No sé si és perquè m’apropo a la trentena però tinc la sensació que el temps corre més de pressa que mai. Potser el motiu rau en la fugacitat de l’actualitat política, que viu endinsada en un ritme tan accelerat que no ens permet reflexionar sobre l’anomalia que suposa que en un període de només quatre anys hem votat en quatre eleccions generals. De fet, és tan anòmal que és el primer país del món que ho fa.
Pensar en el 2019, i reflexionar sobre com serà el 2020, és un exercici atrevit perquè el panorama -sigui català o espanyol-, no és, ni de bon tros, estable. La incapacitat, transversal, de totes les opcions polítiques per concretar un projecte que pugui resoldre l’atzucac que viu la política és notòria. No només perquè parlar d’una solució democràtica provoca una reacció al·lèrgica que només es pot pal·liar amb adrenalina, sinó també pels interessos partidistes i personals que han protagonitzat un any que, en termes polítics i socials, ha sigut inútil. El placebo català d’augmentar l’IRPF a les rendes de més de 90.000€ i la rebaixa per a les menors de 12.450€ és, precisament això, un placebo. Una mesura acordada a finals de desembre per sentir-se realitzat durant les festes.
Recordarem enguany com una altra pàgina de grans proclames i gestos, molts gestos, que a la pràctica tenen el mateix resultat que tirar una moneda a la font amb la il·lusió que aquell tros d’acer recobert de coure amb un 5 dibuixat complirà algun dels nostres desitjos. Tant és així, que una cita tan previsible com era la sentència del judici del procés només va tenir una resposta digna gràcies al carrer. Des d’un punt de vista polític i institucional, algunes veus reconeixen en públic però, sobretot, en privat, que la resposta de la Generalitat i el Parlament fou ridícula i descoordinada per la manca d’entesa de les dues formacions que gestionen les institucions. Una reflexió molt greu, perquè al cap i a la fi són els companys dels seus partits els qui han estat condemnats per uns delictes que no han comès.
El carrer, durant els disturbis d’octubre i les diferents mobilitzacions del Tsunami, no només ha posat fi a aquella cosa tan cristiana de posar l’altra galta quan t’estan estomacant les costelles, sinó que també ha reflectit el sentiment d’un jovent emprenyat, precari, humiliat i impotent que es manifesta més enllà de la indignació per la sentència. Ras i curt, creure que tota la reacció popular té el seu origen en el judici és mantenir la mateixa actitud ingènua que va caracteritzar l’executiu de Junts pel Sí. Hi ha un còctel llest per explotar, una mescla d’afartament contra un sistema que trepitja i esmicola mentre davant només hi ha una classe política que a cop de tuit o de declaració pomposa intenta relativitzar la merda que ofega els seus ciutadans.
Encetarem l’any 2020 de la mateixa manera que el tancarem, amb Espanya bregant per formar govern: Esquerra Republicana de Catalunya aguantant com pot la responsabilitat -plena de contradiccions- de facilitar o no un executiu espanyol amb figures com Pablo Iglesias, qui renunciaria si cal a la seva cua per salvar una trajectòria política que en cada cita electoral perd suports, i un Pedro Sánchez incapaç d’oferir cap solució al cas català. La seva autoestima el fa canviar de discurs cada vint-i-quatre hores, dilluns t’amenaça amb el 155, dimarts et desplega un estat policial a Catalunya, dimarts es passeja pels hospitals catalans amb un membre de seguretat ensenyant una arma per la finestra, dijous s’adona que et necessita per governar i divendres et demana responsabilitat. La seva paraula és paper mullat.
Mentrestant, a Catalunya, el compte enrere del govern de la Generalitat s’accelera amb un president que la justícia vol inhabilitat i que els més propers admeten que treballa amb un cercle molt tancat, el del seu equip de comunicació. És el que apuntava un polític destacat, hi ha tres equips de govern: el de Junts per Catalunya, el d’Esquerra i el del president Torra. Una divisió que, al cap i a la fi, s’acaba retratant amb una descoordinació flagrant i una presidència que fins i tot els seus defensen amb la boca petita.
Ni la bona notícia de la victòria de Junqueras a Europa amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea defensant els drets polítics dels eurodiputats independentistes ni de l’agonia d’un partit que va néixer per acabar amb la immersió lingüística catalana com Ciutadans, ara reconduïda i adoptada pels socialistes, ens permet pensar en un 2020 en positiu -políticament parlant-. És allò de no aixecar grans expectatives, perquè cada vegada que l’independentisme ha pronunciat l”ho tornarem a fer’, pocs ho han fet amb prou convicció per a dipositar confiança en les seves paraules.
La roda segueix girant sense que ningú sigui capaç d’agafar la iniciativa, sigui per incompetència o per comoditat. Tot esdevé previsible i sense ànima, amb un vull però no puc sense autoritat. L’any vinent és l’hora dels valents, de canviar la dinàmica. No es pot seguir en un estat de transició permanent, el país ha de tenir un rumb social i polític.
