És la sobirania, estúpid!

És l’economia, estúpid!” es va convertir en una mena d’eslògan efectiu durant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992. Va ser una frase recurrent, feta servir per Bill Clinton als debats electorals per contrarestar els èxits internacionals de George Bush, pare. El candidat demòcrata, d’aquesta manera, volia fer notar als votants que de res servien els grans principis morals i filosòfics mentre que la situació econòmica de les classes mitjanes no deixava de deteriorar-se. El concepte va revelar-se efectiu i esdevé una lliçó pràctica que els politòlegs haurien de tenir present.

Probablement, el primer ministre britànic Boris Johnson, podria haver pronunciat la frase “És la sobirania, estúpid!”, en l’exitosa campanya electoral que l’ha portat a ésser elegit, finalment a les urnes, el passat 12 de desembre. Objectivament, Jeremy Corbyn, malgrat que comptava amb l’hostilitat de l’establishment britànic i la poderosa premsa, era millor candidat. Les seves propostes eren (i encara ho són) més que raonables i de gran càrrega moral en comparació amb la buidor retòrica i la frivolitat poca-solta d’un excèntric Johnson. Tanmateix, ha estat el Brexit, i el que comporta pel que fa al respecte d’una decisió sobirana, la que ha derrotat el seriós diputat laborista d’Islington, amb un seguit de conseqüències negatives per a les classes treballadores britàniques, i que també pot acabar amb la independència d’Escòcia i la reunificació d’Irlanda.

Ens pot agradar més o menys el Brexit, com ens pot semblar simpàtica o no la Unió Europea. Com tot, una decisió d’aquesta transcendència va amarada de matisos, ambigüitats i contradiccions. El procés d’integració europea conté elements objectivament positius, mentre que la deriva neoliberal i l’obsessió per evitar incomodar alguns estats sense massa cultura democràtica ha suscitat una creixent percepció negativa entre centenars de milions de ciutadans europeus. Tanmateix, per al cas britànic, s’ha esdevingut una dura i crua realitat: el referèndum de 2016, si bé guanyat per escàs marge pels partidaris de trencar amb Brussel·les, si bé va servir per evidenciar conflictes interns dins el propi Regne Unit, si bé va fer aflorar sentiments racistes i reaccionaris, va esdevenir un acte de sobirania. Efectivament, aquell referèndum va servir per expressar moltes més coses que la pertinença a un supraestat: les tensions entre una Anglaterra rural, popular i perdedora de la globalització en contra de l’elit urbana i cosmopolita de Londres; l’animadversió contra la immigració i la seva capacitat de rebentar el mercat laboral; el dúmping industrial; l’existència d’un nacionalisme anglès agressiu; la por a la globalització i a perdre essències nacionals,… Tanmateix va ser això: una decisió sobirana que anava més enllà de l’eix social o l’eix ideològic. Tothom tenia les seves raons, i al final la decisió va implicar, amb tots els riscos o possibles avantatges, sortir-ne.

- Publicitat -

L’ambigüitat de Corbyn al respecte, i la idea que, en cas de victòria, repetiria el referèndum, va resultar un error fatal. Si mirem amb detall el mapa electoral de dijous passat, alguns candidats conservadors que s’havien compromès a respectar la voluntat del vot popular del juny del 2016 van arrabassar feus històrics als laboristes, especialment a un nord d’Anglaterra devastat per les polítiques tatcherianes. Fins i tot hi havia les típiques imatges d’electors laboristes que votaven amb una agulla d’estendre al nas. Haver de fer un altre referèndum, després d’assistir a múltiples maniobres per part de Brussel·les, i sobretot, per part de les elits cosmopolites del sud d’Anglaterra per anul·lar la voluntat popular expressada a les urnes, després d’anunciar catàstrofes incomplertes per haver decidit el divorci amb la UE, va fer decantar la votació. Al cap i a la fi, és també un ensenyament que haurien de conèixer tot politòleg: que la gent prefereix assumir les conseqüències dels seus propis d’error que les de les decisions, encertades o no, preses per elits alienes. Tractar de corregir una decisió popular mitjançant maniobres polítiques (com ja havia passat amb el “no” ignorat als referèndums al tractat constitucional per part d’holandesos i francesos) resultava intolerable. Corbyn i l’ala més socialdemòcrata dels laboristes n’han pagat les conseqüències.

Perquè, al cap i a la fi: és la sobirania, estúpid. En una fase històrica d’involució democràtica, en què els sistemes polítics es revelen incapaços de canalitzar la voluntat popular, enfront a les forces ocultes del suposat mercat (en realitat, obscures coalicions d’interessos i lobbistes dels principals conglomerats econòmics i financers), percebre com en un referèndum pots corregir el rumb històric és un acte de poder, és una victòria moral (encara que no se sàpiga exactament què fer-ne amb els resultats).

Perquè, efectivament, a l’Anglaterra rural, a Hong Kong o a Catalunya, la qüestió és la sobirania. Molt més enllà del propi sentiment nacional. De fet, Hong Kong n’és un cas molt revelador. Pocs dubten que la població de l’excolònia britànica formen part de la nació cultural xinesa. Tanmateix, la seva identitat es fonamenta en l’experiència democràtica, i el gran rebuig a la superpotència veïna està relacionada amb la capacitat de mantenir una identitat fonamentada en institucions democràtiques i en la capacitat de seguir fermament amb les regnes del propi destí.

I és aquí quan convé extreure’n lliçons en la realitat catalana. Com defensa bona part dels analistes, la qüestió del sobiranisme català té poc a veure amb el nacionalisme. Amb un país plural i divers, contràriament amb la propaganda espanyola, milions de catalans volen trencar amb Espanya no pas per crear una nació uniforme i excloent. Ans al contrari, la motivació de qui participa en els tsunamis, les entitats sobiranistes o els diversos espais actius contra el Regne d’Espanya, pretenen separar-se d’una entitat que atempta contra la capacitat de la ciutadania de prendre les pròpies decisions. Els independentistes tracten d’assumir les conseqüències dels propis errors o encerts, en comptes de deixar que altres, allunyats (i sobretot contraris) dels seus interessos, decideixin per ells. La Catalunya independent serà una altra realitat, no massa allunyada des d’un punt de vista cultural o lingüístic, encara que radicalment diferent des d’un punt de vista polític. D’aquí que bona part del moviment sobiranista es reclami a si mateix com a “republicà” enfront d’una monarquia que resulta la continuació del franquisme per altres mitjans. De fet, els independentistes volen trencar amb Espanya, no pas per antiespanyols, sinó per antifranquistes. I bona part dels espanyols expressen la seva hostilitat contra els catalans, no pas per la condició heterogènia i contradictòria dels catalans, sinó perquè són antifranquistes, perquè representen el que queda d’una Espanya republicana que jau anònimament en milers de cunetes que l’estat mai no obrirà.

Dissabte passat, a la Universitat Pompeu Fabra, vaig ser convidat a participar com a ponent en la Convenció Republicana en un de tants debats sobre com hauria de definir-se el projecte d’una República Catalana. Des de molt abans de 2014, i imagino que per la meva condició d’historiador, he tingut l’oportunitat de participar en aquesta mena d’actes que sovint implica el mateix tipus de preguntes i intervencions per part d’un públic motivat. Per part de persones que formen part de moviments socials o que es reivindiquen d’esquerres, se sol repetir la queixa sobre la presumpta absència de contingut social de l’independentisme. Més enllà que, si mirem els diversos projectes constitucionals i la naturalesa de les persones i espais que lideren l’independentisme, aquesta és una percepció discutible. Tanmateix, des de partits, sindicats i alguns intel·lectuals es reitera aquest prejudicis solerturistes que l’independentisme té un biaix de classe (burgès en les seves diferents formes) pretesament insensible amb “les classes treballadores”. Bé, no costa gaire d’entendre que hi ha espais com ara  alguns sindicats o partits dirigits des de la capital der regne que no paren d’aplicar la màxima goebbelsiana que una mentida repetida mil vegades té l’oportunitat de convertir-se en veritat, i que més aviat assistim a una maniobra dirigida, des d’espais massa addictes a l’obediència de partit, a desacreditar el més gran moviment d’oposició al franquisme des de la mort del dictador. 

La realitat, contestada una i mil vegades, és que la independència pot arribar independentment del que faci l’esquerra, el sindicalisme, o els més variats moviments socials. Malauradament, i malgrat l’èpica revolucionària, els grans moviments històrics no depenen tant de l’opinió d’alguns ciutadans organitzats en partits, entitats o sindicats, com de moviments tectònics en les societats agitats en tempestes polítiques d’abast internacional. I, en tot cas, l’actuació d’uns i altres en situacions de crisi determina la capacitat ulterior d’influència a l’hora de conformar la nova realitat política resultant. Ho constaten amargament les esquerres als països bàltics, que van preferir obeir les indicacions de Moscou que seguir l’impuls del comú dels ciutadans fastiguejats per l’ocupació soviètica, i que han muntat unes repúbliques amb règims conservadors, i on les esquerres (i les seves idees) estan desacreditades. Aquesta és una història que es va repetir a l’antic bloc d’Europa de l’Est quan la caiguda del mur de Berlín es va portar per endavant els règims de partit únic, i explica bona part del reaccionarisme polític a països com Hongria o Polònia. A l’Est, sovint aquesta esquerra de retòrica marxista és desacreditada en base al seu passat de col·laboracionisme amb l’ocupant.l

Hi ha, per descomptat, el concepte classe. “L’independentisme és poc sensible amb les classes treballadores”. A banda que l’afirmació és més que discutible, caldria fer comprendre l’opinió pública “és la sobirania, estúpid!”. En la història hi ha identitats fortes, i identitats volubles. La nació, la religió, formen part del primer. La identificació amb una comunitat nacional, amb escasses excepcions, sol ser absoluta i permanent. Per contra, “classe social”, a banda de referir-se a una contrucció intel·lectual pròpia del llenguatge dels segles XIX i XX, especialment des del camp de la filosofia marxista, resulta massa espuri en l’experiència personal de la majoria d’europeus actual. De fet, aquest mes de desembre, caracteritzat per la sobreexplotació dels treballadors del comerç amb el mal costum d’obrir tots els festius, no sembla despertar massa solidaritat entre uns treballadors abocats a cert consumisme estèril, bona part dels quals no dubtarien a exigir l’obertura permanent, en festius i tot. De fet, es veuen més treballadors al Pryca el diumenge que a les manifestacions a favor dels drets socials. La classe, per tant, és avui una categoria massa subjectiva i relativa.  Al cap i a la fi, és més fàcil canviar d’estatus social que de nació o religió.

“És la sobirania, estúpid!”, és una frase que caldria que tinguéssim tots en compte. No ho van saber comprendre els laboristes britànics, amb classes treballadores que van votar conservadors per evitar que els estafessin respecte del Brexit. No sembla que molts avui ho tinguin en compte. Al cap i a la fi, l’1 d’Octubre sí que va ser un moment en què la ciutadania va decidir en un fet transcendent, que va ser combatut, com en tota bona dictadura o règim totalitari, i amb els col·laboradors necessaris en el camp polític o ideològic, mitjançant la força. La independència, al cap i a la fi, és això, un acte de sobirania, que va molt més enllà d’una qüestió nacional clàssica. Perquè, al cap i a la fi, la sobirania, el sobiranisme, és un acte de radicalitat democràtica que implica que la gent té la capacitat de prendre el propi destí a les seves mans. 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

La Guardia Civil “reflexionarà” després de l’absolució de Trapero

La delegada del Govern central a Catalunya, Teresa Cunillera, ha assegurat que la Guàrdia Civil "farà les seves reflexions internes" després de la sentència...

Millo acusa Trapero de ser un giracamises

El delegat del govern espanyol a Catalunya durant l'1-O, Enric Millo, ha considerat després de l'absolució del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que...

L’Audiència Nacional assegura que els Mossos no van col·laborar amb l’1-O “ni per omissió”

La sentència que absol el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i els dos exalts càrrecs de la Conselleria d'Interior...

La Cambra anuncia que l'”escenari més negatiu es confirma”

La Cambra de Comerç de Barcelona ha actualitzat a la baixa les previsions econòmiques després de l'inici de la segona onada i les restriccions...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca