Un dels conceptes historiogràfics que va fer fortuna, al meu parer de manera exagerada, fou la d’”Oasi Català”. Corria el març de 1936, i el periodista vigatà Manuel Brunet la féu servir, en un article a La Veu de Catalunya per definir la situació política del moment. Servidor de vostès, que ha dedicat bona part de les seves recerques a analitzar el moviment llibertari i les tensions socials de l’època, no podia estar més en desacord. L’agitació als carrers de les ciutats del nostre país era permanent a còpia de vagues intenses i extensives, moviments de desobediència ciutadana contra els abusos dels lloguers, motins a unes presons farcides de preventius i una certa tendència a passar comptes amb aquells que havien aprofitat la repressió d’octubre del 1934 per perseguir tota dissidència. De fet, poques setmanes després de l’article, pistolers anarquistes s’havien venjat a trets dels germans Badia, especialistes a torturar sindicalistes. Ara bé, cal llegir Brunet en el context. Mirant les xifres d’incidents violents i tensions polítiques, Barcelona, al costat del Madrid coetani, semblava Disneylàndia. 

Efectivament, el clima de Madrid, entre el triomf del Front Popular el febrer de 1936, i el cop d’estat del 17-18 de juliol, era més que irrespirable. Segons un estudi acurat de l’historiador Rafael Cruz, en aquest període es registra un total de 189 incidents violents amb un resultat 262 morts, dels quals 112 causats per la intervenció de policia o guàrdia civil. D’aquestes víctimes, 145 van ser militants d’esquerres, 50 de la dreta, 19 forces d’ordre públic i 45 sense identificar. És el moment en què la Falange fa la seva presentació en societat a còpia d’atemptats terroristes, pallisses i intimidacions contra sindicalistes, socialistes o qualsevol cosa que no encaixava amb la seva idea d’Espanya. Una Falange, a més, que provenia principalment, de nois de casa bona que principalment sortien de les joventuts de la CEDA, aquella estranya confederació de partits conservadors, monàrquics o reaccionaris. Tanmateix, aquella era una violència atiada pels mitjans de comunicació. La represa de la Reforma Agrària, dels jurats mixtos que implicava resoldre vagues en base a cessions patronals i increments salarials, l’amnistia de presos socials i dissidents polítics, i l’alliberament del govern català i el restabliment de l’Estatut de Catalunya havia fet embogir, literalment, l’Espanya reaccionària. El resultat: aquesta violència propiciada per aquells sectors del poder madrileny que consideraven Espanya com a patrimoni propi, la no acceptació dels resultats electorals, i finalment, la conspiració militar per redreçar el que, a parer seu, havia estat l’heretgia de les esquerres i la plurinacionalitat. És un d’aquests moments en què es calibra el discurs de la conspiració judeo-maçònica-marxista-separatista per justificar un cop militar que va abocar Espanya al subdesenvolupament econòmic, la misèria moral i social, i sobretot, la tragèdia humana.

No cal tenir grans coneixements sobre la història espanyola per establir inquietants paral·lelismes amb la història actual. Si bé Catalunya no és cap oasi, el clima polític de la capital espanyola és també avui, irrespirable. Ho vam poder comprovar abans, durant, després de la Campanya, i durant un debat d’investidura, la retransmissió de la qual, bé podria haver estat realitzada per Quentin Tarantino. Ara bé, una de les meves cites preferides de Karl Marx és aquella frase inicial del seu 18 Brumari: “la història es repeteix dues vegades: la primera, com a tragèdia; la segona com a farsa”.

Per sort, de moment no hi ha hagut morts, encara que ferits i empresonats arbitràriament n’hi ha hagut massa. Les pallisses de la policia contra els manifestants madrilenys que expressaven la solidaritat amb els catalans, les ràtzies impunes dels paramilitars ultres, les detencions arbitràries d’independentistes gallecs, les actuacions inquisitorials de l’Audiència Nacional, la rebel·lió de la Fiscalia o la incitació al cop d’estat que s’està emetent en directe pels mitjans de comunicació tindrien un punt de sobreactuació sinó fos perquè tenen conseqüències negatives per a molta gent que ha estat reprimida per pensar diferent o per passar pel lloc equivocat en un moment inoportú.

El clima madrileny actual és de tensió, hiperventilació, crispació induïda per aquella mena de casta que es creu que Espanya li pertany com a una propietat irrenunciable, com el seu vedat de caça. Hi ha un Madrid que actua com el señorito Iván, el personatge creat per Miguel Delibes a Los Santos Inocentes que considera que la vida dels seus criats és una propietat com el Cortijo que posseeix. Aquesta mirada d’odi i rancúnia que s’entreveu en els rostres, expressions i paraules d’Arrimadas, Abascal i Casado (o hauríem de dir Aznar i així ja tindríem la Triple A?) té aquesta estranya barreja entre tragèdia i esperpent. Aquests grups polítics, mediàtics, intel·lectuals, econòmics que temen un govern que no té la seva benedicció, els fa fer acusacions psicodèliques, els fa veure ETA per tot arreu, els fa amenaçar, insultar i denigrar els seus oponents polítics (arribant a l’extrem de fotre-se’n grollerament de la discapacitat de Pablo Echenique) de comportar-se com criatures malcriades, maleducades i odioses de la pitjor classe d’ESO. De fet, amb alguns col·legues professors hem coincidit que a bona part del Trifacherío no haguéssim trigat ni quinze minuts a expulsar de classe a Casado, Abascal i Arrimadas i a cridar els seus pares (encara que sospito que a l’entrevista vindrien l’Aznar i l’Esperanza Aguirre). En fi, un espectacle penós que busca estar disposats a qualsevol cosa per d’evitar que els mecanismes mínimament democràtics continuïn funcionant. 

Veig el Madrid de principis de 2020 i no puc deixar de pensar a Sharknado. Per als profans, una breu introducció. Sharknado és una suposada pel·lícula de terror produïda pel Canal Sfi que té com a trama principal l’aparició d’un tornado que sorgeix de les aigües del Pacífic, que aixeca quilòmetres cúbics d’aigua i que també fa volar uns taurons assassins que es dediquen a alimentar-se de carn humana. Sharknado és, literalment, un “tornado de taurons” que es dedica a devorar tot el que troba al seu pas, de manera que els lectors ja es poden imaginar tot de taurons voladors que es dediquen a cruspir-se tots els passejants anònims i famosos que es troben per Hollywood. Segons la revista Rolling Stone va ser “distingida” amb la 4a posició a la pel·lícula més dolenta de l’any 2013, i de fet, està tan mal feta, amb un guió sense cap consistència, unes interpretacions previsibles i acartronades i uns efectes especials de segona divisió, que resulta fascinant mirar-se-les senceres, ni que sigui per enfotre-se’n, i que s’entreveu que acabarà esdevenint una pel·lícula de culte. Perquè, efectivament, sembla el típic film de terror que fa riure. I el cas és que ha tingut tant d’èxit, que, a hores d’ara, ja ha tingut sis addictives seqüeles!

Efectivament, el Madrid actual veu volar taurons afamats, despietats i rabiosos. Veuen bolivarians arreu i anuncien que Madrid esdevindrà Caracas. Expressen terror per un salari mínim que ultrapassi els mil euros (i que pot fer que ja no resulti tan fàcil mantenir la relació feudal amb els treballadors estil “Los Santos Inocentes”). Els fa pànic deixar de portar les regnes. Els horroritza que hi hagi un tracte igualitari amb les llengües no castellanes. Els inquieta que algú els pugui fer pagar els excessos d’un sistema judicial i policial caracteritzat per la mentida compulsiva. Viuen una mena d’histèria col·lectiva que els fa clavar les esmolades dents arreu, menjant, amputant, escanyant. Són taurons que fan por, i taurons que tenen por que al final puguin fer riure. 

Els taurons de Madrid, el seu hàbitat natural, on ja tenen llarga experiència a fer avortar qualsevol aggiornamento (es van carregar Prim, es van carregar la Primera República, van enviar mig milió de soldats a una guerra de Cuba i Filipines que no es podia guanyar, van enviar milers de joves a morir a l’aventura colonial del Marroc, van fer avortar les pròpies reformes socials, van carregar-se la Segona República, s’estant mastegant la seva pròpia Constitució,… continuen furiosos…). El problema és que la majoria d’espanyols, contaminats pels prejudicis anticatalans i antibascos, i intoxicats per una teleporqueria, compartien la visió dels taurons, malgrat que aquests es passin la vida mossegant els seus drets. A hores d’ara (escric el dia 6 a la nit) no tinc molt clar com acabarà la investidura, tanmateix, una part de la societat espanyola té l’oportunitat d’aprendre per si mateixa que allò que s’havien volgut creure sobre Catalunya era mentida. I que allò que els havíem explicat sobre Espanya era veritat. Massa tard!