Arribo al local del dinar de Nadal on m’han convidat per primera vegada. No conec pràcticament ningú, així que estic una mica nerviosa. Per sort, només arribar quatre dones -i un gos- em reben donant-me la benvinguda. Encara en falten moltes de les que es van apuntar al dinar de Nadal de l’entitat ‘Lola, no estàs sola’.

Mentre esperem, elles, les ‘loles’, que ja són amigues, es fan ‘selfies’ i riuen de bromes que no entenc. Alhora, es va coent el caldo a l’olla sobre una espècie de càmping gas -quina bona olor!- i plats de carn s’escalfen al sol perquè es vagin descongelant. Van arribant altres dones, i moltes porten menjar per compartir, van preparant la taula o fregant plats mentre esperem a la resta.

Les parets del local estan plenes de treballs manuals i retalls, i la porta està flanquejada per un cartell que diu ‘Lolos no’. I és que ‘Lola, no estàs sola’ és una entitat dirigida a dones sense llar. En un sistema masculinitzat i on pateixen més vulnerabilitat que els homes, és un espai on dones en situació de sensellarisme troben seguretat, recursos i, potser el que és més important, amigues: la paraula col·loquial per parlar de sororitat quan encara no se’n parlava.

No tinc ni idea, cap ni una, de quines dones del meu voltant es troben sense llar o són activistes de l’entitat. Totes xerren, riuen i col·laboren per preparar el dinar. Algunes ‘loles’ canten i ballen per fer passar l’estona. No m’esforçaré per saber quines són les que es troben en situació de carrer i quines no, ni els preguntaré la seva història: és el dinar de Nadal i no he vingut a fer preguntes i a espatllar l’estona, sinó com a convidada. Corre el rumor que el Tió, els Reis o vés a saber qui ha deixat uns regalets: totes s’il·lusionen i vàries confien que hi hagi perfum. Les sorpreses, però, es reserven per a després de dinar, a no ser que… vaja, s’ha acabat el gas butà, i el menjar haurà d’esperar una mica més! És un sotrac en el dinar de Nadal, que es passa millor al ritme de Bisbal, Mariah Carey i Mónica Naranjo, una habitual al local que sona a tot volum als altaveus, arreglats fa tot just uns minuts.

La missió de trobar gas butà es complica, i fem passar el temps triant cadascuna una cançó que ens representi, per finalment obrir els regals abans de dinar. Pintaungles, cremes i altres detalls. Agraden a la majoria, però no totes en fan servir, però no per això fa menys il·lusió rebre un regal de Nadal.

La sala on han obert els detalls està presidida per un gran mural lila amb la silueta d’una dona i la frase ‘No desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó poder sobre si mateixes’, de l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft. En aquesta mateixa sala on ara hi ha alegries i il·lusió, fa un parell de setmanes s’hi respirava ràbia i indignació. Va ser quan em vaig trobar amb la sòcia fundadora de l’entitat, Clara Naya, i una de les principals col·laboradores, la Júlia, per conèixer com funcionar l’entitat, l’única només dirigida a les dones que es troben sense llar, pel que saben. Expliquen que atenen una mitjana d’entre deu i dotze dones al dia, des d’una entitat que va néixer fa dos anys al districte de Nou Barris de Barcelona, des d’on segueix funcionant des d’un nou local, amb col·laboració de l’Ajuntament. Ofereix un espai segur de trobada per les dones, que disposen de dutxes, lavabo i rentadora i una sala on xerrar i participar en tallers, com el d’art-teràpia, que pinta molt bé. A més, l’associació recull roba i productes, que omplen a vessar una de les sales.

Atenen a dones de tota la ciutat, que arriben a l’associació gràcies al boca-orella, i volen ampliar-les recorrent els carrers amb una nova furgoneta, la ‘Lolailo’. Segons el recompte de la Xarxa d’Atenció de Persones sense Llar (Xapsll) de Barcelona, el 12% de les persones que dormen al carrer són dones. Aquesta xifra ha augmentat de forma considerable en els últims anys -ha passat del 7% al 12% en una dècada- i, a més, la Clara i la Júlia estan convençudes que és inferior a la realitat. Moltes dones que cauen en situació de sensellarisme amaguen que ho són per disminuir el perill de patir violències masclistes i sexuals: algunes es tallen els cabells, altres busquen espais poc visibles o dormen cobrint-se la cara i el cos, així que són menys visibles que els homes. A més, des de l’associació saben que, en la majoria dels casos, les dones i els homes fan un circuit diferent abans d’acabar en situació de carrer: les dones esgoten tots els seus recursos, demanant ajuda a familiars i amistats abans de quedar-se sense sostre, però ja havent-se quedat sense llar. Per aquesta raó, l’entitat no només vol acostar-se a dones que dormen al carrer, sinó també a sofàs d’amics, en habitatges precaris i locals ocupats: volen evitar deixar de banda les que es troben sense llar portes endins, amb una visió més àmplia que no reflecteixen les xifres. I és que les dones que viuen al carrer són doblement vulnerables, per l’emergència habitacional i per estar exposades a la violència. “Es naturalitza que les dones siguin agredides”, diu la Clara.

Aquesta violència no arriba només un cop s’adorm al carrer: el 70% de les dones sense llar havien estat prèviament víctimes de violència masclista. Així, el sensellarisme femení té circuits i causes diferents, motiu pel qual l’abordatge ha de ser també diferent, i no limitar-se a oferir els mateixos recursos que en el cas dels homes. D’entrada, el “pànic” quan dormen al carrer es manté també quan ho fan en determinats recursos assistencials, molt masculinitzats en un sistema patriarcal on les dones segueixen patint violència dins aquests centres, pel que moltes prefereixen el carrer, explica la Clara. “No podem exigir a una dona que s’adapti a uns recursos pensats en clau masculina i no per elles”, sinó que es requereix una perspectiva feminista, avisa. Lamenta que “no hi ha espais on puguin encaixar dins del circuit de la violència”, ja que qui les agredeixen són homes, raó per la qual no se les pot obligar a compartir recursos d’allotjament amb, precisament, homes.

En aquests centres, la Clara i la Júlia expliquen que a vegades una dona acaba emparellant-se amb un home que l’agredeix i la viola. L’una diu que en realitat no és una relació de parella; l’altre, que és una relació d’abús. Tampoc: és una relació de supervivència, un mecanisme per sobreviure en què, en lloc de poder ser violada per molts, s’és violada per un de sol, diu la Clara. “Però es tendeix a infantilitzar la dona, i alguns diuen que tria malament. Però l’alternativa és pitjor a vegades”. “Qui les obliga a desenvolupar aquestes estratègies és el mateix sistema”, lamenta.

A més, “quan t’has de preocupar de la teva pròpia supervivència no et pots preocupar de res més”, i dones que dormen al mateix alberg, en lloc d’establir una relació d’amistat les unes amb les altres, tendeixen a desconfiar de les seves companyes. Des de l’associació, s’han trobat amb casos de dones que s’han conegut i fet amigues a ‘Lola, no estàs sola’ quan dormien al mateix alberg i no es coneixien. “Aquí se senten segures perquè no hi ha homes, i no han d’estar alerta”.

La violència, però, no necessàriament és el més greu ni traumàtic que pot viure una dona si es queda sense llar: les que tenen fills s’enfronten a què l’administració els retiri la custòdia. Per aquesta raó, moltes dones que es troben en situacions precàries o inclús convivint amb el seu maltractador rebutgen recórrer als serveis socials, per evitar que en tinguin constància i que puguin retirar-li els fills, assegura la Clara. “Una dona que viu en un local ocupat prefereix no anar als serveis socials perquè no li treguin els fills. Però què és millor: estar amb la mare a un local ocupat o en un centre d’acollida?”, es pregunta, mentre el to d’indignació de la Clara i la Júlia va en augment.

Critiquen que el sistema actual revictimitza i culpabilitza les dones en aquesta situació, i es pregunten com actuaria el sistema si un home es quedés sol a càrrec de tres fills i es quedés sense llar: auguren que es buscarien alternatives des de l’administració en lloc de deixar-lo al carrer i sense els fills. En canvi, “es busca que la mare cobreixi les dues meitats”, diu la Clara, que proposa que es creï des de serveis socials una figura per famílies monoparentals que cobreixi l’altra meitat.

Expliquen casos esgarrifosos i increïbles, com el d’una noia que va ser violada i va quedar embarassada: li han oferit un recurs d’allotjament durant l’embaràs -no es pot permetre la imatge d’una dona embarassada al carrer!-, però quan tingui el nadó li trauran tant el fill com l’allotjament. La indignació ja no només s’ha apoderat de la Clara i la Júlia, sinó també de mi, davant d’un sistema que “continua ubicant la dona en un espai infantil”.

“Parteix de la idea que no servim per a res. El sistema patriarcal ens destrueix, i a sobre ens porta a competir les unes amb les altres. És crucial teixir xarxes de dones” davant de situacions com aquestes, per ser més fortes juntes davant d’un sistema discriminatori dissenyat pels homes, exclama la Clara. La problemàtica és complexa i té incomptables arestes, però una conclusió clara: calen recursos específics per a dones. ‘Lola, no estàs sola’ ofereix un espai de trobada segur i fa acompanyament de diverses dones en recursos habitacionals, com defensora de les polítiques del ‘housing first’: primer cal una llar per sortir de la situació de carrer. Altres entitats han detectat també aquesta necessitat, com Assís Centre d’Acollida, que preveu obrir aviat el primer edifici d’allotjaments per a dones sense llar.

I no només calen recursos específics per a dones, sinó una mirada feminista: “El feminisme parteix de la igualtat, així que una visió feminista requereix una visió des d’iguals”, empoderant a qui es troba en situació de carrer, buscant recuperar l’autoestima i oportunitats que se li han negat, fins al punt de dificultar la presa de pròpies decisions: “El sistema els ha dit què han de fer durant massa temps i costa decidir. És important empoderar-les”, i fomenten la seva participació en projectes de l’entitat per recollir fons: van des de conferències a càterings, passant per formacions i concerts. La frase del mural de la paret que presideix la sala ho recorda: ‘No desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó poder sobre si mateixes’.