Alguns dels autors més llegits, dels artistes més reconeguts o millor cotitzats podrien catalogar-se amb l’adjectiu de maleïts per les seues tendències autodestructives. Per què les obres i els personatges de tals característiques provoquen tanta atracció?
Un dels escriptors de fi del segle XX que millor va saber plasmar la soledat i estranyesa de la vida contemporània enfront de la societat del moment va ser el nord-americà David Foster Wallace. En ple èxit fou víctima de si mateix i de la profunda depressió que arrossegava des de la seua joventut i va acabar suïcidant-se amb 46 anys, deixant la seua obra més viva que mai. Hui és una de les figures de la prosa irreverent i satírica més valorades. Ara en ple segle XXI seria un d’eixos escriptors que passeja la seua indignació i tedi per xarxes socials com Twitter recopilant sospirs i likes.
El mateix ocorre amb els artistes des de l’Accionisme Vienés i el castic al cos a través de la performance. Entre 1960 i 1970 els treballs dels accionistes van ser duts a terme de forma simultània i independent dels altres moviments artístics contemporanis a l’època, els quals compartien un interés comú en el rebuig a l’art estàtic i tradicional. Portant els cossos a l’extrem, el dolor com a catarsi i denúncia social des de la representació de la violència en l’art. Entre els seus màxims representants es troben Günter Brus, Otto Muehl i Hermann Nitsch. Arreplegarien la seua herència alguns altres artistes al llarg dels anys 90, destacant l’australià Stelarc amb una orella implantada en el seu braç i la francesa ORLAN amb les seues múltiples operacions estètiques per a qüestionar històricament els estereotips de bellesa. Ella, de fet, és una usuària molt activa en Instagram i Facebook, xarxes en les què troba el seu públic i el seu feedback.
Tractant d’alterar l’imaginari col·lectiu del sexe l’artista valenciana María Llopis va dedicar la primera dècada del nou segle a emprar els mitjans digitals per a subvertir rols de gènere i noves formes de viure la sexualitat com el cibersexe per mitjà d’accions artístiques. Ella és una artista feminista encara en actiu, amb una carrera molt interessant, el treball de la qual es centra en crear visions alternatives de la sexualitat, també de la maternitat i del cos femení en general. Precisament lluitant contra la tendència autodestructiva d’una societat que ens fa rebutjar els nostres propis cossos o tractar d’adaptar-los a la moda i els estereotips inclús posant-los en risc de salut.
En el marc d’un moviment internacional anomenat Postporno que es va consolidar amb l’obra de Llopis en 2010, s’atorga visibilitat a les sexualitats alternatives, no subjectes als cànons de bellesa imperants o considerats comunament correctes, des d’allò considerat políticament incorrecte l’art emergix en tant que transformador i es proposa una diversificació de les imatges sexuals difoses en la Xarxa. Cossos i pràctiques sadomasoquistes més habituals del que poguera pensar-se cobren protagonisme, jocs consensuats de dominació i submissió, làtex, cuiro, accessoris, escandalitzen sent recursos ja empleats dècades arrere. Però potser vol dir que estem davant d’una nova onada de puritanisme motiu per el qual cada vegada resulta més atractiu l’art que ens interpel·la i ens impulsa a l’abisme.
Tornem a 1970 perquè alhora que començava la carrera de la controvertida artista sèrbia Marina Abramovic el pintor lituà Mark Rothko acabava amb la seua vida tallant-se les venes. Abramovic en les seues performances s’ha sotmés a episodis de dolor, cansament i perill extrem. Animant el públic a intervindre el seu cos amb tot tipus d’artefactes inclosa una arma, trencant una copa de vi i usant els trossos de vidre per a badar el seu ventre, tombant-se sobre blocs de gel mentres sagnava, performances experimentals que així mateix van inspirar artistes posteriors. Ella va realitzar tots eixos treballs per a denunciar situacions injustes com l’horror bèl·lic en la Guerra dels Balcans, és a dir, que torturar el seu propi cos va constituir una ferramenta més. Per això el seu treball causava admiració, havent perdut eixe halo d’artista maleïda en l’actualitat i per tant sent menys efectius els seus missatges.
D’altra banda, el suïcidi de Rothko s’ha interpretat com una manifestació violenta i tràgica de l’esperit del més fervent romanticisme, potser inclús idealitzant-ho. La seua mort va suposar al mateix temps la reafirmació i l’aniquilació de si mateix, el moment més nítid de la seua individuació, seguit d’un desmembrament fulminant de l’artista sacrificat, mòrbid i maleït. La seua obra, a hores d’ara, continua sent l’abstracció que més transmet, inspira als pintors joves i ell ha quedat gravat a foc en la història de l’art com a autor d’un atractiu desbordant. Per què ens atrau l’autodestructiu? Potser és una constant en els distints àmbits creatius perquè els consumidors de cultura som tots uns morbosos.