Espanya ha adquirit unes preferents (i encara ningú ho ha explicat)

Ho va confessar, des de les tenebres de l’estat, Alfredo Pérez Rubalcaba: Espanya pagaria el preu que fos per evitar la independència de Catalunya. En aquell moment, semblava una bona idea. Rendibilitat immediata, sense mirar la lletra petita ni calcular l’impacte de carregar-se la democràcia, forçar la Constitució i degradar fins a límits inaudits les pròpies institucions. Imagino que, després de la Setmana horribilis en què la justícia espanyola va ser desautoritzada i humiliada per la justícia internacional, el mateix dia que l’enemic públic número 1, el President Puigdemont, va exhibir la seva acreditació com a membre de ple dret del Parlament Europeu, molts que van vessar alguna llagrimeta el dia en què, la primavera passada, Rubalcaba fou acomiadat en un funeral d’estat, deuen començar a maleir-lo en secret. Efectivament, comencen a ploure les factures, comença a esvair-se el capital de credibilitat internacional, comencen els creditors a picar les portes de l’estat, comencen a ploure els anuncis de desnonament per aquella hipoteca impossible de pagar, comencen a inquietar-se davant la sensació que han prevaricat per damunt les seves possibilitats.

Les andanes del tren entre Barcelona i Girona, al vespre, és un d’aquests espais de sociabilitat gironins on sovint es pot adquirir informació interessantíssima de primera mà. Devia ser a inicis de 2018 que vaig trobar-me i conversar amb el filòsof, i aleshores eurodiputat, Josep Maria Terricabras. Aquest catedràtic emèrit de la UdG, amb qui he coincidit al llarg del temps en diversos actes locals, a banda de ser un extraordinari professor i expert en Wittgenstein, té la virtut de tenir un domini lingüístic perfecte de l’alemany, la qual cosa representa un avantatge fenomenal a l’hora de conèixer els passadissos i confidències de les institucions comunitàries, i per tant, copsar les sensacions que sobre la qüestió catalana es generaven a la mitteleuropa. No és cap secret d’estat revelar que en el món germànic, la qüestió catalana es bellugava tradicionalment entre la prevenció, la incomprensió i la incomoditat. A més, la idea que tenien alemanys o austríacs sobre Espanya era francament positiva. Hi anaven de vacances, els agradava la vitalitat i la llum, consideraven que el país havia progressat molt, tant des d’un punt de vista material com democràtic, i no donaven massa maldecaps, més enllà d’una preocupant tendència a la corrupció i al malbaratament dels fons europeus. En aquestes circumstàncies, i tenint en compte que els remenadors de cireres de centre Europa centraven el seu focus a l’est, allà on mantenen les seves preocupacions geopolítiques, implicava que Berlín o Viena esdevenien bons aliats. Per això no van entendre res del que passava amb la repressió de l’1 d’octubre, o dels mesos posteriors. Començaven a adonar-se que la bona imatge inicial sobre Espanya trontollava amb l’empresonament i exili de la dissidència política i l’extremisme mediàtic en contra dels catalans. També els neguitejava aquella barreja dels ultres que feien la salutació nazi al costat d’una bandera espanyola on els detalls del pollastre o l’escut constitucional no són més que matisos que passen desapercebuts per a un estranger. Les coses van empitjorar, i molt, quan es va detenir el president Puigdemont a Schlewig-Holstein, i les reaccions enfurismades de la premsa i la diplomàcia espanyola quan, en virtut de les lleis alemanyes (i amb la voluntat de “mengeu-vos els vostres propis marrons”) quan aquest va ser alliberat. La trobada amb Terricabras va ser anterior a aquest episodi, tanmateix servidor de vostès té uns quants amics alemanys que van quedar astorats quan algú com Jiménez Losantos cridava a posar bombes a les cerveseries de Munich. La tradició filosòfica alemanya tendeix a cert idealisme i reflexió serena, allunyada de les passions terrenals. Tanmateix, ja m’ho advertia el catedràtic Terricabras, els prejudicis positius dels polítics alemanys de tots els colors anaven mutant a poc a poc envers els negatius, fent créixer bigotis turcs a la realitat política espanyola. Mitjançant la pedagogia dels fets, i les preferents contretes pels Rubalcaba de torn, si bé no exhibien necessàriament simpatia per uns catalans que no acaben d’entendre (o que potser els comencen a veure com uns italians addictes a l’estètica i la volubilitat), sí comencen a sentir una profunda desconfiança per tot allò que arriba des de Madrid. I això es tradueix en una notícia -més aviat un escàndol- que, al meu parer, ha passat sospitosament desapercebuda.

El president del Parlament Europeu, David Sassoli, durant la roda de premsa sobre la cimera europea, a Brussel·les el 17 d’octubre del 2019. (Horitzontal)

- Publicitat -

Setmanes abans de la sentència europea que desacreditava el Suprem, es presentaven els resultats dels informes PISA. Més enllà de la fútil dimensió competitiva d’aquesta mena de rànquing que recorda a Eurovisió, va cridar l’atenció el fet que Espanya fos exclosa de les proves de lectura. La versió oficial, redactada en la nota prèvia de l’informe espanyol, s’excusava a partir de la detecció d’alguns errors en l’execució de la prova, que per primera vegada es feia en suport informàtic, amb canvis notables respecte a les anteriors. Ja aleshores em va sorprendre el relatiu poc soroll que hauria d’haver provocat una notícia, si més no, sospitosa. Servidor de vostès, que té relació amb el sistema educatiu i coneix alguns responsables polítics que coneixen certes interioritats sobre el tema, ha tingut notícia que la cosa difereix substancialment de la versió oficial, que les irregularitats van molt més enllà de la lectura, que la magnitud de la tragèdia és més del que podem imaginar, i que l’exclusió parcial podria haver estat més gran si no s’haguessin produït algunes pressions diplomàtiques per part del Ministerio de Educación. Pel que tinc entès, el problema ha consistit en què, a diferència d’edicions anteriors, aquesta vegada els responsables de l’OCDE, que són qui dirigeix aquesta mena de macroavaluació internacional, van mirar-se amb lupa allò que prové d’un país que ja no és tan fiable com semblava, i no els ha agradat gota el que han vist. L’ombra de l’1 d’Octubre és allargada.

Als meus alumnes de comunicació sempre els deia que, com a futurs periodistes, havien de fer un vot d’escepticisme, que tracto d’aplicar-me a mi mateix amb les meves anàlisis. Per tant, jo tampoc em crec que a Brussel·les o Luxemburg, existeixi realment una separació de poders, com és evident que tampoc passa ni a Madrid, ni a Barcelona. Tanmateix, les relacions internacionals es fonamenten en l’interès, i sobretot, en la diplomàcia, és a dir, a fer arribar missatges més o menys subtils. La sentència del 18 de desembre té un component tècnic, encara que sobretot té una càrrega política. El llenguatge jurídic sol abusar de les perífrasis i l’ambigüitat. Per contra, la conclusió que Junqueras és diputat de ple dret, i per tant, hauria de ser al carrer, és tan clara que, en realitat, és més que un toc d’atenció. Sembla, més aviat una ordre clara que va més enllà d’alliberar els presos polítics (com de fet, també havia exigit Amnistia Internacional): “deixeu de fer l’imbècil!,” és el que cal llegir entre línies.

Efectivament, sóc escèptic, i per tant, no tinc gaire clar què passarà en els propers dies. La capacitat d’imbecilitat dels poders fàctics espanyols és sideral. Ara bé, a banda d’un sistema mediàtic ultra que fa de cobertura ideològica a aquest suïcidi espanyol, el principal aliat d’un Estat que ha perdut el nord és una Generalitat que, des del 3 d’octubre del 2017 va llençar la brúixola al mar. El Tsunami Democràtic, potser, hauria de centrar la seva atenció a la Plaça Sant Jaume, perquè és evident que les institucions catalanes, en base a la seva inacció, també estan prevaricant. És obvi que el president Torra, que ja sap que en tant que màxim representant de Catalunya serà atacat per terra, mar i aire, hauria d’haver-se plantat a Lledoners amb una còpia de la sentència per exigir l’alliberament de Junqueras. Al cap i a la fi, com a part de l’administració, no té l’obligació de respondre a un tribunal superior? Al cap i a la fi, i des d’un punt de vista de la governabilitat, no és des d’una situació de demostració de força en què es desenvolupa una negociació que hauria de comportar beneficis mutus? 

És fàcil entendre que la ràbia s’ha desfermat a l’estat. Que s’ha alimentat massa i durant massa temps al monstre del nacionalisme espanyol genèticament connectat a la versió espanyola del feixisme, és a dir, el franquisme. Que, com recordava Jorge Cagiao, durant massa temps, la classe política i els seus mariatxis mediàtics han fet creure a la població espanyola que el nacionalisme testoterònic brut i tribal era sa i patriòtic. Per contra, el que ha succeït és que amb tot aquest lamentable espectacle, han aconseguit que Espanya, gràcies ha haver adquirit aquelles preferents segons les quals, gràcies a la repressió i la violació continuada de drets humans i de les seves pròpies lleis, aconseguirien neutralitzar, a curt termini, l’independentisme, hagi rebut un primer avís de la Unió Europea d’un desnonament obert. Tant d’orgull patri per esdevenir, ja documentadament, un estat pària! I ara, aquesta Espanya tan orgullosa, experimenta una pataleta (rebequeria seria la traducció correcta, encara que menys precisa) que el porta al no-res. I, qui serà l’agosarat que ho expliqui?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Millo acusa Trapero de ser un giracamises

El delegat del govern espanyol a Catalunya durant l'1-O, Enric Millo, ha considerat després de l'absolució del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que...

L’Audiència Nacional assegura que els Mossos no van col·laborar amb l’1-O “ni per omissió”

La sentència que absol el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i els dos exalts càrrecs de la Conselleria d'Interior...

La Cambra anuncia que l'”escenari més negatiu es confirma”

La Cambra de Comerç de Barcelona ha actualitzat a la baixa les previsions econòmiques després de l'inici de la segona onada i les restriccions...

Prohibit utilitzar el català en les comunicacions de València amb Catalunya i les Balears

El Tribunal Suprem (TS) ha desestimat els incidents de nul·litat de l'Advocacia de la Generalitat Valenciana i el sindicat STEPV-Iv contra la resolució de...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca