Més enllà de les disputes matemàtiques sobre quan comença i quan acaba una dècada, l’efecte de canviar de dígit en la penúltima xifra de l’any té un impacte psicològic innegable. És per això que resulta temptador fer balanç històric d’un lapse prou extens i no és difícil arribar a la conclusió que deixem enrere una dècada que ha estat de les més decisives i transcendents. Han passat massa coses, més de les que podem assimilar, i s’han engegat processos irreversibles que probablement tindran efectes perdurables. Des del punt de vista estricte del nostre país, es pot dir que s’ha deixat en evidència la hipocresia i els malentesos sobre els quals es fonamentava la relació amb Espanya. Des d’un punt de vista espanyol, sembla haver quedat clar que l’ordre fabricat a partir de 1975 s’havia construït damunt una gran farsa que, després de la crisis sistèmica de la dècada, ha quedat al descobert.

Pel maig de 2010, poc abans de la sentència de l’Estatut, l’historiador Joan B. Culla publicava un article a la Revista L’Avenç sota el títol “La dècada de les decepcions”.  En l’escrit es feia un repàs a tot el seguit de xocs, desencontres i conflictes que havien caracteritzat unes relacions Espanya-Catalunya cada vegada més tenses, potser materialitzades en la polèmica de l’Estatut, les limitacions del Tripartit o la mobilització creixent de l’opinió pública espanyola en contra del nostre país. En bona mesura, l’historiador ens estava explicant que al llarg d’aquells anys que van anar de la fi del pujolisme a les primeres mobilitzacions massives en què l’independentisme sociològic anava sortint de l’armari, ens anà preparant vers el canvi radical de mentalitat que el país desenvoluparia precisament en aquests darrers anys. També permetia anticipar la crisi sistèmica que exhibiria les misèries hispàniques davant el món.

Vist en perspectiva, aquests temps recents han capgirat el panorama que només s’intuïa quan el Tribunal Constitucional va tombar la possibilitat de prendre l’últim tren de la plurinacionalitat. Espanya va decidir enfilar aquest terreny d’un autoritarisme inspirat en el franquisme poc dissimulat del PP, que implicava corregir els compromisos tàcits de la Transició. I ho féu a tots els nivells. La crisi econòmica fonamentada en l’esclat de la bombolla immobiliària i financera va servir, a la manera de la doctrina del xoc tan ben descrita per Naomi Klein, per aplicar aquella combinació de neoliberalisme despietat, manipulació informativa i autoritarisme descarnat propi de tota democràcia il·liberal. Les condicions de vida i de treball de l’espanyol mitjà, i molt especialment dels sectors més vulnerables, van estimbar-se dramàticament per un pedregar que el maquillatge estadístic no aconsegueix dissimular. El coeficient de Gini i el percentatge de pobresa no enganyen: Espanya és un país de salaris baixos, elevat nivell de desocupació, una precarietat laboral que la situa a la tercera divisió econòmica del món occidental, un atur juvenil que oscil·la entre el segon i tercer més elevat de la UE, centenars de desnonaments a diari, milions de persones que han caigut al pou i que probablement ja no en sortiran. A tot això se suma la creació d’un Gran Madrid, una centralització econòmica i política d’una capital que no produeix res més que influència política, corrupció econòmica, especulació i caciquisme -alguns la comparen amb el Mèxic DF- que, a la pràctica, esdevé una mena de forat negre que ha abduït les energies en diversos centenars de quilòmetres a la rodona i que ha desertitzat Espanya. No fa gaire un informe explicava que una tercera part dels extremenys amb títol universitari s’havien instal·lat a la capital del Regne, la qual cosa és una mena de condemna al subdesenvolupament perifèric que, només de tant en tant, com en les darreres eleccions, pot tenir alguna visibilització electoral. Davant de tot aquest drama, de l’incompliment de les promeses de benestar i futur que es deixava entreveure en una Constitució de bones intencions i nul·la efectivitat (més enllà dels articles que preserven l’ordre i l’herència franquista), les banderes rojigualdas, el nacionalisme banal i l’anticatalanisme semblen ser l’única cola que aparentment enganxa una societat espanyola profundament infeliç i aclaparada per les incerteses de futur.

Catalunya ha patit, sens dubte. Tanmateix, ha madurat en tota aquesta mena d’adolescència convulsa experimentada aquests darrers anys. Abans de l’esmicolament de l’Estatut i les campanyes catalanòfobes de principis de segle, probablement la majoria de la classe política i intel·lectual es pensava que seguia essent possible una relació mínimament ambigua per seguir aquest joc pujolista de l’”anar fent”. Tanmateix, aquest joc de la “conllevancia” orteguiana va acabar saltant pels aires. La Catalunya autonòmica vivia de les il·lusions de fer com si fóssim un país, amb els seus espais simbòlics, amb la seva voluntat de (re)construcció nacional empresa des de la fi del franquisme i el retorn de les institucions de l’exili, amb la presència pública del català al sistema educatiu o un miniespai de comunicació. L’Espanya constitucional, que també s’aprofitava d’aquest joc d’ambigüitats, es feia la il·lusió, per la seva banda, que Catalunya era una autonomia més, potser molesta per la seva tan evident com negada singularitat, que es pensava que es podria diluir en el mapa inventat del “café para todos” que implicava la naturalitat amb què es fragmentava la llengua o s’esforçava per esborrar els Països Catalans fent distincions entre “valencià” i “català”. Tanmateix, aquesta doble frustració (Espanya no seria mai plurinacional ni acceptaria els catalans com a nació, i Catalunya no renunciaria a actuar com a una nació) va portar tota la cruesa del conflicte, que ha catalitzat en els darrers temps.

Una dècada després, som on som. El sistema polític, tant l’espanyol com el català, ha caigut com un castell de naips. En el primer cas, el PSOE i l’esquerra va assumir el seu estalinisme autoritari i determinista per resistir-se a acceptar la realitat plurinacional, i va ordenar a les forces polítiques catalanes amb qui tenia carta de relacions a actuar com a sucursals, fet que va implicar la implosió degenerativa d’un PSC i una Iniciativa que va perdre quadres i votants, i va restar amb una colla d’oportunistes i votants clients, més apegats per la tradició i les consignes que per la capacitat d’anàlisi política. Per la seva banda, les dretes van oferir les diverses variants, amb diverses intensitats de nacionalisme autoritari sota les sigles d’un PP caracteritzat per la corrupció, un Ciudadanos obsessionat per la seva catalanofòbia acompanyat d’un neoliberalisme despietat, per acabar amb un Vox deshinibidament franquista, amb els mateixos cadàvers ideològics que va practicar el ranci nacionalisme espanyol de l’Espanya de “charanga y pandereta” denunciada per un Antonio Machado que es va haver d’exiliar d’aquell país tòxic amb tendències suïcides. Per la seva banda, el panorama polític català canvià radicalment fins al punt que s’ha generat un sistema de partits radicalment diferent al sorgit durant els anys setanta, amb una ERC que aspira a fer de PSC, un JxCat, socialment a l’esquerra d’una antiga CiU que avui ja no té clientela política i una CUP, que a la manera de Bola de Drac, va fent mutacions tan ràpides que desconcerta als propis cupòlegs.

Tanmateix, el resultat, i més després de la violència estatal i la degeneració de la monarquia en una mena de franquisme sense Franco, és que avui l’independentisme ocupa el centre del tauler polític. L’ocupa tant a Catalunya, com a una Espanya que, si bé sembla assumir la degradació imparable de les seves institucions i la seva imatge exterior, ha caigut en una mena de trastorn obsessiu-compulsiu que l’ha feta naufragar en una mena de convulsió on no resten “ni honra, ni barcos”. Com bé detecta Vicent Partal, la sacsejada del procés ha estat tan forta que cada vegada és més clar que l’Estat profund ha pres el control d’un govern atemorit que, durant vint anys va alimentar el monstre, i ara el monstre el pot devorar sense recances. I és que les Corts o la Moncloa se senten impotents a l’hora de prendre qualsevol decisió mínimament racional, perquè el caos polític i social és tan gran (i l’addicció de la catalanofòbia, tan brutal) que qualsevol alteració de la ficció fabricada pels seus mitjans pot fer-la col·lapsar. Només cal veure les reaccions a les diverses sentències de tribunals europeus a les seves atzagaiades jurídiques o la vergonya aliena que suscita la intervenció dels seus representants polítics.

Certament, l’Espanya de 2020 és pijtor que la de 2010, i molt pitjor que la de 2000. És una Espanya aïllada, acomplexada, irascible, deprimida, desconcertada, que camina inexorablement vers la irrellevància i l’autodestrucció. Certament la Catalunya de 2020 és un país ferit, convuls, ressentit i decebut, perquè, mal que pesi, les relacions de tota mena amb els espanyols, a còpia d’intercanvis econòmics, culturals, familiars i personals, havien estat estretes. Per això, també els més independentistes, estan dolguts perquè el tracte humiliant i desconsiderat és especialment dolorós quan prové d’algú que havia estat pròxim. Ara bé, la gran diferència és que Catalunya té un projecte de futur, mentre que Espanya té un projecte de passat. Catalunya mira a un futur en forma de República moderna, contemplant-lo com a full en blanc. Espanya mira enrere, empassant-se els propis mites que havia fabricat el propi nacionalisme arnat al segle XIX quan ja era evident que esdevenia una addicta a la nostàlgia imperial

Catalunya va tenir un paper fonamental en la crisi del règim de la Primera Restauració (1876-1923). Barcelona sempre ha estat l’aixafa guitarres dels projectes nacionals espanyols, una capital de la dissidència que es resisteix al guió d’un estat que va ser un imperi i que no és capaç d’evolucionar conforme a les circumstàncies del moment. Al llarg d’aquesta dècada és evident que el “tinglado” del règim del 78, aquesta mena de sistema creat a la fi de la dictadura per preservar el poder de les elits franquistes a còpia d’acords desiguals amb l’oposició, sembla ja del tot caduc. És potser aquesta l’evidència que es deixa entreveure a la fi d’aquesta dècada. L’evolució és incerta, tanmateix, si bé no podem dir que Catalunya hagi tingut èxit -de moment- és obvi que Espanya ha fracassat. D’aquesta dècada, Catalunya ha sortit, malgrat que ferida, enfortida, conscient d’ella mateixa, lliure de les hipoteques psicològiques que la lligaven a l’estat. Espanya, embolicada en una bandera que mai ha representat tots els espanyols, enredada en un orgull d’hidalgo miserable, ha sortit com l’emperador que va nu. Europa potser no mira massa bé Catalunya. En canvi, acaba de veure Espanya en pilota picada.