El fum de la infusió entela el raig que penetra per la finestra i a l’instant s’enlaira tan lluny que s’evapora. La quietud matinal del raig torna i com si mai hagués mutat, continua escalfant l’angle esquerre. A sota, el projector retransmet un capítol de Criminal Minds, la tradició dels diumenges. La unitat d’anàlisis i conducta de l’FBI està donant la ubicació del subjecte, terme que utilitzen per referir-se a l’assassí en sèrie. Es tracta d’un home, entès dins del context cis heteropatriarcal, d’ètnia occidental que mata a prostitutes i les trosseja com a responsabilitat divina, ja que es creu amb el deure d’expiar els pecats. L’equip l’ha pogut identificar per la correlació espaciotemporal de moltes denúncies per maltractament i tortura animal. Fet que em fa preguntar: com és que la majoria d’assassins en sèrie, des del meu limitat coneixement i majoritàriament ficcional, experimenten amb animals abans de fer-ho amb persones? I una altra qüestió, què indueix el seu anhel per esquarterar?

El maltractament animal és una realitat tant en l’àmbit domèstic com comercial, des dels casos més explícits: l’abandonament i l’abús de mascotes; com el consum d’animals no-humans mutilats i envasats acompanyats d’imatges publicitàries on se’ls veu suposadament somrient i sans a la natura, tota una contradicció més aviat còmica, per dir-ho suau; fins al més insòlit: la presència d’ús animal en producte que només es detecten amb aplicacions que escanegen les etiquetes del producte. Com a reacció, diversos grups a favor dels drets animals ho critiquen i, com diu Murray Bookchin a l’article Què és l’Ecologia Social?, acaben amb l’especisme, ordenació jeràrquica del conjunt de valors i drets de les espècies: “els éssers humans complementen als éssers no-humans amb les seves pròpies capacitats per produir un tot més ric, creatiu i desenvolupat -no com l’espècie “dominant” sinó com una que col·labora”. Però la lluita va més enllà, ja que els moviments vegans i antiespecistes, a més de reivindicar-ho, integren i proposen -cadascú a la seva manera- un nou estil de vida.

Tanmateix, s’ha de plantejar com una elecció o una destrucció del sistema de la indústria animal? Per aquest motiu cal matisar la fina diferència entre ambdós corrents, ja que la primera, el veganisme és una elecció que només implica adaptar un estil de vida on cap producte ha utilitzat un animal no humà i per tant, es basa majoritàriament a eliminar el producte. En canvi, l’antiespecisme parteix d’una consciència política relacionada amb el feminisme interseccional, una perspectiva sociològica sorgida a la segona onada del feminisme, als anys 70, conjuntament amb el Black Power, ja que moltes activistes, com Audré Lorde van adonar-se de dobles opressions: “Perquè sóc una poeta Negra i lesbiana que està fent el seu treball et demano: estàs tu fent el teu?” al llibre Zami: A New Spelling of My Name publicat el 1982 i que Kimberlé Williams Crenshaw va formular oficialment al 1989.

D’acord amb la visió antropocèntrica de Murray Bookchin: “hem d’enfatisar, aquí, que l’idea de la dominació de la naturalesa té la seva font primària en la dominació de l’ésser humà per l’ésser humà i en l’estructuració del món natural en una cadena jeràrquica del Ésser”, la interseccionalitat revisa l’hegemonia del “Ésser” definint-la androcèntrica. Els moviments anti-especistes amplien aquest ventall incloent els animals no-humans, ja que com Angela Davis, activista afrofeminista antiespecista d’Estats Units argumenta durant una conversa amb Grace Lee Boggs a la 27ª Conferència d’Empoderament de Dones de Color al 2004: “Existeix una connexió en la forma en que tractem els animals i la fora en que tractem les persones que estan per sota tota la escala jerárquica”.

En definitiva, l’antiespecisme i el veganisme no són incompatibles però no estan intrínsecament lligades, ja que de manera resumida, l’antiespecisme és un posicionament polític que vol destruir la superestructura opressora i el veganisme és la seva conseqüència, tot i que moltes vegades només existeix com a acció sense tenir present la primera. Però ambdues són cada vegada més presents, prova evident és el creixement, sobretot a les ciutats cosmopolites, de centres de consum vegà: supermercats, restaurants, botigues de roba, cosmètics, entre altres; i fins i tot, marques capitalistes que a través d’un gran esforç d’empatia, afegeixen la gran novetat inclusiva: hamburguesa veggie, en anglès sempre que s’ha de semblar internacional, “menú vegà”, “entrepà vegetal”, sempre amb tonyina, és clar, entre altres.

Dilemes entorn al subjecte

Per començar, s’ha de separar la lingüística, ciència de les lletres, amb els valors socialment atorgats. És a dir, la llengua té sexe, però no gènere, ja que hi ha paraules per se en femení o en masculí, com per exemple, els objectes “la taula”, “la lluna”, “el megàfon”, “el carabassó”. Però l’ús d’articles que fan referència a subjectes, alienada pel sistema patriarcal, estan desenvolupades al voltant d’un masculí genèric: “tots”, “els pares”, “l’home”, etc. Aquesta normativització de l’Home -cis- implica una invisibilització de tots els subjectes vivents. En conseqüència, l’anàlisi sobre la interacció de la humanitat amb el món han utilitzat la distinció de rol de gènere. Per exemple, l’eco-feminisme, neologisme inventat per Françoise d’Eaubonne a un assaig publicat el 1974 i convertit en un corrent de pensament, crea un paral·lelisme entre l’ús de la terra i els gèneres oprimits: dones, lesbianes, trans, a-gènere, gènere fluid, etc. Però s’ha d’anar amb compte perquè en el cas de l’antiespecisme, la natura esdevé un valor genèric, sense fer focus en l’animal no-humà. I per tant, les lectures no es centren de manera explícita en les actituds violentes i explotadores cap a altres espècies.

Malgrat això, es corrobora una sèrie d’espais oprimits, que casualment provenen de la mateixa hegemonia: el sistema cis-hetero-patriarcal. És per això que és un sistema tan arrelat que ja quasi ni es veu? O com anul·lar tantes identitats, només queda la seva com a única i vertadera opció? En el cas dels animals no-humans, el subjecte “animal” és invisibilitzat pel concepte “carn”, una observació que Carol J. Adams destaca a La Política Sexual de la Carn: “la nostra cultura desconcerta encara més amb el terme “carn” mitjançant el llenguatge gastronòmic, de forma que no invoquem animals morts, esquarterats, sinó menjar” (ADAMS. 2016:124) i que Angela Davis relaciona amb el capitalisme a la seva conferència mencionada anteriorment: “El fet que puguem seure a menjar un tros de pollastre sense pensar sobre les condicions horribles sota les quals els pollastres s’han criat industrialment en aquest país és un signe dels perills del capitalisme, de com el capitalisme ha colonitzat les nostres ments”. Per exemple, només cal buscar a l’explorador “carn” i no hi ha cap imatge d’animals vius o agonitzant.

Sembla massa agosarada i fins i tot part d’un complot ultra-feminista aquestes connexions, però està demostrat des de l’antropologia sociològica, com planteja Silvia Federici a Caliban i la bruixa que no és tan disparat: “amb la desaparició de l’economia de subsistència que havia prevalgut a l’Europa precapitalista, la unitat de producció i reproducció que ha caracteritzat a totes les societats basades en la producció-per-a-l’ús va arribar a la fi, les activitats van esdevenir portadores de relacions socials diferents i es van diferenciar sexualment” (FEDERICI. 2018:154). En el cas de la dona, dins del context cis, sempre és reconeguda, nomenada, acompanyada d’un altre subjecte amb identitat pròpia. Quants cops es presenta una dona famosa perquè és “el marit o la parella de”? Un altre exemple, quan una dona guanya un premi o és reconeguda per una gran acció en tots els àmbits, els mitjans critiquen el seu aspecte físic i li fan preguntes sobre la seva vida o es centren en preguntes sobre el contingut professional? Mitjançant l’estratègia de l’anul·lació, com diu Carol J. Adams: “a través de l’estructura del referent absent, els valors patriarcals s’institucionalitzen” (ADAMS. 2016:126) i per tant, tant la dona com l’animal desapareixen i d’aquesta manera les opressions són desdibuixades en un silenci que facilita la seva cosificació.

D’altra banda, en vers l’objectificació patriarcal, sorgeix la reacció contrària, la tendència a socialitzar el subjecte no-humà des d’una mirada molt humanitzadora on es correlaciona vivències entre persones, en concret, dones i animals. És legítim comparar l’opressió en claus de rol de gènere? La identitat biològica, en la majoria de casos femella ha d’emmirallar-se en com es tracten les dones? Són subjectes oprimits de la mateixa manera? En cas afirmatiu, es torna a insistir: és coherent assimilar-les? Hi ha una identificació semblant innegable per ser objectes oprimits per la mateixa figura. A més, és cert que la majoria d’espècies explotades són femelles/dones a causa de la capacitat genital de “gestora”. Tant la vaca, la gallina com la dona són explotades per la seva capacitat ovàrica i per tant, la seva identitat “social” es lliga l’ésser inferior, com una incubadora. Però, els animals no-humans no viuen una socialització conscientment humana, per tant, desorientar-les de la seva natura és una anàlisi responsable? O del contrari, s’ha de focalitzar des d’una perspectiva relacionada amb l’explotació de recursos i per tant, en la cosificació materialista que pateix la dona entesa dins la construcció binària?

I en tercer grau, l’ús cada vegada major del llenguatge neutre, per exemple, el Santuari Almas Veganas es descriu d’aquesta manera: “constatar la mancança de recursos disponibles per atendre a lis animals no-humanis rescatadis”. L’ús del neutre, originat per la perspectiva transfeminista interseccional, que confirme la negació de gènere binari, ja que és una invenció cultural, planteja certes qüestions indiferentment de defensar-la o no: és aplicable als animals no-humans? Parlant en paràmetres purament lingüístics, de la mateixa manera que abans s’ha mencionat que només hi ha sexe en el llenguatge, quan es tracta d’animals, s’haurien d’identificar sense gènere? L’abolició de l’hegemonia binària ha de calcar-se en tots els subjectes animals? D’una banda, la lluita de gènere no és viscuda, per tant, mentre es lluita contra la dominació, se’ls imposa la postura transfeminista? Per l’altra, si el que es reivindica és una politització de l’expressió individual, indiferent al subjecte al·ludit, segueix justificant el seu ús? A més, des del prisma relativista, la negació de gènere, és per se des de la seva negació una afirmació d’aquest. És a dir, per dir que no existeix el gènere s’ha de partir de l’existència d’ell, sigui per imposició o elecció, i per tant, ja s’està adjudicant la possibilitat d’atorgar a l’animal no-humà un gènere.

Reflexions sobre la percepció dels animals

Un cop analitzada la identitat del subjecte, és a dir, saber qui és, el sistema decideix com és on es pregunta: el procés de percepció pot fugir del vocabulari no-humà o tot és humà en tant que es percep des d’una única realitat existencial? S’està, doncs, utilitzant l’argumentació antropocèntrica? Dins de l’enteniment d’animals humans, visió incapaç de fugir -si no s’estaria negant el mateix context- la societat s’ha construït d’acord amb un binarisme jeràrquic de valors. Citant a Carol J. Adams: “el sexisme en el consum de carn recapitula les diferències de classe amb un gir afegit: una mitologia impregna totes les classes, segons la qual la carn és un aliment masculí” (ADAMS. 2016:94), l’autora ho exemplifica explicant que la societat britànica del s.XIX i les cultures no tecnològiques han prohibit la carn -animal no-humà- a les dones i les nenes. També mostra imatges de publicitat gastronòmica que associar la virilitat de l’home amb la ingesta animal i per oposició, les dietes basada en vegetals atribuïda a la “feminitat”, expressió de gènere directament relacionada amb la feblesa: “els cereals i les fruites estaven per sota en l’escala de l’evolució, […] el racisme i el sexisme defensaven la carn com aliment per l’home blanc” (ADAMS. 2016:105).

A més, el binarisme també subverteix el significat quotidià. En llengua anglesa és més evident l’associació amb la masculinitat, com exposa Carol J. Adams: “meat ja no designa tots els aliments, la paraula man, com podem observar, ja no inclou dona” (ADAMS. 2016:114) i el concepte vegetal ha quedat aïllat per designar inferioritat, passivitat, malaltia, per exemple, mai heu utilitzat o sentit els insults: “ets una bleda!” o “estàs fet un vegetal!”. I que fent connexions, hi ha certa similitud amb el sexisme “et baralles com una nena!”. No obstant, ambdós gèneres es basen a realçar conceptes que ja no es poden connectar fàcilment amb les víctimes de debò, per la despersonalització del subjecte: en la carn, l’animal i en el vegetal, la dona.

En conseqüència, l’home-cis que sempre ha tingut el dret i el privilegi de consumir animal, símbol de jerarquia, quan se li vol treure ho llegeix com un atac personal en vers la seva “normalitat”, que en realitat és la seva normativització del poder. Costa de vincular-ho amb el patriarcat, ja que inconscientment, com ha viscut una socialització on se l’ha pressionat a ser masculí, fort, caçador, la part activa i dirigent del món, juntament amb la sociologia de l’alimentació com un tema de supervivència que no pas d’opressions, se segueix creient que la societat viu al bosc i necessita la mitificada “carn de supervivència”.

Un altre aspecte de l’hegemonia patriarcal és la dicotomia entre animalitzar o humanitzar el comportament i la interacció amb els animals no-humans. Almas Veganas utilitzar opressions “humanes” per referir-se a l’explotació animal: “acollir a aquellis animals que són, o són susceptibles de ser, destinatàries de violència, abús, maltracte psicològic, i en definitiva, es troben exposadis a condicions de vida d’esclavitud”. Aquesta individuació del cas que personalitza l’animal podria corroborar que les granges són prostíbuls i que les femelles són violades com es fa amb els humans? Tornant a l’escena de Criminal Minds, perquè i com es crea la relació pragmàtica entre lesió animal i lesió humana, la gran majoria dones i identitats dissidents? Es deu a un procés d’animalització cap als humans o d’humanitzar els animals no-humans?

Un exemple escarificador és el tràfic d’humans, sobretot dones, per fins sexuals i/o de gestació, com una granja d’humans. Però, són correctes les comparacions o oprimeixen més? En primer lloc, s’ha de recordar que els humans si són animals però els animals no són humans i segon, com diu Carol J. Adams, moltes estratègies de màrqueting han convertit el consum animal no-humà en eròtic. El problema és què es desenfoca el problema que agreuja la violència en vers animal i dona.

Tant la humanització que integra la carn d’animal no-humà dins del cos sensual de la dona com l’animalització fan que col·lateralment, el bàndol contrari expressi unes reaccions comunicatives que perpetuen l’opressió patriarcal. És a dir, quan es sobre victimitzen les opressions s’ha de fer amb cura perquè si no el llenguatge fa desaparèixer les víctimes. L’estudi de Carol J. Adams ensenya que l’aprenentatge cultural de descriure una violació com si fos un escorxador o referir-se a una mateixa com “un tros de carn” despersonalitza la dona identificant-la amb un animal, però a l’hora s’absenta l’altra víctima, l’animal no humà. De la mateixa manera, el vocabulari sexista es converteix també en especiste i comporta l’autoboicot. S’actua amb una triple absència, primer la negació de la dona es redueix a la carn, els dos es perceben com un objecte, segon la negació de l’animal no-humà amagat sota el concepte de “carn”, i finalment, l’agressor: el sistema cis-hetero-patriarcal-capitalista. Una opressió que el 2015, Vegan Fest d’Alacant, va denunciar mitjançant uns cartells satírics però els van haver de retirar acusats de sexistes.

En conclusió, els subjectes oprimits s’identifiquen amb el mateix nucli opressor però l’anàlisi s’ha de reconduir a una comparació relativista on el centre de debat sigui el replantejament de les superestructures que impulsen i permeten les pràctiques d’explotació. Cal afegir que la lectura sociològica està inherentment lligada a les decisions i accions humanes i per tant, argument que reafirma una crítica que aposti per propostes pragmàtiques en contra de legislacions i industrialitzacions patriarcals. I per tant, deixem obert un altre dilema a debat: en vers patrons de conducta que exploten amb la mateixa estratègia tant a dones-cis com a animals, però aplicable a molts altres col·lectius oprimits, com es pot comunicar i lluitar des d’una perspectiva interseccional que no anul·li altres opressions i que a l’hora les interconnecti?