquest món d’esquerres cada vegada més integrista i intransigent, encara hi ha veus que reclamen una major duresa, com ara la creació de peatges urbans com els existents a Nova York o Londres (com si no existissin ja: es diuen zona blava i zona verda). La imposició d’una mesura d’aquestes característiques, com tot impost indirecte, implicaria, un cop més, una discriminació de classe, perquè, posem per cas, una taxa de deu euros la paga igualment el ric o el pobre. I, de fet, a Manhattan i al centre de Londres, aquesta mesura ha servit per dissuadir la gent d’escàs poder adquisitiu a entrar a la ciutat. Paga el mateix el propietari del Ferrari que el mileurista amb un cotxe vell i atrotinat.

Reitero que no voldria que se’m malinterpretès. Probablement la Greta Thumberg té raó. Tanmateix, la intransigència de les bones intencions pot asfaltar una autopista cap a l’infern.  El que sembla un probable benefici col·lectiu el que està generant és una munió de tangibles perjudicis individuals que precisament poden resultar letals per a la causa ecologista. De fet, això ja ha passat. Als Estats Units, els moviments progressistes, sorgits majoritàriament en les grans ciutats de les costes i els àmbits universitaris, amb les seves crides a la limitació dels gasos hivernacle (i la seva guerra no declarada al transport privat) ha generat una reacció furibunda per part dels ciutadans de l’interior, sense estudis universitaris i sovint anomenats despectivament com a white trash, que condueixen vehicles de grans dimensions i s’empassen benzina compulsivament, i que voldrien ressuscitar els combustibles fòssils i les indústries contaminants al Rust Belt. Aquesta gent irada i ressentida contra els progressistes és la que ha votat majoritàriament Trump, i és la mateixa que probablement el pot mantenir quatre anys més a la Casa Blanca si els demòcrates no són capaços de nominar algú mínimament consistent. És la mateixa gent que ha fet descarrilar l’acord de Kyoto, perquè potser els sacrificis que implica l’ecologisme pel que fa a estils de vida són més reals que els beneficis possibles, i més quan els profetes del canvi climàtic s’han instal·lat en un mil·lenarisme nihilista (si és inevitable la catàstrofe climàtica, per què cal esforçar-nos: carpe diem!). Que els ecologistes encertin les seves prediccions, ho discuteixen pocs. Tanmateix, tenir raó no és suficient per prendre les decisions més intel·ligents. M’agradaria recordar que Tony Judt va afirmar, una vegada, a l’hora d’intentar entendre perquè el món soviètic es va enfonsar, que, en la guerra freda, l’èxit del capitalisme tenia a veure amb la capacitat de popularitzar elevats nivells de consum entre bona part de les classes treballadores, fet que conferia la satisfacció dels instints materialistes i individualistes de la gent. Per contra, el fracàs del comunisme, va anar massa associat amb la misèria material instal·lada en un cert col·lectivisme forçós. En altres paraules, els comunistes eren bons fabricant autobusos, mentre que els capitalistes eren bons fabricant cotxes, uns automòbils, per cert, que a banda de permetre imitar els patrons de conducta dels grups benestants, generaven una llibertat personal incomparable amb altres èpoques. 

Reitero que la qüestió de la contaminació o els perills del canvi climàtic són ben reals. Tanmateix obligar a endeutar-se per comprar cotxes nous o dificultant la mobilitat de les persones, pot acabar generant una reacció contrària i contraproduent, com ja s’ha vist a Nord-Amèrica. Si les esquerres pretenen rebaixar l’emissió de gasos sempre tenen una opció infinitament més intel·ligent i beneficiosa per a la majoria: decretar la jornada de quatre dies, acompanyat de la promoció del teletreball i el reequilibri territorial. Allà on s’ha experimentat, en algunes ciutats escandinaves, s’ha registrat una reducció de consum energètic d’un 23%, molt més del que puguin implicar les mesures cosmètiques i molestes d’inicis d’aquest any. Esclar, que això sí que seria una política d’esquerres de debò, aquesta mena de mesures que no es prenen des de l’època de l’estat del benestar. Perquè, no ho oblidem. Tenim unes esquerres molt classistes…

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Torra sobre el tercer grau als presos: “Tercer grau? Llibertat!”

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha defensat aquest dijous que els presos polítics condemnats per l'1-O no haurien d'haver estat jutjats mai...

JxCat i ERC demanen al Parlament que exigeixi al Govern central que situï el dèficit en l’1%

JxCat i ERC han presentat una proposta de resolució conjunta al Parlament, que demana que la cambra catalana exigeixi al Govern central que revisi...

El moment Puigdemont

L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont preveu anunciar en breu la creació d'un nou partit i trencar així amb el PDeCat davant el bloqueig...

Cuixart insisteix que va fer “el que havíem de fer!

El líder d'Òmnium, Jordi Cuixart, s'ha refermat en les seves actuacions just després de conèixer que les juntes de tractament de les presons han...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca