QUIET’S? | Daniella Martí

Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

La il·lustradora colombiana Daniella Martí ofereix crítiques visuals tan sinceres que espellen qualsevol rastre de puritanisme, hipocresia i caducades afirmacions “políticament correctes”.

Peu de pàgina extret de la descripció d’Instagram: ¿Ustedes también están pensando constantemente en lo que les rodea, en lo que hacen o dejan de hacer? ¿En lo que han dicho, lo que no, lo que pudieron decir?¿Qué hacen con la culpa de las cosas, aunque sean ínfimas? ¿Las olvidan o las guardan en un baúl oscuro de la memoria?

Però la diferència és que ho fa amb un humor tan humà que com un eco, ens fa acceptar-nos de manera plaent o almenys alleugera la frustració quotidiana. És per aquest motiu que amb el mateix to desenfadat, l’entrevistem per conèixer com aconsegueix despertar consciències:

Quina consideres que és la teva primera obra?

- Publicitat -

La meva primera obra probablement és el primer dibuix que vaig fer (quan tenia 5-6 anys, record que ja en aquells dies gaudia molt dibuixant), perquè el fer-ho condicionaria el meu futur per sempre.

La teva cita preferida? De qui és?

No tinc una cita preferida. M’agraden molts aforismes o frases dels llibres que vaig llegint. A vegades els subratllo, a vegades se m’oblida. Hi ha cites excel·lents, no podria triar només una. A més crec que depèn molt del que estiguis buscant. Hi ha cites que són boníssimes però que no t’adones d’això fins que estàs passant per un moment o estàs buscant alguna cosa que necessitaves llegir o escoltar i es tradueix en aquesta cita que al principi no semblava molt especial.

De quin color i en quin to visualitzes els records?

Aquesta és una pregunta molt interessant. Mai ho havia pensat. Ara amb la pregunta m’he condicionat i no puc recordar com visualitzava els records. Però et dic, que sense pensar-ho molt, els veig a tot color (incloent matisos) diria que tenen un to una mica groc clar, com una espècie de filtre (quan penso en Colòmbia) suposo que és per la calor de la meva ciutat, que sempre és estiu. És veritat que els meus records a Europa tenen un color diferent, segur que és perquè aquí fa fred i a la meva ciutat no. Això ho canvia tot, el clima ho canvia tot.

Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

Quan vaig llegir aquesta pregunta em va venir a la ment una escena de la meva pel·lícula preferida (La Gran Bellesa (2013) de Paolo Sorrentino) en la qual el protagonista està d’aniversari i està en la seva festa i de sobte el clímax canvia només per a ell, deixa de ser la festa buida i superficial a les quals ell està acostumat per a ser aquest moment d’apartar-se d’això i ser conscient de la seva immensa solitud (mentre els altres continuen ballant sense pensar en res més) em va agradar el contrast. Potser és així com ho interpreto i realment significa una altra cosa, és a dir, que el tipus volia fumar-se un cigarret tranquil·lament i ja, què sé jo. Així ho he interpretat. No sé si és l’escena del cinema que m’ha marcat més, pot ser no. Però va anar en la primera que vaig pensar.

Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

Els meus objectius en la vida han anat canviant conforme passa el temps, m’he adonat ara que ho penso. Realment no han estat mai d’una ambició desenfrenada, perquè he vist el meu context i he revisat les meves possibilitats, encara que sempre he somiat molt. Quan era adolescent li vaig dir a la meva mare que un dia m’anaven a publicar un llibre i ella em va dir que era bonic somiar però que aquestes coses eren molt difícils. Nosaltres vivim en una zona complicada de la meva ciutat (Cali, Colòmbia), aconseguir oportunitats com publicar un llibre són MOLT difícils, a un el preocupen altres coses en el meu context, famílies que només tenen l’objectiu d’aconseguir menjar o diners per pagar l’escola dels fills. Jo sé que l’objectiu dels meus pares era que jo pogués estudiar. A mi m’han passat coses molt bones, així que es pot dir que cada vegada tinc més somnis (que hauré de treballar dur per a aconseguir-los, clar, perquè res arriba amb només desitjar-ho molt). Jo crec que el meu propòsit el vaig descobrint dia rere dia. Jo vaig començar a fer humor gràfic sense saber que jo feia això i que es deia així. Mai vaig dir: el meu objectiu en la vida és ser humorista gràfica. Jo crec que puc ser moltes coses, sóc una ànima inquieta. Crec que m’agrada fer alguna cosa que sigui bo per a les altres persones.
D’altra banda, no crec que existeixi UN sentit de la vida. Perquè la vida mateixa és tan diversa que és impossible que signifiqui una sola cosa. Seria un engany. Per a mi, el sentit de la vida és una cosa diferent per a cada persona i fins i tot això pot anar variant. En el meu cas, no crec que pugui definir “la vida” com una cosa immutable, per això, el sentit de la vida per a mi avui, és poder tenir l’experiència més gran de totes, és poder experimentar-ho tot alhora per temps limitat. La bellesa i la lletjor, la ràbia i l’alegria, la tristesa, els colors de la naturalesa, la seva majestuositat, la diversitat i els seus oposats. L’amor i aquestes coses. El sentit de la vida per a mi avui, és tenir aquesta oportunitat única de viure per una vegada i desaparèixer per sempre. Demà pot ser una altra cosa.

En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, què famosx t’acompanyaria?

Gent que em cau bé. Ellen Degeneres, Trevor Noah, Rubén González, Omara Portuondo, Buika, tot Fania All Stars, tot Buenavista Social Club, Marvin Gaye, Alicia Keys, Paco de Lucia, George Carlin, Totó La Momposina, María Gadú, Lola Flores, Maité Hontelé, Camarón, Quincy Jones. Be, crec que t’he respost més aviat amb qui armaria una festa. I quina bona festa, amb uns quants riures. (M’he deixat gent per fora perquè no acabava).

Tria una característica que admiris de la humanitat

La tendresa.

Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

Uffff. What you won’t do for love de Bobby Cadwell o Ain’t easy de 2pac.

Ens comparteixes una mania curiosa?

No tinc manies curioses lamentablement. Tinc manies normals, com mossegar-me les ungles a vegades. No ho facin a casa.

Què penses del nudisme?

Penso que no hem d’estar opinant tant de sobre el que fa la gent amb els seus cossos.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca