Dilluns 27 Gener, 2020

Això és desobediència, agent?

Fa temps que, com molts altres companys de premsa, intento cobrir en primera persona les reivindicacions independentistes que es manifesten al carrer. Més enllà de la Diada Nacional, des que l’Estat va judicialitzar un problema polític les concentracions s’han anat multiplicant i, en paral·lel, l’actitud de la policia antidisturbis que coordina l’operatiu ha anat accentuant l’ús de l’armament dissuasiu.

Des del novembre del 2018 he intentat acompanyar les concentracions fent fotografies, vídeos i emissions en directe a través del meu compte de Twitter perquè, en cas de tensió, hi hagi algun tipus de document que pugui ser útil en situacions de denúncia. Tant és així que, en la setmana de fúria un cop coneguda la sentència, gràcies als documents gràfics que es varen anar recopilant algunes víctimes van tenir les proves necessàries per acreditar la repressió policial.

Ahir al Camp Nou el Tsunami Democràtic volia fer una acció, la cita era a les 16h però ja cap a les 12h passejava per la zona. Molta policia, tanques i la quietud de qui espera que en algun moment hi hagi una tempesta. Quan arriba l’hora de l’acció, res fora de l’habitual. Una concentració, com moltes altres, sense fets destacats. Quan sonen les 19h agafo el camí per anar cap a l’estadi. Les fortes mesures de seguretat alenteixen un procés que habitualment queda enllestit en cinc minuts.

   

A mesura que el partit avança, les notificacions sobre els disturbis que hi ha fora el camp agafen notorietat. Cap a les 21.15h decideixo sortir de l’Estadi per començar a fer fotografies i emetre en directe què passa al carrer. Càrregues, cops de porra, contenidors cremats. Una estampa que sembla ja habitual.

Són les 23:40h, els grupuscles es van dissolent així que és hora d’anar cap a casa. Soc a la cruïlla entre la Travessera de les Corts amb Carles III quan sento els crits d’una dona, “són menors! No els hi feu això, no veieu que són menors!”. Els Mossos d’Esquadra havien agafat a dos joves, estaven contra el furgó policial amb cara d’espant. Estaven envoltats per uns cinc antidisturbis. Em poso el braçalet de premsa, pocs minuts abans me l’havia tret camí cap a casa. Vestia una samarreta del Barça, perquè encara que fos un dia de cobertura tenia la intenció de veure el partit.

Vaig cap allà, trec el mòbil i m’identifico molt clarament perquè amb la samarreta pot haver-hi algun dubte. A l’hora de fer la foto, la foto surt com em surt: moguda. Un agent m’acaba de donar un cop per impedir que la faci. Em torno a identificar, “soc premsa”. Em retreu que estic intentant fer una fotografia a un “espai privat”. Replico, “el carrer no és un espai privat i estic intentant informar d’aquesta detenció”. Em demana el braçalet fluorescent de premsa per acreditar que soc periodista. Error.

Quan l’agent agafa el braçalet, automàticament em venen dos antidisturbis que aprofiten que ja no tinc l’identificador per fer-me fora. No me’n retiro, trec l’altre carnet de premsa i el DNI per demostrar que soc periodista i demano, “el teu company té el meu braçalet que m’acredita, no marxaré sense ell”. M’agafen els dos carnets, “no som els teus companys de res”, m’empenyen, m’agafen del cap i m’intenten colpejar amb la porra. Un manifestant s’interposa i evita que m’agafin i em colpegin. Creix la tensió, demanen que marxi i m’hi nego: “No marxo fins que no em torneu tota la meva documentació”. Se’m queda mirant fixament, “ets conscient del que estàs fent?”. Responc, “dona’m la meva documentació”.

Apareix un tercer agent: “Senyor Joan Solé? Que sàpiga que l’acabem de denunciar per desobediència”. Em dona tota la documentació. Els menors no sé on són.

Els Mossos d’Esquadra necessiten fer una revisió sobre qui treballa sobre el terreny durant les mobilitzacions populars, la manca d’ètica i moral que està exhibint el cos és preocupant. La facilitat amb la qual carreguen, colpegen per sobre de la cintura i s’acarnissen amb els menors és per analitzar i depurar. A més, com ahir vaig detectar, hi ha un moviment molt evident per treure del mig les identificacions que t’acrediten per cobrir escenes com aquelles. Si no arribo a insistir perquè em tornin tota la documentació, fins al punt que em van intentar colpejar, surto d’allà sense el DNI, el braçalet ni el carnet de premsa del Col·legi de Periodistes, qui avui a primera hora ja s’ha posat en contacte amb mi per ajudar-me en tot el que faci falta.

Si volem un país democràtic, cal tenir una policia que comparteixi els mateixos valors.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,324FansM'agrada
1,055SeguidorsSeguir
15,649SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca