Sempre és un encert intentar analitzar amb fred i amb perspectiva una decisió per no caure en les respostes de curta volada o en les expressions més airades. Fa dos anys, quan l’independentisme va batre’s en retirada amb la Declaració d’Independència política, les trinxeres dels dos partits majoritaris varen cavar amb molt ímpetu per distingir entre responsables i irresponsables, valents i covards.

Aquell debat no era fruit de la casualitat, era el resultat d’un any i mig d’un govern marcat per les desconfiances. Llibres com el de Tota la veritat (Ed. Ara Llibres) exposen amb molta cruesa la crònica d’un executiu que vivia en la corda fluixa permanent. Una experiència política que tot i fer realitat l’anhel d’unitat que molts catalans demanen, es va mostrar com un projecte fallit si no gaudeix de la transparència i l’honestedat que exigeix.

Des que el 155 va reprimir les institucions catalanes fins avui, cap estratègia s’ha vist més útil que la de la lluita compartida entre la presó i l’exili. Amb més o menys coordinació, amb més o menys discrepància, quan els qui varen conduir el país a les portes de la República han lluitat des del seu front amb determinació l’eco de les seves victòries han traspassat els barrots i les fronteres que els separen de les seves famílies i la seva gent per concretar-se en triomfs globals.

La sentència d’avui del TJUE és una notícia espectacular, sobretot en termes d’unitat, perquè reflecteix que per separat la presó i l’exili poden ser vulnerables, però junts semblen invencibles. Gràcies a la persistència del vicepresident legítim, Oriol Junqueras, Puigdemont, Comín i Ponsatí podran ser eurodiputats. Gràcies a la batalla internacional i judicial de l’exili, i sobretot, del president legítim amb actes més enllà de Waterloo -amb la detenció a Alemanya com un dels fets més destacats-, el judici contra els presos i preses polítics ha quedat com el que va ser: una obra de teatre de cartó pedra que s’enfonsarà amb la pluja europea.