“…Podem triar uns líders d’esquerra que no callen davant les injustícies, uns líders que entenguen que triar la neutralitat davant una situació d’opressió és triar el costat de l’opressor. Les coses ja fa temps que són com ells volen que siguen. Van intentar una “solució” gens diplomàtica per a un problema polític i han obtingut una resposta igual de diplomàtica, ni més ni menys. Sols entenen aquest idioma? Val, nosaltres som bilingües. Encara no se n’han adonat de que aquest problema mai no es resoldrà mitjançant la repressió. Potser no hem d’atacar, però cal que ens defensem. No sé, vostès trien l’estrategia que preferisquen, jo ja he triat la meua: Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.

El 14 d’octubre de l’any passat vaig escriure estes paraules després que es publicara la sentència del Procés. Ara, quasi tres mesos després, sembla que a Esquerra Republicana de Catalunya se li ha passat el disgust i ha consumat la seua èpica i memorable baixada de pantalons, abandonant tots aquells milers de persones que s’havien, literalment, deixat rebentar la cara per un idees i per un projecte que ERC assegurava defensar a mort. JxCat, mentre tant, continua sense saber molt bé què fer: Amb Puigdemont esgotant un discurs que, més per llarg que per pesat, cada vegada té menys subscriptors. Podemos també ha deixat ja ben clar que ha adoptat l’estratègia de la moderació – o, dit d’altra manera, de llepar-li al cul als Borbons i demés tardo-franquistes – per poder fer-se un lloc entre els estómacs agraïts del sistema. Del PSOE ni parlaré perquè la seua hipocresia em fa massa vergonya aliena, però sí cal advertir que, mentre “l’esquerra” es modera, la dreta cada vegada és més radical, fent ja recurrent el record de l’any 36 amb declaracions incendiàries de militars incloses.

Amb la darrera aberració nascuda de la “plenament assentada democràcia espanyola”, la sobirania dels pobles, en aquest cas el català, pateix un nou atac directe. Cal sortir als carrers, que no seran mai més nostres si deixem que facen el que els rote amb nosaltres. La nostra sobirania no es toca i és ella la que em de defensar, no el President. Ell és un símbol. No ha estat a l’altura del càrrec ni del moment, però ell és el President electe pels catalans i és el poble català l’únic que el pot destituir. Ara, si té encara que siga una mica de vergonya, no tindrà la barra d’enviar els Mossos a obrir caps i rebentar ulls d’aquells que ixen a defendre el seu projecte. Ara, si té encara que siga una mica de vergonya, posarà en marxa, ja d’una vegada, l’autèntic procés d’independència de Catalunya. “Hasta que fuiste carcelero yo era tuya, compañero” diu Rosalía. Bé, doncs això, quines evidències més ens calen? No ens han mostrat ja prou quin és el camí que volen? El camí que volen és de la unilateralitat, ens l’han imposat.

Avui, igual que el 14 d’octubre i igual que cada dia que el Gobierno Español s’ha fotut un fart de riure a compte nostre, és precís eixir als carrers, és precís que torne la Rosa de Foc. I amb ella haurien de vindre mil flores inflamades més que facen caure ja d’una vegada les columnes que mantenen dempeus aquest Estat putrefacte. Les columnes estan ben corcades, si estirem tots, elles cauran.

Al primer article de l’any voldria haver-los dit “Bon any” o alguna cosa per l’estil, però vistes les circumstàncies sols puc dir – repetir – una frase:

Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà.