Dilluns 27 Gener, 2020

Errors nacionals

Em nego a creure que els d’ERC siguin uns traïdors per haver fet president d’Espanya a Pedro Sánchez, actor necessari en l’aplicació del 155 i de tota la repressió que ha vingut des de llavors. Gràcies a Sánchez (i altres) Oriol Junqueras es passarà els propers onze anys en presó –amb els permisos i els graus que calguin, clar-, Marta Rovira no podrà tornar de l’exili en anys i anys, i Dolors Bassa, Raül Romeva, Antoni Comín i Meritxell Serret correran semblants sorts. Sincerament, no crec que els d’ERC siguin uns traïdors. És més, sempre he cregut que no cal explicar amb la traïció el que simplement pot ser fruit de mancances intel·lectuals, ressentiments o una simple mala lectura de la realitat que et fa dur una estratègia i tàctica errònies. Perquè sí, crec que investir Sánchez tal com s’ha fet és un error i un perill.

I dir que és un error no és intentar crear malestar, discòrdia i desunió, simplement és dir el que hi ha. Un gran problema dels últims anys és no haver dit que tal o qual decisió és un error, per molt respecte que puguis mantenir cap a la persona que ho diu. Hem callat massa i així ens ha anat.  Si una cosa és un error s’ha de dir, per pura supervivència pròpia i de la nació. I si Oriol Junqueras s’equivoca s’ha de dir, encara que vulguem i lluitem per la seva llibertat immediata i reclamem tots els drets que li pertoquen. Li hem de dur la contrària, quan toqui, per pur respecte intel·lectual cap a ell. Que Junqueras sigui perseguit pel règim espanyol vol dir que automàticament té raó i és infal·lible en les seves decisions? Això només passa amb el sant pare i només afecta als catòlics. Tots els altres podem i ens equivoquem, però resulta paradigmàtic que hagi de dedicar un paràgraf a aquesta qüestió.

I sí, hi ha una equivocació política i històrica en tot aquest cas.

  • És un error blanquejar a un president que ha format part de la repressió, un president sense el qual no hi hagués hagut 155, ja que sense Sánchez Rajoy no l’hagués aplicat mai. Un president que no ha demanat disculpes per cap d’aquests fets i que no s’ha mogut fàcticament de cap dels seus plantejaments que ens han dut fins aquí.
  • És un error fer les coses dividits. Franklin, que de fer independències en sabia una mica, ho deia molt bé: si en una guerra –ja que això és una guerra, encara que sigui per camins pacífics- no es va junt et pengen per separat. Per això no vull que es vegi aquesta peça com un atac, si no com una observació feta en benefici del bé comú, de tots.
  • Com també és un error històric i d’entesa de la realitat. Sánchez no pot cedir en res, ni el Sistema el deixaria, ni voldria, ni Espanya és un ens que ens atorgarà l’autodeterminació si no és a la força per causes internes o externes. Hi ha espanyols molt macos, fins i tot alguns ens donen suport, però el que no faran la majoria d’espanyols és anar en contra dels seus interessos, i la independència de Catalunya hi va molt en contra. No es mouran si no és a desgrat, no ho han fet històricament i no crec que canviïn per nosaltres. Un pensament que és molt paternalista i imperialista en el fons, ja que els espanyols defensen el que defensen perquè volen, el problema no són ells, som nosaltres que no entenem com funcionen. Ells pensen en al seva nació, per què és tan dolent que ho fem nosaltres?
  • Creure que això és un pacte de progrés és un error. Primer de tot, veurem què és compleix de tot plegat. Després està la conya aquesta de considerar que el PSOE és progressista. Que no siguin d’estil feixista com Abascal no els fa bons de per sí, com a mínim els converteix en un mal menor , però un mal menor continua sent un mal. Tractem amb un partit que en aquests anys ha continuat impedint les lleis socials que s’aprovaven a Catalunya, un partit constructor de la llei mordassa digital, una llei digne del règim xinès, la qual van aprovar gairebé en plena campanya. Per acabar voldria recordar que el CIE continua obert i a veure fins quan ho estarà.
  • Una negociació errada. Molta gent ha dit que aquest pacte no tenia res a veure amb el pacte del Majestic, i és una cosa totalment certa, ja que almenys amb el Majestic hi havia concrecions, punts que es cedien, coses que es traspassaven. Què hi ha aquí? Què hem aconseguit a part d’una taula de negociació dins de la constitució espanyola? És més, si volies aconseguir més era millor pressionar més, fer-se els durs, provocar si calia unes terceres eleccions, que el PSOE tingués incentius reals per cedir. I no, el perill d’una victòria fatxa no seria culpa nostre, ho seria del PSOE per no cedir en el mínim, en la democràcia, i del seus aliats de Podemos i IU per no saber defensar aquest principis com calia, posant-se de perfil masses cops i impedint que el missatge democràtic entri a l’imaginari espanyol.
  • És un gran error ideològic. Passem d’un problema nacional a un problema de dretes espanyoles vs esquerres. Això és totalment fals, hi ha molta esquerra espanyola, començant pel PSOE, que ha estat amb tota la repressió. I no cal oblidar tots els eixos, també aquest, però amb el cas català no patim un problema d’aquest tipus, encara que hi hagi moltes qüestions que si que es derivin d’aquest eix esquerra-dreta i que no s’han d’oblidar mai.
  • Fins i tot és un error electoral. Tardà, per exemple, ja porta temps dient que aquest pacte pseudoprogre també s’hauria de donar a la Generalitat, i no és l’única persona dins d’aquell espai que opina semblant. Això és un error de blanqueig del PSC –en el que tots més o menys hem caigut-, ja que tampoc deuen ser tan dolents si hi vols governar. Tot i que també pot ser un error per la pròpia ERC, la qual entre les dues eleccions espanyoles s’ha deixat 140.000 vots, que no són pocs, i segons el CEO cuinat abans de la investidura el resultat a les catalanes no era tan bo com esperarien. Les costures es veuen tant, el ressentiment conra les victòries alienes és tan gran, que tot plegat pot produir un efecte contrari. Encara que això ho trobo força humà i perdonable.
   

A tot això cal sumar-hi que tenim una recessió a les portes. Només cal que comenteu amb els comerços del barri com està anant el consum durant els últims dies, per exemple. No sé com petarà ni la mida que tindrà, però allà hi serà i ens l’haurem de menjar. Com tractarà Espanya aquesta qüestió? Com es farà des de Catalunya? Lligarem la sort de Catalunya a Espanya en un moment que podria servir per marxar davant la feblesa que sobrevindria a l’Estat? Deixarem enfonsar-nos en el mateix transatlàntic que s’anirà al fons del mar davant la mala gestió dels seus dirigents del últims decennis? Mentre això passa tindrem un govern ERC-PSC a la Generalitat? Ens ho podem permetre?

En definitiva, no sé ben bé com vindran els problemes, que en vindran amb tota seguretat, però sí que haurem de trobar les oportunitats pertinents que puguem extreure de les noves situacions, afeblir el front nacional espanyol sense caure en el seu parany, entendre quin és l’objectiu real i final, que no és altre que la independència de Catalunya, i ser indulgents i empàtics amb els errors de tots plegats, tenint sempre en compte que com a màxim som rivals i no enemics.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,323FansM'agrada
1,055SeguidorsSeguir
15,651SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca