Tabula rasa, aquí no ha passat res

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Després d’un any i mig de presó per proclamar la República catalana dins una República Federal Espanyola, el president Lluís Companys va sortir al balcó del Palau de la Generalitat l’1 de març del 1936 per dirigir-se als catalans: “Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar!”.

Sis anys abans, durant la tardor del 1930, Francesc Macià tornava del seu exili a Brussel·les. Restaven pocs mesos per a la proclamació de la República espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona per part de Lluís Companys i de l’Estat Català dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques de Macià. El recorregut de la primera, és conegut, el de la segona, també.

El president provisional de la República espanyola, Alcalá Zamora, no acceptava el terme ‘República catalana’. Ni ell, ni la majoria del govern de l’Estat que no volia sentir a parlar d’una idea federal. El 15 d’abril, un dia després de les grans proclames, el govern català feia un pas enrere i acceptava constituir-se com a Generalitat de Catalunya. Un concepte que no incomodava al nou règim republicà espanyol, ja que era del tot desconegut. El mes de juny d’aquell mateix any comença el camí cap a l’Estatut d’Autonomia de Núria, l’agost Macià emprèn el camí cap a Madrid “amb els braços oberts, esperant que així mateix serem rebuts pel Govern Provisional de la República”. Després d’una campanya de difamació i atacs de l’espai polític i mediàtic de la capital, l’Estatut s’aprova. Modificat, però s’aprova.

80 anys més tard, Catalunya torna a tenir polítics i líders de la societat civil catalana a la presó i l’exili després d’intentar proclamar la República catalana.

Aquest recorregut històric crec que és prou interessant per intentar analitzar l‘acord amb el qual ERC facilitarà la investidura de Pedro Sánchez. Un pacte ple de contradiccions, desconfiança i escepticisme però que facilita una taula de negociació entre governs per “parlar de tot” i sotmetre-ho després -si s’escau, com matisa Iceta- a una consulta a Catalunya.

No és cap secret que el paper d’Esquerra era extremadament complicat, una complexitat que només es podia resoldre de dues maneres: sumant més actors a la negociació per donar una imatge de front unitari de l’independentisme a Madrid o posant sobre la taula unes condicions que superessin el simbolisme d’una Advocacia de l’Estat que fuig endavant amb el cas de Junqueras. Ni una cosa ni l’altra.

La sensació que dona aquest acord és que, de nou, el projecte independentista depèn de l’empatia i la condescendència d’una tercera part. És la reedició del “carreguem-nos de raons”, l’última línia de defensa de l’argumentari per a dummies que comença amb l'”Europa no ho permetrà” i segueix amb “no els hi regalem la foto que volen”. S’ha malbaratat una bona oportunitat per exigir un mínim que superi la Declaració de Pedralbes, perquè una cosa és el Pedro Sánchez que et necessita per entrar a la Moncloa i una altra és el Pedro Sánchez que ja viu a la Moncloa.

- Publicitat -

És repetir allò del “recollim les lliçons de l’experiència” de Companys, reproduïdes per Joan Tardà en la tertúlia de RAC1. És insistir “amb els braços oberts” de Macià quan va anar a Madrid a negociar l’Estatut. La història és clara, els precedents molt explícits.

Clar que és una bona notícia que s’executi el ‘Sit and talk’, però no podem obviar que l’última vegada que el PSOE va seure en la mateixa taula que l’independentisme es va aixecar ben ràpidament quan l’extrema dreta va manifestar-se a Colón i va veure que podia guanyar les eleccions. El debat no es limita sobre les preferències, de si és millor un govern/diàleg amb PSOE-UP o PP-Cs-Vox, és sobre el punt de partida amb el qual encetes la negociació. No hi ha cap referència al dret a l’autodeterminació ni a la llibertat ni retorn dels presos i preses polítics i exiliats quan es donaven les condicions per exigir-les, i era important que hi fos perquè l’excepcionalitat política que viu el país ho mereix.

Som davant l’enèsim exercici de confiança de l’independentisme, i el fa després d’un mes d’octubre ple d’amenaces amb l’aplicació del 155, Marlaska fent una crida pública al Tsunami Democràtic, Pedro Sánchez passejant-se amb un escorta ensenyant l’arma per la finestra del cotxe oficial, un desplegament policial a Barcelona sense precedents, una repressió policial sense miraments i quatre nois que han perdut un ull per manifestar-se.

Era el millor moment per exigir més als qui van donar suport a la repressió judicial i policial contra un moviment polític, perquè al final sembla que ens trobem en una mena de tabula rasa on tot el que ha passat aquests darrers anys resta en l’oblit. És en mans del PSOE fer bo aquest acord.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca