La lamentable pel·lícula “The Rise of Skywalker” és el film socialment més emancipador que ha sortit de les entranyes de Disney. La pel·lícula, per la seva inoperància, esdevé la millor manera de poder llegir a Marx. És la nostra missió explicar-ho. Alguna cosa bona hem de treure de més de dues hores d’imatges idiotes sense sentit.
‘The Rise of Skywalker’ explica com les últimes restes de la famosa Aliança Rebel sobreviuen amb més pena que glòria en un planeta-jungla. D’altra banda, la poderosa Primera Ordre comença a poder governar la galàxia de la manera més inversemblant possible. Per últim, els jedis segueixen entabanats en les seves disputes teològic-militars.
Els sediciosos republicans, encara rebels, continuen comandants per la Princesa Leia (caricaturitzada com una Hillary Clinton futurista) i tenen com a estratègia de combat fer missions suïcides quan creuen que la força els hi és propicia. Enmig de l’entropia sorgeix l’argument.
En aquest punt, l’antic Emperador de la Galàxia, el tot poderós Palpatine es descobreix com el mag que ha fet funcionar tots els dolents des de la seva caiguda en mans de Darth Vader, fent honor a Peret, el trobem ben viu en un planeta ple de dolents en un recòndit punt de l’univers. La base del film és la descoberta que “tot” era un pla de Palpatine per tornar al poder. Els protagonistes de les últimes pel·lícules doncs, haurien estat les seves marionetes involuntàries.
No respon doncs aquest argument a la sentència de Karl Marx a 18 de Brumari; En aquestes revolucions, la resurrecció dels morts servia, doncs, per a glorificar les noves lluites i no per a parodiar les antigues, per a exagerar en la fantasia la missió traçada i no per a retrocedir davant el seu compliment en la realitat, per a trobar de nou l’esperit de la revolució i no per a fer vagar una altra vegada al seu espectre?
Star Wars representa doncs perfectament el món en el qual vivim, un món governat per fantasmes del passat incapaços d’enterrar-se a ells mateixos, ja que encara tenen massa poder. Un poder que en la mateixa hipèrbole de la pel·lícula es basa en la creença què el seu sistema polític és millor que els altres. No pot entendre la Princesa Leia que la seva república és incapaç de governar eficientment la Galàxia? No pot comprendre al Primer Ordre que la seva dictadura militar no és una alternativa? La Galàxia no ha viscut masses anys de guerra civil? En estar guiats per fantasmes només fan que donar voltes a la vella revolta, llavors l’Estat és despulla i governa a base d’espasa (Primera Ordre) i sotana (Aliança Rebel).
Com al món fictici, la nostra societat també actua d’aquesta manera. La burgesia creu que encara té el millor sistema polític per la humanitat. Però només ho pot creure, ja que totes les proves que tenim al nostre voltant afirmen el contrari. Poden dir que la nostra burgesia actual ha convertit en dogma els seus plantejaments capitalistes i ha enviat els galifardeus als quatre punts cardinals per demostrar-los. Com els vells missioners, prediquen el cel cristià a qui ja viu enmig del paradís. La sotana ara és el quart poder i l’espasa l’OTAN.
Aquests galifardeus prediquen les ensenyances de Nixon, Reagan, Clinton, Teatcher, Gonzàlez o Mao. Ho prediquen a totes hores i per tots els canals. La propaganda ja no té aturador. Així els morts que dirigeixen als vius, gràcies a fal·làcies i hores d’imatges animades. No actuen ells com Palpatine amagats de l’opinió pública i preparats per defensar el seu estat de les coses?
Per aquest motiu el fet honest esdevé revolucionari i “The rise of Skywalker” ens mostra per omissió que la imaginació és una arma verdaderament revolucionaria. Imaginar un futur sense els rastres del passat i actuar racionalment per aconseguir-lo és la gran ensenyança revolucionària d’Star Wars. Així quan contemplem el seu absurd argument, ple de Clintons, Obames i ideologia del Maig del 1968, entenem per quin motiu els morts s’han d’enterrar a si mateixos i deixar als vius governar-se a ells mateixos.
La lliçó d’Star Wars és clara. Només les noves idees poden governar el nou món. Només la poesia d’allò que ha de venir el pot cantar i només l’acció creadora el pot fer. Potser aquesta és una de les millors idees de Karl Marx, la voluntat d’anar cap el fet desconegut, sense por, sabedor que el futur és un nou món, no una còpia del vell.