Il·lustro aquest article amb la fotografia del president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, acompanyat per les lletres ‘END’. La particularitat d’aquesta imatge, compartida des del 2017 per mitjans i influencers de la xarxa per celebrar el que consideraven la fi del procés, és que es va donar durant l’acte final de la campanya del referèndum de l’1 d’octubre. Era el 29 de setembre del 2017, sota les quatre columnes del passeig de la Reina Maria Cristina. El text ‘Referèndum’ ocupava tot l’escenari. Fou un instant on la il·lusió de l’independentisme assolia les seves quotes més altes, el carrer desbordava qualsevol previsió mentre les urnes i les paperetes s’amagaven de les urpes policials.
Han transcorregut més de dos anys, més de vint-i-quatre mesos on la presó i l’exili han minvat la moral del moviment independentista. Perquè, no ho podem obviar, malgrat el caràcter positiu d’algunes figures polítiques i mediàtiques, en l’atmosfera republicana es respirava un pessimisme justificat. Recordo celebrar un acte de l’Assemblea Nacional Catalana amb l’advocat i diputat de Junts per Catalunya, Jaume Alonso-Cuevillas, al barri de les Corts. El típic format d’entrevista pública on el protagonista intenta posar llum sobre tanta tenebra judicial. En totes les preguntes el jurista intentava donar un to alegre i esperançador a les més de 300 persones que ens acompanyaven, un accent que va emmudir quan, preguntat sobre quan es podria resoldre -judicialment- el cas català i quan es podria produir el retorn i llibertat dels presos i exiliats, va assegurar que ens movíem amb un termini de 5 a 10 anys.
Recordo aquell silenci i les cares d’alguns dels assistents. Miraven a terra. Es barrejava un sentiment de tristesa i frustració, la independència semblava a tocar i ara, de cop i volta, ens trobàvem en un context on la repressió ho protagonitzava tot. I ho feia amb uns terminis que reproduïen reflexions com “no sé si arribaré a veure la independència”.
Dos anys després, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha capgirat la tònica. El recurs presentat pel vicepresident legítim, Oriol Junqueras, ha fet caure la primera peça d’un dòmino internacional i nacional amb el qual la lluita republicana no només agafa aire, sinó que també s’aixeca per començar a caminar amb la força d’haver-se mantingut victoriosa i majoritària en totes les cites electorals.
No és cap secret que la Unió Europea és un club d’estats, un marc d’interessos compartits entre les elits que només canvien la seva posició si les naus viren el seu rumb. Per entendre com funciona: el 21 de novembre el president del Parlament Europeu, Sassoli, rebutjava donar l’acta d’eurodiputat a Puigdemont. El 19 de desembre, amb el dictamen de la justícia europea, el mateix protagonista que tancava les portes de la cambra les obria amb un primer estudi per veure com formalitzar que els dos milions de vots catalans tinguin la cadira que es mereixen. Un dia després, ni tan sols havien passat vint-i-quatre hores, Puigdemont i Comín s’acreditaven provisionalment com a eurodiputats i encetaven els tràmits per tenir l’acta definitiva.
Gràcies al recurs de Junqueras, Puigdemont i Comín podran exercir d’eurodiputats. Gràcies a la lluita judicial de l’exili, els presos i preses polítics són encara més víctimes d’un judici polític sense base sòlida més enllà de la frontera espanyola. La lluita compartida de les dues estratègies és una victòria col·lectiva. I ara, quan comencen a caure les primeres peces del dòmino judicial i polític que va muntar l’Estat, és quan l’independentisme ha d’entonar amb força la idea que això no ha fet més que començar.
Comença una nova etapa on els retrets i els protagonismes no tenen cabuda, som davant l’oportunitat de no caure en els mateixos errors que van enfonsar el projecte polític del 2017. És l’hora de caminar plegats cap a la llibertat, amb lleialtat i determinació.