Si avui som en un escenari de màxima incertesa és perquè els partits independentistes han estat incapaços d’articular un projecte que tingui la fita de proclamar la República catalana. Hi ha estratègies, des de l’aposta ferma pel diàleg i la negociació d’ERC a la confrontació de Junts per Catalunya i la CUP. Però no hi ha, en cap cas, un projecte.

La investidura de Pedro Sánchez, amb l’abstenció dels republicans, és la cirereta del pastís d’una gran muntanya de nata embafadora de retrets, falses abraçades i contradiccions. El problema que ha de fer front l’independentisme no és només la manca d’un full de ruta unitari, és també la imperiosa necessitat de concretar un projecte.

La diferència entre les dues idees és substancial, mentre el full de ruta ha de projectar uns passos institucionals per concretar la fita política, el projecte interpel·la a tots els actors -polítics i socials- que empenyen en pro de la constitució d’un nou Estat i permet que sigui més fàcil aglutinar suports. Des del 21-D, l’independentisme s’ha presentat a les eleccions amb un eslògan i un candidat que no supera la dialèctica de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació.

La sensació que dona el govern actual, així com les forces que el conformen, és que som en una mena de transició on la finalitat és sobreviure els embats. Desistint, d’aquesta manera, a aprofitar allò que fa quasi dos anys era imprescindible: governar.

L’expresident Jordi Pujol, en aquest sentit, fou una figura que va ser capaç de fer realitat un projecte nacional on la idea de la reconstrucció i la conquesta de competències visibilitzava l’evolució d’un país que, quaranta anys després de repressió franquista, volia recuperar la seva essència. Va governar durant 23 anys perquè va tenir la capacitat de dibuixar una creença, la de la prosperitat nacional. Ara, amb la repressió judicial i policial posterior als fets de setembre i octubre del 2017, és imprescindible que més enllà d’entrar en l’anàlisi de quina estratègia és més o menys efectiva per assolir la independència es tiri endavant un projecte d’emancipació nacional.

Cal dotar de més estructura i seguretat iniciatives com Eines de País, qui va guanyar les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, i la Intersindical-CSC, qui cada vegada té més presència en les representacions sindicals que, fins ara, eren monopolitzats per CC.OO i UGT. Apostar clarament per l’economia cooperativa, reforçar l’escola catalana i la immersió, reforçar els serveis sanitaris i les forces de seguretat ciutadana com els Bombers. Treballar per un espai de comunicació català de qualitat, competitiu i municipal, amb ajudes per als petits projectes editorials i periodístics i no limitar-se a les quatre subvencions de torn a les tres capçaleres de referència.

El sentit que tenia fer un ‘govern efectiu’ era, sobretot, el de reforçar les institucions escapçades per l’Estat. Ara, quan estem a punt de complir dos anys de legislatura, és imprescindible tenir sobre la taula un projecte nacional. Perquè més enllà de les estratègies, hi ha punts en comú que es poden començar a reforçar abans de l’embat final. Llengua, cultura, serveis bàsics i xarxa ciutadana són els pilars de la futura República, reforcem-los.

No encetar aquesta empresa fa que el moviment independentista s’enfonsi en contradiccions com la de facilitar el govern al coautor del 155 a canvi d’un acord que ho fia tot a la bona fe de l’Estat. La imatge d’aquest contrasentit és la d’escoltar el valent discurs de la diputada Montse Bassa assegurant davant tot l’hemicicle que l’importa un “rave” la governabilitat mentre el partit que representa la facilita. No encaixa. L’abstenció independentista només podia tenir algun sentit -en clau de país-, si hi havia un acord valent que anés més enllà de la promesa d’una mesa per “parlar de tot”. Per molt que es vulgui vendre com una victòria que “per fi” el govern espanyol s’asseurà a una taula a negociar, la realitat és que des del primer moment el futur executiu ha defensat que ni hi ha presos i preses polítics ni es pot negociar un referèndum.

El que més fa trontollar les estructures de l’Estat, a part dels cops de la justícia europea, és una societat catalana ferma, cohesionada amb els seus valors i que va acompanyada d’un lideratge polític fort. Per cohesionar aquestes dues peces és necessari un projecte, com el que es va tenir entre el 2015 i el 2017.

És necessari que Junts per Catalunya, ERC i la CUP s’asseguin i concretin com faran realitat el projecte independentista. Entendre, adaptar i canalitzar les estratègies dels tres actors en una mateixa direcció. Si no, ens trobem amb la contradicció d’investir el cap de l’executiu d’un Estat que vol inhabilitar el president de la Generalitat i lluita per vulnerar els drets polítics de Junqueras, Puigdemont i Comín a Europa