Desaparèixer del mapa: el racisme de les deportacions de migrants

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Des de la columna observo els somriures de les ponents al veure la gent entra a l’Aula 1 del CCCB. Alegries que es retroben fan de l’espai un punt de trobada proper, còmode per aprendre i replantejar conformismes i privilegis. Abraçades familiars, salutacions amicals i gent remoguda mentalment van omplint la sala sencera. Mentre es va fent silenci i els últims retards busquen amb dificultat un seient a causa de l’èxit d’assistència, l’escenari s’il·lumina per donar peu a la presentació i el debat Deportacions: final forçós de les migracions organitzat per Iríada amb la participació de Diomma Dramé, Sònia Calvó, Joao França, Marie Faye, Yeray S. Iborra, Aziz Faye, Natàlia Abrego i Diana Cardona, seguit de l’obra de teatre P.A.U. Paisatges als ulls produïda per La Fam de la Fera i Eòlia I+D.

Miro enrere i tot i la foscor, intueixo que hi ha una varietat bastant heterogènia dins del públic, diverses edats, “gèneres” i estils estètics. Però la majoria és caucàsica i per la seva mirada expressen un tarannà barceloní. Tanmateix, des d’una humilitat molt transparent evoquen amb naturalitat la preocupació per un tema on, per una vegada, no són lxs protagonistes. Entenent que el missatge ha d’arribar a les persones privilegiades sense perill d’ésser deportades és un triomf què tanta gent hagi vingut, ja que mostra una capacitat e interès per sentir-se concernit, involucrat i en certa manera, responsable de casos que van més enllà del seu context.

Al cap i a la fi, totes elles es passegen pels carrers, en aquest cas de Barcelona, i veuen la realitat quotidiana. Però, en què ens fixem a l’espai públic? Quantes activitats conviuen? Quantes funcions té? A part de terrasses, gent passejant, forces de seguretat, persones pubicitant -en anglès- un restaurant o una botiga, vehicles, l’equip de BCNeta, entre altres, qui habita la majoria de temps l’espai públic? Allunyant-nos d’una descripció normativa, l’espai públic també l’ocupen les identitats dissidents, al marge de la societat, aïllades i invisibilitzades. Allà trobem la prostitució, el carterisme, la caritat, els porxos pels sensesostres i la venda ambulant il·legal. Totes elles tenen un factor que es repeteix: la racialització discriminatòria sobre l’origen d’aquestes persones. La majoria d’immigrants provinent del “tercer món”, expressió classista que divideix la geografia del món segons el “desenvolupament” i el “progrés” des del centrisme occidental.

Sabem de la seva existència però, comuniquem la seva presència? Quantes vegades les hem mirat fent contacte visual? Quantes vegades ens han parlat i hem ignorat? Quantes vegades hem vist alguna expressió facial o verbal despectiva cap a elles? I el que és pitjor, quan un dia qualsevol passem pel mateix carrer i ja no hi és, ens adonem? Ens importa? Com respon la societat quan es deporta a un immigrant? O des d’un altre angle, com s’ho fan perquè no ens adonem? Pensaments i actituds que evidencien el fort racisme que ja no es pot maquillar amb campanyes decoratives que s’omplen la boca de promeses antiracistes. Com bé explica l’Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, el racisme està a tot arreu: “És molt important sensibilitzar, no només la violència que patim els manters sinó també aquest sistema que realment el que fa és oferir una estructura violenta als immigrants, sobretot en aquest cas les persones negres”.

El cas de lxs immigrants de l’Àfrica Subsahariana, en concret del Senegal, que cal aclarir que són un 1% de la població com introdueix Diomma Dramé, periodista senegalesa, quan arriben a les costes del sud d’Espanya ja són rebudes com a criminals. Estan coeccionadxs per la llei d’estrangeria i processos institucionals com la deportació que es caracteritzen pel racisme institucional que des de fa anys, sobretot el periodisme social, investiga i crítica. Tot el contingut es pot trobar a Catalunya Plural, La Directa, El Diario.es, i edicions sobre les migracions aparegudes a TV3, entre altres. Malgrat això, avui s’enfoquen en quines conseqüències comporta la deportació, un aspecte invisible, ja que, com argumenta Yeray S. Iborra a l’entrevista que li fem prèviament: “Veiem persones en situació administrativa irregular i vulnerabilitat que comporta això però una persona deportada de cop s’esborra de la realitat i de cop quan no ho tens davant és invisible”.

Fotografia de Valenina Lazo. Ponent Diomma Dramé

Obrint més preguntes que respostes, l’esdeveniment acompanya la reflexió del públic amb una coherència remarcable. Escoltar i saber quan parla és una tasca àrdua en una societat on a causa de l’exposició instantània i ens han fet voler ser escoltades, mirades permanentment. Però hi ha moments en els quals el silenci i l’escolta activa són el procés per créixer. Valor que la presentació ha volgut seguir convertint-la en un espai ètic, ja que en primer lloc, la visibilització i l’oportunitat de fer-se sentir està repartida de manera molt igualitària, a més, lxs protagonistes són les immigrants i les professionals del camp. Hem de destacar el to empoderat de la Marie Faye quan expressa la necessitat de sororitat i cooperació ciutadana: “tengo que caminar contigo, junto a ti, no te tengo que tener miedo”.

- Publicitat -

A més, partint de l’exclusivitat possessiva racista com remarca Marie Faye, sòcia de Diomcoop: “todos somos humanos, vivimos en el planeta tierra y hasta ahora aun no he oído que alguien diga que esto tu papá lo ha fundado. Creo que solo por esto no tenemos que tener esa “por” que nos imponen” i dels fragments del documental, ja disponible a El Diario.es, on els testimonis deportats expliquen la seva història, ens adonem del contrast entre un procés d’expulsió mecànic i la duresa emocional per la persona. El racisme institucional provoca impotència, per una banda, lxs fa sentir criminals, persones no vàlides ni merescudes, ja que són forçades a sobreviure per vies il·legals i, per l’altra, es veuen com unes fracassadxs un cop tornen al seu país. La integració social és un privilegi només per unes poques, ja que tant la llei d’estrangeria com les deportacions ja són una palanca d’exclusió. Motiu pel qual, Aziz Faye insisteix en la lluita conjunta: “el sistema vulnera els nostres drets i creiem que sense l’ajuda de la ciutadania no ho podem aconseguir. Per això, hem de crear consciència, que les persones creguin que tenen el poder i no el govern”.

No obstant això, cal interrogar-se com s’ha de vèncer aquest racisme. Es tracte d’un dilema entre racisme cultural i racisme institucional? Una afecta l’altra? Per molts plans socials de consciència i de projectes antiracistes, el marc juridicoinstitucional no ha canviat. Es deu a una falsa deconstrucció cultural? O el poble pot ser antiracista alhora que les lleis no? Fins que la cultura no sigui totalment antiracista, res canviarà? Converses on apareixen arguments com “no ha d’haver-hi immigració. El que cal és arreglar els problemes d’allà” que dialoguen amb “el món no té fronteres ni una persona és d’enlloc, som del món”, quins límits teòrics s’han de marcar? De la mateixa manera, cal plantejar-se el racisme com una opressió omnipresent com el patriarcat?

Fotografia de Valentina Lazo. Ponents Aziz Faye i Sònia Calvó

Per exemple, en el cas laboral quan unx immigrant arriba només té l’opció de treballar al camp, al sector primari o de manera il·legal. Es deu a un racisme occidental que els redueix a les feines més desvaloritzades o no hauríem de menysprear-la, ja que prové d’una ordenació elitista que hem fet a occident? Però, és correcte relativitzar aquestes “oportunitats” laborals? La Sònia Calvó ens ho aclareix a l’entrevista: “Aquí hi ha dues coses. Una és que la gent que emigra és gent que no té estudis. Al Senegal els primers negocis són la ramadera, pesquera i agrícola, és la font principal per això moltes famílies treballen d’això i llavors quan venen aquí, voldràs fer el mateix. Però que passa? Que aquí el sector primari no és el fort com allà. D’altra banda la gent que hem entrevistat que té estudis, carrera, màsters, que té tot, no els considerem com a vàlids. Els feien treure la Eso. Per exemple, enginyer de carreteres, farmacèutic, si primer aconsegueixen convalidar els papers, els fan repetir la Eso i totes les assignatures. Al final els condemnem a què mai puguin treballar de lo seu. Si han de guanyar diners, a part d’estudiar, i al final han de treballar a feines accessibles. Per tant, és evident que el racisme discrimina qualsevol intent per sobreviure i que això, entre altres, facilita la deportació en tant que no se’ls permet tenir cap funció, feina, càrrec estable i “digne”, és a dir, amb unes condicions bàsiques.

Per sort, a l’aula, m’envolta una humanització que rarament flueix en actes d’aquest tipus. El plor entranyable del fill de l’Aziz Faye, la tendresa amb què el públic ho accepta i ho normalitza, el respecte de conviure al natural fa de l’espai una meta-reflexió. Sense tabús, sense pretensions les mateixes reflexions es veuen reflectides en les accions i el comportament. I amb la mateixa transparència, l’obra de teatre P.A.U. Paisatges als ulls ens apunta als ulls amb un far que pivota al ritme d’una guitarra elèctrica que sona de fons. Dos personatges dels tres habituals més la narradora representen el seu testimoni sobre el procés migratori amb l’acompanyament emocional d’un guitarrista. Amb escassos objectes simbòlics: teles africanes, dues cadires i un projector s’obren en canal veritats inimaginables. En aquest moment et planteges quin és el valor de la vida i quines fantasies ens han imposat. Els dos expliquen com els han venut que Europa és un paradís, nosaltres ho creiem però els hem fet creure i desitjar-ho fins al punt de jugar-se la mort. Promeses i somnis que no són per tothom, ja que un cop arriben ja són perseguidxs.

Fotografia de Valentina Lazo. Obra de teatre “P.A.U: Paisatges als ulls”

Per últim, està molt bé pensar en quina ha de ser la nostra actitud però mentre reflexionem, partint de la realitat racista que Aziz Faye critica: “És molt important que les persones d’aquí entenguin realment que aquesta llei tan racista està dissenyada perquè els immigrants no puguin progressar” ja hi ha hagut 10 deportacions o més durant aquest temps. Raó per la qual, entrevistem a diferents agents del projecte per entendre millor el panorama. En primer lloc parlem amb la Diana Cardona, membre de l’àrea de migracions i racisme d’Iríada, l’entitat organitzadora:

Quin rol heu volgut que tinguin les persones migrants al documental?
Son bàsicament els actors principals. El viatge que es va fer al Senegal, el que es volia era parlar i entrevistar gent que havia patit procés de deportació. Sense aquests testimonis, el projecte no tindria sentit. Nosaltres podem parlar molt de la legislació i com afecta, però sense elles no podem fer la part d’efectes psicosocials que comporta aquest procés.

A continuació ens trobem amb dues de les tres membres de redacció i gestió periodística del reportatge per aclarir dubtes sobre les intencions i el seu desenvolupament fins avui. Per començar ens comuniquem amb el periodista Yeray S. Iborra:

Fins a quin punt intenteu redactar sense apropiar? Quin paper volíeu tenir vosaltres?
Nosaltres fem el periodisme de drets i dins d’aquest tipus que es fixa moltes vegades en desigualtats socials, que no ens afecta a nosaltres com a persones privilegiades que som, aleshores el primer que ens plantegem des d’on parlem, des d’on mirem a l’hora d’enfocar el reportatge. És evident que hi ha una sèrie de coses del reportatge de deportació que ens afecten. Per exemple, en el nostre sistema d’estrangeria, no s’accepten una sèrie de persones per un condicionament que poden caure en racisme, com diuen els testimonis, però hi ha d’altres que nosaltres mai hem viscut i mai la viurem, com la deportació. Segurament. Quan es dóna més aquesta segona circumstància, s’ha de donar veu preservant la pluralitat de testimonis sense apropiar el discurs que no ens pertoca.

Com va ser el procés per intercanviar la discriminació racial amb la gent deportada?
Això està emmarcat en el DevReporter, una beca que dóna la confederació d’entitats.i nosaltres ja havíem demanat una altra més centrada en la venda ambulant perquè havíem escrit molt a Catalunya Plural sobre manters i sindicats. Volíem ampliar el focus de què estava passant a Barcelona, a les passes enrere que havia fet un manté, que la majoria eren del Senegal. Per tant ja vam anar a Senegal el 2017 però allò que va començar com a una explicació més sobre la venda ambulant es va convertir en un gran reportatge sobre migracions. Un cop vam entrar en tot aquest procés, ens vam adonar que pràcticament podíem explicar tot menys la deportació perquè aquí era l’únic que no veiem la conseqüència. D’alguna manera, amb aquest treball de fons ja estava iniciat, però sí que és veritat que va ser més peculiar la relació a Senegal perquè eren persones que per primera vegada explicaven la seva història. Vam haver de fer un treball d’obrir-nos i treball extra per tenir la confiança i la visió d’entendre que el que estàvem fent seria una passa tan petita que no canviaria res.

Sònia Calvó: Dakar

Tot seguit contactem amb la periodista Sònia Calvó per focalitzar més en el context de les persones migrades i la seva involucració:

Quina participació volíeui quina heu rebut, en comparació?
Aquest projecte vol tenir un vincle nord-sud-global, nosaltres el que buscàvem era una periodista senegalesa que sempre ens acompanyes fent la funció de fixer, guia però que també sigui periodista. La seva idea l’hem portat aquí perquè pugui acabar el seu allà, és a dir, aquí hem publicat el nostre i ella el seu reportatge allà… Es tracte d’intercooperar, i tenir un treball real, no anar allà i caure com uns paracaigudistes sinó fer un treball conjunt als dos llocs. Hem treballat amb sindicat de mantes, tanquem cies, Irídia, Tanquem CIES, etc, tant sigui per buscar contactes, per fer formacions.

La presència de dones és molt més escassa, és cultural o institucional?
N’hi ha menys primer perquè venen moltes menys dones i qui emigra allà sempre és l’home perquè porta els diners. Cada vegada veiem més dones, fa 3 anys costava molt però sempre es dediquen molt a la platja, a fer trenes o potser temes que no es veuen tant com venda ambulant. N’hi ha però entre que arriba menys i es veuen menys perquè es queden a casa o fan altres tasques. Volíem mostrar que la dona no només es queda a casa, també té un rol.

El cas de lxs immigrants de l’Àfrica Subsahariana, en concret del Senegal, que cal aclarir que són un 1% de la població com introdueix Diomma Dramé, periodista senegalesa, quan arriben a les costes del sud d’Espanya ja són rebudes com a criminals. Estan coeccionadxs per la llei d’estrangeria i processos institucionals com la deportació que es caracteritzen pel racisme institucional que des de fa anys, sobretot el periodisme social, investiga i crítica. Tot el contingut es pot trobar a Catalunya Plural, La Directa, El Diario.es, i edicions sobre les migracions aparegudes a TV3, Betevé, entre altres. Malgrat això, avui s’enfoquen en quines conseqüències comporta la deportació, un aspecte invisible, ja que, com argumenta Yeray S. Iborra a l’entrevista que li fem prèviament: “Veiem persones en situació administrativa irregular i vulnerabilitat que comporta això però una persona deportada de cop s’esborra de la realitat i de cop quan no ho tens davant és invisible”.

Fotografia de Valentina Lazo. Ponents Marie Faye i Yeray S. Iborra

Obrint més preguntes que respostes, l’esdeveniment acompanya la reflexió del públic amb una coherència remarcable. Escoltar i saber quan parla és una tasca àrdua en una societat on a causa de l’exposició instantània i ens han fet voler ser escoltades, mirades permanentment. Però hi ha moments en els quals el silenci i l’escolta activa són el procés per créixer. Valor que la presentació ha volgut seguir convertint-la en un espai ètic, ja que en primer lloc, la visibilització i l’oportunitat de fer-se sentir està repartida de manera molt igualitària, a més, lxs protagonistes són les immigrants i les professionals del camp. Hem de destacar el to empoderat de la Marie Faye quan expressa la necessitat de sororitat i cooperació ciutadana: “tengo que caminar contigo, junto a ti, no te tengo que tener miedo”.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca