És, amb diferència, el clàssic amb menys neguit futbolístic des que tinc noció de consciència. I crec que no m’equivoco si aquesta reflexió la faig extensible al sentiment de molts culers que avui aniran, o no, a l’estadi.
L’excepcionalitat política del país és un motiu de pes perquè aquest dimecres hi hagi una mobilització massiva; el clàssic és un altaveu inqüestionable per fer sentir el missatge d’un país tan petit en un esdeveniment tan global és un repte majúscul i valent.
Malgrat el discurs pejoratiu que carrega amb tota la seva força mediàtica i política contra els qui asseguren barrejar política i futbol és quasi un crim, els recordaria que, segurament, en molts clubs la distinció entre aquests dos elements és natural. Però el Barça, com exposa la seva història, ha sigut part activa d’uns valors democràtics i polítics que l’impossibiliten a ell, i a la seva gent, a restar passible.
Va prendre partit el 1918 quan va donar suport a la campanya de l’Estatut d’Autonomia. Durant la dictadura de Primo de Rivera va xiular la marxa reial espanyola. Amb la II República va impulsar cursos de gramàtica catalana i va encetar campanyes en favor de la llengua i l’esport, així com va esdevenir soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i celebra el centenari de la Renaixença a Ripoll (1933).
La dictadura Franquista, virulenta contra qualsevol expressió de dissidència i de catalanitat, va fer escarni de la situació del club per espanyolitzar-lo i anul·lar la seva voluntat política. Una etapa on el nom i l’escut canvien, li deien Club de Fútbol Barcelona. Aquest fet, però, no fou obstacle perquè en la vaga dels tramvies del 1951 els seguidors del club que anaven a l’estadi ho fessin a peu, com a símbol de suport a la protesta. El 1972 utilitza per primer cop el català, Narcís de Carreras proclama que som “més que un club”, en un sentit polític inqüestionable, mentre el 1974 estrena el Cant del Barça, l’himne escrit en llengua catalana que avui ressona a tot el món.
Amb la mort del dictador, les senyeres omplen el primer clàssic al Camp Nou (28 de desembre del 1975) i el bust de Franco desapareix de les oficines del club. La democràcia arriba, el club agafa força i el seu tarannà polític es concreta: fa un homenatge al president Tarradellas, torna a participar en els actes de la Diada, com ho varen començar a fer l’any 1919, i dona suport a les campanyes per l’Autonomia, la llengua i el Congrés de la Cultura catalana del 1975.
L’Estadi, la llar dels culers, és l’escenari del concert per la Crida a la Solidaritat del 1981 amb el lema ‘Som una nació’. El 2005 se suma al Correllengua, de nou dona suport a l’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya i condemna la retalla que després en farà el Tribunal Constitucional el 2010. Tres anys més tard, les portes del camp s’obren perquè hi passi la Via Catalana i reedita el concert del 1981 però amb un nou lema: ‘Concert per la llibertat’. El 2014 se suma al Tricentenari, condemna la repressió de l’Estat contra els lideratges polítics però es queda a mitges amb el partit contra Las Palmas de l’1 d’octubre del 2017.
El clàssic d’avui és una nova pàgina en la història, política i futbolística del país. L’ajornament del partit, en una deriva d’histèria de la Lliga i l’Estat, és un full en blanc encara per escriure. És un dia per gaudir, de viure una jornada on la reivindicació, de nou, acompanyarà uns colors que en l’època més fosca de la història recent d’Espanya han significat un bri de llum.
