Oda al McDonald’s

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un dels “guilty pleasures” més ocults que tinc és saciar la típica gula de la ressaca dominical amb una bona dosis de calories al Mc Donald’s. Unes bones cheeses bruguers d’un euro, aletes de pollstre o el magnífic Big Mac acompanyat amb unes patates fregides regades amb bon ketchup americà. Com tots els plaers no té res de sa però és del que em transmet més felicitat per euro invertit. Una sensació orgàsmica a l’altura del sexe o veure partits del Barça de Guardiola.

Llastimosament, hom no pot ser feliç en aquesta vida sense que li caigui per sobre la caballería de la turra moral de l’esquerra posmoderna. Que si el Mc Donalds explota els treballadors, que desforesta l’Amazones, destrueix el comerç local i bla bla bla. En alguns ambients anar al McDonalds a gaudir d’unes hamburgueses és pitjor que dir que votaràs Esquerra a les properes eleccions. Ets home mort.

Curiosament, la gent que tant critica la companyia fundada per Dick i Mac McDonald no viuen pas del que guanyen al seu humil hortet al bell mig del Pirineu, no tenen connexió a Internet i tenen un Nokia dels que pots jugar amb l’snake. Ans el contrari, les crítiques normalment es realitzen per individus que vesteixen roba feta a Malasia des dels seus Iphone comprats per Amazon. Serà que Amazon, Apple i Inditex no exploten els seus treballadors i destrueixen tot el que poden?

Però, ai de tu que t’atreveixis a dir res de tot això. Qualsevol crítica serà contestada amb una agressivitat absoluta en busca d’un altre plaer per censurar-lo. Quan no és el Mc Donalds són les cançons de reggeton, menjar carn, veure Gran Hermano VIP, escoltar RAC1 o veure partits del Far$a. Realment, per alguna gent ser d’esquerres implica més esforços individuals que el catolicisme del segle XVI.

Ens hem de fer forts contra aquesta gent. Camuflat com un deliqüent, no fos cas que em vegi ningú, entro de forma discreta al Mc Donald’s. Engoleixo les seves delicioses menges mentre puja el colesterol al meu flux sanguini. Quan faig l’últim mos del Big Mac penso en el dia que la gent treballadora deixem de criticar-nos pels nostres plaers banals del dia a dia, deixem de competir per qui té una vida més pulcra i en centrem a fer caure l’1% que domina les nostres vides. Aleshores, aquell dia començarem a ser lliures i ells començaran a tenir por.

Si t’ha agradat l’article i en vols més, segueix-me a Twitter o Instagram a: @marc_barres

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca