La no-violència: una pseudorevolució aliada amb l’Estat

M’envolta la fúria de la gent, el record de la massa cridant “Som gent de pau”. Exclamacions que tapen els sons quotidians del semàfor, de la perforadora de les obres, de les motos que arrenquen amb pressa i de les notificacions del mòbil que frenètiques obren la pantalla com la única finestra al món. Observo el meu voltant i ja no sé ni on estic. On estan els carrers que s’havien convertit en casa fa setmanes? Quan torno a mirar tot s’ha quedat en un somni o almenys això han volgut fer creure. Això no ha acabat, està clar, però han volgut que ho sembli, com una bomba de fum que desapareix entre les llums de nadal. No obstant, encara queden petites pistes que ho reafirmen com els asfalts deformats per les barricades, els carrers plens de bosses de brossa tirades allà on es van cremar els contenidors i les parets plenes de símbols d’anarquia, d’ACAB, de breus poemes d’insurrecció i llaços grocs.

El contrast durant el mes sencer de la Sentència del Procés, entre la multitud de gent organitzada sota el lema “Som gent pacífica” i la violència recíproca als carrers va comportar múltiples postures, però totes havien de fer front a la divergència social, des del context més familiar fins als nuclis institucionals. Bona part de les reaccions és l’eco alarmista que acusa d’innecessària la violència “radical”. Una part ho criminalitza i l’altra es manifesta pacíficament protegida per la llum del sol que lxs fa sentir moralment legítimes. Però quan la foscor cobreix els cels i les normes s’inverteixen, quin discurs es predica? Tots els bàndols busquen la protecció però les forces són diferents. Empenyades per la mateixa palanca, la policia protegeix l’Estat augmentant la violència física com a eina per posar ordre en vers una ciutadania descontrolada. Simultàneament, el poble amenaçat per una força militar s’auto-defensa amb els mitjans que troba. Però, a qui s’ha de responsabilitzar? Qui comet l’acció i l’altre la reacció? Es tracta d’un binarisme de bàndols? Hi ha “bons” i “dolents”? Cal reflexionar sobre l’ús de la violència més enllà de les tertúlies televisades entre personatges que durant una hora s’interrompen simulant una trifulca intel·lectual que es redueix a una competició còmica d’egos.

Jordi Borràs: Nous avalots i càrregues policials dissabte a la nit a Barcelona.

Llavors, quina és la moralitat que s’ha construït culturalment al voltant del concepte de violència i de no-violència? Sense fer el paral·lelisme és interessant recordar que els moviments revolucionaris des de i per la pau, com per exemple, la manifestació de Ghandi són una narració manipulada. Extret de Com la no-violència protegeix l’Estat, on en Peter Gelderloos analitza l’ús de la no-violència com a opi del poble, explica que a través del discurs heroic-històric sobre l’alliberació de la Índia, la Història ha dignificat la pau: “s’ignoren importants líders militants com Chandrasekhar Azad, qui va combatre a la lluita armada contra els colons britànics; o revolucionaris com Bhagat Singh, qui va guanyar el suport massiu a favor dels bombardejos i els assassinats com part de la lluita” (GELDERLOOS. 2007:17). Si la resistència silenciada i el sacrifici dialogant són el mètode que porta a la victòria, perquè hi ha hagut tants conflictes bèl·lics? És més, per què hi ha encara tantes opressions interseccionals si és la tàctica més efectiva? Per tant, perquè l’Estat segueix enaltint la no-violència? I per últim, quina és la funcionalitat realista de manifestar-se mitjançant marxes solemnes que ocupen durant unes poques hores l’espai públic de manera pacífica? Manifestar-se és un dret que la població imposa o és un permís que l’Estat atorga?

Lxs militants a favor de la no violència provenen d’un col·lectiu menys oprimit, ja que no tenen tant a perdre o la seva identitat interseccional no s’ha vist ofegada per tantes discriminacions acumulatives. Segons Peter Gelderloos, és una eina més de l’Estat ja que manté els rols de poder estructurals, que òbviament formen part de la supremacia caucàsica-patriarcal: “Partint del fet que el típic pacifista és, evidentment blanc i de classe mitjana, es fa evident que el pacifisme, com a ideologia, prové d’un context privilegiat” (ibidem:36). Raó per la qual la no violència és racista, afirmació molt més palpable quan l’autor analitzar el moviment Black Power dels Estats Units als anys 70: “El pacifisme assumeix que la gent blanca que creix en els suburbis, amb totes les seves necessitats bàsiques cobertes, pot aconsellar a les persones oprimides -moltes de les quals són persones de color- que pateixen aquesta violència amb paciència” (ibidem:36) i masclista, realitat clara quan s’observen els casos de violència de gènere, entre altres: “en lloc de defensar-nos a nosaltres mateixes de la violència, podem patir la violència fins que una part suficient de la societat pugui ser mobilitzada a oposar-se a això pacíficament” (ibidem:81).

Des d’una moral “civilitzada” se’ns ha educat a castigar en funció del mal provocat: “De la mateixa manera que els criminals mereixen repressió i càstig, la gent que usa la violència mereix els seus inevitables i violentes conseqüències” (ibidem:47). Però, tota violència s’ha de criminalitzar? En vers unes mobilitzacions ciutadanes agressives, existeix la violència legítima? En conseqüència, lxs revolucionàries es divideixen internament disminuint la seva força: lxs pacífiquxs moralistes i lxs militants criminals perque la primera deslegitimitza la segona alienant-se amb l’Estat, un autoengany possible com diu Spruce Houser: “la societat sempre ha estat violenta. El que és revolucionari és la no violència” (ibidem:141). I per tant, lxs pacífiquxs en contra de la violència estan justificant la violència de l’Estat?

En primer lloc, això només és realitzable des d’una falsa democràcia que enganya la ciutadania per fer-la creure que sense permís té el dret i la capacitat de mobilitzar-se: “l’Estat substancialment caritatiu i semblança a com l’Estat es descriu a si mateix en els llibres de text de les escoles públiques. En aquesta anàlisi, l’Estat és un òrgan de presa de decisions neutral i passiu que respon a les pressions públiques” (ibidem:47). Segon, l’Estat sense semblar la responsable s’apropia de la lluita per desfigurar-la a través d’una infantilització. Lliçons paternalistes que afavoreixen l’Estat ja que amansen les bèsties: “Lxs pacifistes fan el treball de l’Estat en pacificar a l’oposició. Els Estats, per part seva, desanimen a la militància continguda dins de l’oposició i inciten a la passivitat” (ibidem:60). Un clar exemple són els discursos polítics independentistes que desacrediten la violència de les revoltes, però també apareixen posicionaments de personatges públics molt influents que des d’una bondat innocent o d’una desinformació demanen pau. Per exemple, Lola Vendetta, pseudònim de la il·lustradora Raquel Riba Rossy, ha creat a la secció Destacats del seu compte d’Instagram unes publicacions “No Violència” que narren la lluita independentista des de la pau: “Los movimientos pacíficos son admirables”.

Captura de pantalla de Lola Vendetta

No obstant, aquesta pau es pot traduir en no violència? És més, el contrari de no violència és violència? Citant Sobre la violència, Hannah Arendt ho nega explicant que els antagònics són el poder i la violència, ja que on una domina, l’altra falta: “La violència apareix on el poder està en perill però, confiada al seu propi impuls, acaba per fer desaparèixer al poder. Això implica que no és correcta pensar que l’oposició de violència és no violència, parlar d’un poder no violent és en realitat una redundància” (ARENDT. 2006:77). Però què passa amb la violència implícita de l’Estat? L’opressió, la discriminació, l’amenaça, la por, la submissió no són una força de repressió en vers la societat? Vol dir, des de la perspectiva d’Hannah Arendt, que l’Estat està en una perpètua situació de perill que ha de controlar constantment i per això el seu ús de la violència?

Com a reacció, si es dilueix aquest dualisme entre violència i no violència s’obre un nou dubte: quina ha de ser l’estratègia? En cap moment s’ha afirmat que la violència és tan eficaç que aporta el canvi immediat, no obstant, a llarg termini la lluita combativa ha portat transformacions que avui en dia costa recordar. Mencionant l’entrevista promocional de La Sexta al Gran Wyoming, cal destacar aquestes crítiques: “han desaparegut els drets dels treballadors en un dia, quelcom que va costar 200 anys”; “és la primera vegada que hi ha una gran massa de pobres amb jornada completa” i “que els sindicats hagin sigut sistemàticament demonitzats ha deixat als treballadors indefensos” com una mostra de l’alienació social. Perquè ja no s’arrisca per uns drets fonamentals? S’ha anestesiat a la societat fins al punt de preferir unes condicions precàries a no tenir res quan en realitat ja ha perdut quasi tot? Quin és el valor del perill? I en relació a Catalunya, recordo que l’altre dia un company afirmava: “Catalunya no serà independent perquè ningú vol morir per ella”.

En conclusió, la violència, en tant que instrument, s’ha d’analitzar des de tots els agents que l’utilitzen i no només pels resultats quantitatius. És a dir, a part de quants containers es van cremar, dels costos de la reparació causats pels danys materials, del número de persones ferides, cal observar també la violència de la indiferència. La violència és l’instrument de la força i per aquest motiu, la coacció estatal, la sentència judicial i les respostes inter-institucionals també mostren una violència al servei d’una democràcia ficticia, que com diu Gelderloos: “sistema de poder i opressió que en primer lloc busca neutralitzar als moviments socials” (GELDERLOOS. 2007:77). Cal valorar si la pau és l’anestèsia del control social, vist com a condició quotidiana d’estabilitat i seguretat o si cal rebel·lar-se contra ella per una pau veritablement emancipadora perquè esmentant l’activista anarquista: “La llibertat d’expressió és un privilegi que pot ser (i de fet és) bandera del govern quan aquesta serveix als seus interessos” (ibidem:69).

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

ERC dona per fet que les eleccions seran el 7 de febrer

El president d'ERC al Parlament, Sergi Sabrià, ha donat per fet aquest dimarts que les eleccions a Catalunya seran el diumenge 7 de febrer,...

La segona Biennal de Pensament convoca 174 experts per pensar el futur de la democràcia, la tecnologia i la ciutat

La segona edició de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta se celebrarà del 13 al 18 d'octubre amb 174 experts. La crisi de la...

Guerra oberta entre Podemos i Lesmes

Unides Podem ha acusat la dreta, i especialment el PP, de "parapetar-se" darrere del rei Felip VI i "posar el focus" en les crítiques...

La repressió accelera: Condemnen Jordi Pesarrodona per desobediència l’1-O

El Jutjat Penal 2 de Manresa (Barcelona) ha condemnat l'exregidor d'ERC i ex-tercer tinent d'alcalde de Sant Joan de Vilatorrada (Barcelona) Jordi Pesarrodona per...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca