Habitualment, l’alarma m’aixeca a les set i mitja perquè el meu cos no està prou descansat per despertar-se automàticament. Però he d’admetre que tinc una facilitat insòlita per aixecar-me i somriure-li al món amb una energia fresca i entusiasta, bé, això últim només passa tres vegades a la setmana però em conformo amb el primer. Surto al carrer, un espai pel qual habitaré i m’habitarà almenys dotze hores i amb la primera ràfega d’aire, cos i ment s’endinsen a la deriva matinal que durant el dia, juntes pensaran, respiraran, menjaran, socialitzaran i transitaran per una multiplicitat de localitzacions, que passatgeres cartografiaran la meva existència. Però el que pot semblar tan arbitrari com un passeig sense destí, inspirats en aquells caminars contemplatius extrets de novel·les romàntiques -no amoroses- o de filosofies meditatives i fins i tot de moviments avantguardistes com el situacionisme, en realitat, parteixen d’una cosmovisió de l’espai concreta i preestablerta.

La psico-geografia de les vivències espacio-temporals ve condicionada per un ordre de circulació político-ideològic que orquestra la convivència “lliure” pel territori, o això ens fan creure, ja que en realitat sempre està controlada per un sistema de valors, conductes i lleis ineludibles. Totes elles convergen en un mateix punt transversal: l’espai públic. Segons la Introducció d’Espais públics, gènere i diversitat. Geografies per unes ciutats inclusives de Maria Dolors Garcia Ramón, Anna Ortiz Guitart i Maria Prats Ferret, són llocs de relació, de trobada i d’intercanvi: “els espais públics contribueixen a la identitat col·lectiva d’una comunitat, com més diverses són les persones que s’apropien d’ells i més variades són les activitats” (2014:25). També, des d’una visió més estètica-formal, l’antropòloga nord-americana Setha Low la defineix a On the Plaza. The politics of public space and culture: “representa l’estètica de la ciutat i són considerades una metàfora de la cosmologia urbana” (LOW. 2001:32).

Llavors, quina ideologia segueixen els carrers de Barcelona? Havent viscut la Revolució Industrial en mans del Pla Cerdà, seguit de la modernització que comportà les Olimpíades el 1992 i completant-se amb la globalització gentrificada del capitalisme, ara,  Barcelona, com altres ciutats cosmopolites, s’apunta a les pressions tecnòcrates impulsant les iniciatives de les “ciutats intel·ligents” juntament amb una consciència eco-tecnològica on per una banda prioritzen l’hiper-connectivitat, alhora que, com l’actual projecte 22@, vetllen per l’eficiència energètica. Però, ens estem estancant en unes eines d’aparença sofisticades per evitar analitzar les necessitats reals? Algun cop ens hem preguntat qui i per a qui és la ciutat? Tenint en compte que la ciutat s’ha convertit en el centre neuràlgic per moltes persones, quina perspectiva redefineix la memòria espacial i s’adapta als nous contextos?

A Barcelona i altres ciutats, un fenomen urbanístic ha anat de-re-construint aquestes preocupacions socials, que el micro-reportatge anomenat Com seria una ciutat dissenyada per dones? de la BBC ha analitzat partint d’aquesta premissa: “se suposa que les ciutats haurien d’estar construïdes per tots nosaltres, homes, dones i infants però no estan construïdes per tots nosaltres”. La periodista Stephanie Hegarty pren Barcelona com a cas d’estudi per passejar-se sobre sis aspectes claus: lavabos, zona de joc, mobilitat, cotxes, seients i violència de gènere; que demostren que la ciutat no està feta per tothom, entenent que seguim vivint en la superestructura de desigualtat heteropatriarcal eurocèntrica capitalista i especista i moltes més etiquetes del mateix complot anticapitalista.

L’ús de l’espai públic

En primer lloc, l’ús que fem de l’espai públic es divideix en dos àmbits: les activitats i la mobilitat. En relació amb la primera, els rols de gènere segreguen l’espai per una divisió de tasques sexistes. El documental mostren les zones de joc com un espai sexista. Al centre, apropiant-se de tot l’espai, es troba el camp de futbol i bàsquet, que a més és reforçat per la masculinització d’ell. I no es tracta d’un dilema de mides, sinó com diu la reportera: “va més enllà de seguretat i serveis. Es tracta de pensar com cadascú de nosaltres utilitza l’espai de manera diferent”. És necessari crear espais vivencials on el joc no té un gènere ni una activitat adjudicades. Una postura que Equal Saree ja ha aplicat amb un parc inclusiu, com explica Dafne Saldaña, una de les arquitectes de l’entitat: “un disseny que ja compartimenti aquest espai per possibilitar una simultaneïtat del joc”. Com veiem en el reportatge, el parc té una forma més circular i no tan fragmentada on els jocs s’interconnecten.

També, recolzant-nos en la conferència Urbanismo Feminista: monólogo de Oihane Ruiz impulsada per la Universitat d’Estiu 2017 a Cádiz, la ponent comença amb un exemple evident de la discriminació de gènere. Quan el club femení de l’Athletic de Bilbao va guanyar la Lliga, no van fer el recorregut triomfal que fa el club masculí i se’ls va negar passar per la Gavarra, lloc emblemàtic. Un altre cas és la seva col·laboració amb una ONG per reconstruir el poble de Thalis Baltistan a Pakistan, destruït per les riuades. Quan es van separar en espais no mixtes, una norma cultural, per analitzar com era el poble, ambdues parts van descriure-la de manera molt diferent. Els homes destacaven la mesquita, la carretera i el lloc de treball. Les dones, en canvi, donaven molt d’èmfasi a tots els espais d’ús quotidià com l’escola, zones de joc, l’hospital, el mercat, entre altres edificis de servei bàsic, les vies peatonals. La seva descripció és més detallada, una observació gens arbitrària, ja que ens indica la repartició de tasques: la productiva i la reproductiva. Un últim cas, la conferenciant critica el pla general que volia eliminar els estenedors de les façanes, ja que són quelcom reproductiu que no es vol mostrar a l’esfera pública. Amb aquests tres exemples és evident que el masclisme mapeja l’espai.

Citant una altra font teòrica, la conferència Urbanismo feminista para una ciudad que cuida a las personas inscrita a la Duodècima Jornada XXII Jornadas REAS, el 2017, el Col·lectiu Punt6, una cooperativa d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes de procedències diverses que va néixer el 2004 després de l’aprovació de la Llei de Barris, també argumenten aquesta desigualtat de gènere, afirmant en boca de la portaveu Blanca Valdivia Gutiérrez, que la dona és l’espai privat i l’home l’espai públic. Aquest col·lectiu, basat en l’economia solidària, la sostenibilitat de la vida, les cures i la qualitat de vida, eixos troncals de l’urbanisme feminista, posa èmfasi sobre la mobilitat com una altra cara de l’ús de l’espai públic. L’equip demostra que la mobilitat té rols de gènere, ja que, com diu Sara Ortiz: “la mobilitat ha sigut dissenyada des d’un punt de vista androcèntric. Les estadístiques ens diuen que les dones ens movem més a peu i en transport públic i l’home en cotxe”. Segregació recolzada per una planificació de les vies públiques que privilegia els vehicles tal i com demostra l’estadística compartida per la diputada d’urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona Janet Sanz al documental de la BBC: “Aproximadament, el 60% de l’espai públic de tota la ciutat l’ocupen els cotxes, per passar o per aparcar”.

Un dels motius prové de la teoria funcionalista de Le Corbusier. Oihane Ruiz explica que l’arquitecte dissenyà una ciutat moderna basada en El Modulor, referent mètric socio-espacial. Una mida estretament lligada amb la teoria BBVA (blanc, burgès, baró i autònom) exposada per l’economista feminista Amaia Pérez Orozco, que demostra que la norma parteix de l’hegemonia patriarcal. Blanca Valdivia Gutiérrez exposa a la conferència que aquest model es basa en la zonificació, és a dir, entendre el territori i organitzar-ho segons les seves funcions, segmentades en quatre aspectes vitals: habitar, circular, treballar i recrear-se.

Les vivències de l’espai públic

Aquesta discriminació dels usos comporta una desigualtat en les infraestructures. Els serveis i els equipaments públics parteixen d’unes necessitats selectives, no inclusives. S’adapten als marcs qualitatius del Home, ja que aspectes com la higiene, l’autonomia de la gent que necessita seure a bancs, entre altres, només estan dissenyats per aquells perfils que compleixen els requisits i les qualitats que fomenten la producció i l’engranatge mercantil-capitalista. Segons Sara Ortiz de Punt6: “els bancs no són només un element de socialització i que permet la relació entre persones, sinó que també és un element bàsic per la mobilitat de les persones malaltes, que tenen diversitat funcional, per les persones que cuiden”. A més, aquestes prestacions també reprodueixen cànons sexistes. Els lavabos són un clar exemple, com diu Sara Ortiz: “Fisiològicament, les dones tenen més necessitat d’anar al bany perquè la nostra uretra és més curta” i “a més, el nostre cicle vital també fa que tinguem més necessitat d’anar”. Blanca Valdivia Gutiérrez afegeix que moltes mares diuen que no poden utilitzar els lavabos públics perquè si els cotxets de bebès no caben a dins.

Com a resultat, això afecta en la manera de viure i per tant en formació identitària de l’individu. Situant com a preferència l’utilitarisme es deixa de banda l’efecte emocional d’una vida en “comunitat”. Oihane Ruiz explica que l’habitatge també s’ha vist afectat per aquesta priorització. El saló s’ha convertit en el centre de vida reduint i recloent la cuina en un espai estret i per tant, aïllant la tasca a una sola persona, associada culturalment a la dona. Posa d’exemple el districte Mariahilfer, a Viena, d’alternatives que trenquen amb la dicotomia del carrer-públic i casa-privat. Un espai que crea un estil de vida en xarxa, que el Col·lectiu Punt6 també recolza. Per elles, la vida quotidiana és un concepte que engloba el desenvolupament de tota mena d’activitats (siguin cada dia o eventuals) en un espai físic i un temps determinat (tant hora com duració). Per aquest motiu, projecten arquitectònicament un urbanisme que defensa i facilita “la coreografia complexe dels trajectes”. És a dir, trenquen amb la linealitat del trajecte associada al rol masculí que recórrer del punt A (casa) al punt B (feina, necessitat concreta i puntual), per apropar i normalitzar el trajecte polièdric, més circular, associat convencionalment a les tasques de la dona, del punt A als punts B, C, Z, A, Q (escola, queviures, casa, zona de joc, extraescolar, metges, etc). Per això, és un model que posa al centre l’activitat reproductiva, és a dir, una ciutat que convida les cures.

D’altra banda, la vivència també té a veure amb la seguretat i la por. Oihane Ruiz afirma a la conferència: “una ciutat segura no és aquella que reprodueix o alimenta el discurs que les dones són vulnerables. Sinó que genera espais on som poderoses i mestressa de la nostra pròpia vida”. Un focus d’atenció que va més enllà de les polítiques d’urbanisme preventiu que com explica la Blanca Valdivia Gutiérrez només se centren en el manteniment material de l’espai públic. Aquesta mesura instal·la vigilància tècnica i humana per controlar l’estat dels materials i eliminar instal·lacions per evitar danys, per exemple, es multipliquen les càmeres de videovigilància, les forces policials i es redueixen els bancs. El que provoca no és una correcció educativa ni tampoc el descens del vandalisme, sinó una insuficiència vital, ja que treuen recursos a gent que necessita aquests bancs per seure, descansar, ser autònoma i/o viure, dormir.

L’urbanisme social amb claus ecofeministes -dissenys sostenibles pel medi ambient però també per l’humà, que vetllen per les cures- i de feminisme interseccional, en tant que volen partir d’una realitat social inclusiva, superen la imaginació teòrica. La voluntat de subvertir l’opressió dels carrers normatius, intenció que l’arquitecte Jane Jacobs ja va escriure fa un segle a La defensa de la ciutat complexe i diversa,  transforma la visió del carrer com un element de socialització, vitalitat i germen de la ciutadania, lluny de la seva funció purament transitòria i de circulació. Tot això ja s’ha aplicat en diversos punts de Barcelona. Gràcies a la Llei de barris, àrees urbanes, viles, un decret que va preveure invertir 600 milions d’euros el 2006 fins al 2011 per la rehabilitació integral de diversos espais.

A més, l’aplicació del programa El Pla de Barris impulsat durant el mandat d’En Comú Podem a Barcelona, que fins avui ja ha promogut sis renovacions urbanístiques, sobretot en relació amb les Superilles, que l’article “Colau acabará el mandato impulsando dos ‘superilles’ más” d’Ernest Alós analitza en profunditat en El Periódico. Una pragmàtica visible a Colònia Santiveri, Meridiana, Gràcia, les Superilles, com per exemple l’acabada al Poblenou, juntament amb altres municipis com Santa Coloma de Gramenet, Granollers, Sant Cugat del Vallès o Terrassa que s’estan sumant al Pla d’Urbanisme de gènere, equitat i seguretat en l’espai, explicat en detall per l’Ajuntament, mostren que aquest canvi és possible.

Subjectes invisibles de l’espai públic

Però, tot i que els principis que segueixen les urbanistes feministes són ètics i aposten per la pluralitat, hi ha encara un malestar silenciat. Per començar, aquesta agrupació tan familiar és per tothom? Són feministes interseccionals però la seva proposta és globalment representativa? Si ampliem l’espectre, les persones que no compleixen aquests estàndars, que mencionant l’inici del documental, la BBC es dirigeix a: “per tots nosaltres, homes, dones i infants”, on són les identitats de gènere no binàries? Per altra banda, s’han mencionat els treballs de cures, requisit bàsic que el sistema ha anul·lat, però on són els treballs jutjades d'”immorals” segons una mentalitat retrograda? Sí, sí, ho estàs pensant i és correcte. A tothom li ha vingut al cap, no ho neguem: les tan invisibilitzades treballadores sexuals.

Com es posiciona l’urbanisme feminista en vers aquesta realitat? És massa delicada? O com està il·legalitzada, no cal parlar-ne? És motiu suficient per ignorar-ho? Si tant parlem de violència de gènere i de feminisme és contradictori que no es mencioni aquest col·lectiu oprimit. A més, moltes treballen a l’espai públic, un rastre innegable, ja que han deixat més d’una petjada arqueològica en els carrers de Barcelona, com per exemple, el taconeig en temps de pluja al portal 22 i 24 de La Rambla, a part d’una llarga llista de catàlegs narratius que han construït la memòria de certs barris, com és el cas del barri Xino. Són un grup amb majors probabilitats de patir totes les opressions urbanístiques que critiquen les feministes.

Partint de la definició de prostitució que Romina Behrens extreu de la psicòloga i treballadora sexual Gail Pheterson i l’antropòloga Dolores Juliano a l’article Sexualidades públicas. Algunas reflexiones sobre els espacio público y prostitución: “intercanvi econòmic-sexual de caràcter explícit i de curta durada, que es caracteritza per relacions entre dones i barons i que carrega fortes connotacions negatives” (BEHRENS. 2014), aquest prejudici “poc” moral que potencia l’estigma de la “prostituta”, condiciona el valor geogràfic on s’ubica, segons Leticia Sabsay a Fronteras Sexuales. Espacio urbano, cuerpos y ciudadanía: “en discussió dels modes correctes i incorrectes en què els individus haurien de relacionar-se amb el desig dins de l’espai urbà i fonamentalment a la vista dels altres” (SABSAY. 2011:109). Tenint en compte aquesta regulació “moral” del desig, a la conferència Ordenanzas municipales sobre prostitución. Vulneración de derechos y espacio público organitzada per l’Institut per la Democràcia i el Municipalisme, Laura Pérez, consellera de feminismes de Barcelona intervé per afirmar que a Barcelona no existeix una ordenança específica per treballar, tractar, regular la prostitució en l’espai públic però sí que el 2006 es va implementar l’ordenança del civisme, anomenada per molts col·lectius, no només les treballadores sexuals, com l’ordenança del cinisme.

Consta de dos articles, el 39 i el 40 que multa l’oferiment, la demanda i l’exercici de l’acte sexual de manera distribuïda en l’espai públic. La consellera destaca que ja de per se es fa una diferència entre les relacions sexuals cobrades i no. En conseqüència, d’acord amb el dilema que presenta Leticia Sabsay: “si el que converteix a una conducta o accionar en sancionable és, d’acord amb el dret modern, el mal que aquesta pugui causar, el que caldria determinar també és què hi ha en l’acció que la torna “nociva”. Es tracta de l’acció o més aviat de la forma en què l’acció es realitza?” (SABSAY. 2011:112), el treball sexual se sanciona perquè s’assimila a un abús de l’espai públic com el vandalisme, és a dir, qualsevol activitat que genera desordre a la via pública. Però en realitat aquest valor prové d’una mentalitat i no d’un efecte causal. No existeix un dany material denunciable sinó una connotació cultural que l’acusa d’obscena en tant que l’intercanvi entre diners i cos humà és “legítimament” criminalitzable.

Com a reacció, citant de nou a Leticia Sabsay: “la llei no pretén reprimir la conducta, sinó regular la seva invisibilització -la censura-, de tal manera que no es noti que la pràctica està tenint lloc” (SABSAY. 2011:121). Raó per la qual, María Barcons menciona a la conferència l’exemple de Castelldefels: “aquestes sancions fan que les treballadores sexuals que tenen més control en els espais més cèntrics, turístiques, les desplaci a altres zones més opaques, clandestines, per exemple, polígons, parcs”. Al final, són condemnades per una banda a un aïllament urbanístic que les exposa a més perills i per l’altra, a una vigilància i una persecució policial en els centres urbans que espanta la clientela i les estigmatitza. I per últim, són unes polítiques que es justifiquen sota el lema de la protecció i la seguretat dels ciutadans, però tal i com recorda Laura Pérez: “la gran promesa de Trías era netejar els barris, una mica com a Badalona, alcaldes que s’han dedicat a fer promeses d’aquest tipus”, en realitat són iniciatives d’odi. En cap moment redueixen el nombre de treballadores ni adapten lleis que les recolzi amb drets laborals.

En conclusió, sense desprestigiar les propostes comunitàries de l’urbanisme feminista que revaloritzen la reproducció com a vàlvula central de la vida i de la qualitat emocional de la convivència, cal una lectura molt més interseccional que també inclogui pràctiques criminalitzades. El primer motiu és què són els subjectes més exclosos socialment i que per tant la interseccionalitat hauria de visibilitzar més. Segon, entenent que un dels objectius d’aquesta ideologia és subvertir el capitalisme, qualsevol negació d’aquesta realitat seria afirmar el sistema acumulatiu de béns i de producció i per tant, donar suport al consum de l’explotació. Finalment, si els dissenys conviden a una acceptació i una convivència sostenible, és a dir, empàtica, ètica, responsable i comunitària i, per tant, cooperativa i inclusiva, significa que qualsevol és digne d’estar al carrer i viure en ell. Però, on està el límit de jutjar què és bo per la ciutat? Podem conviure totxs o calen uns horaris, una divisió de les activitats? Quina forma ha de tenir? Quin tipus de seguretat volem? Quina convivència volem ensenyar a les generacions que venen? El disseny urbanístic dóna forma a un espai però, està acompanyada de lleis que les apropi a les necessitats reals de tothom? És possible crear un espai inclusiu -que tothom estigui representat- i a l’hora neutral, és a dir, multifuncional, perquè tothom el pugui adaptar a les seves necessitats?