Dilluns 27 Gener, 2020

Vidal Aragonés: “Aquesta legislatura és morta, perduda i no ens porta absolutament res de positiu”

Ens citem amb el diputat cupaire, Vidal Aragonés, al Parlament de Catalunya per valorar el camí que està seguint una legislatura que el 21 de desembre del 2017 es presentava com l’eina per restituir el Govern represaliat pel 155 però avui sembla més a prop d’unes noves eleccions que no pas de la constitució d’un Estat en forma de República.

L’Assemblea Nacional de l’estiu passat a Celrà va deixar tres grans titulars; la disposició a assumir responsabilitats al Govern, aparcar el bloqueig sistemàtic i els diputats poden repetir legislatura. La CUP s’adapta, canvia o fa un exercici de realisme?

Fa una adhesió a les noves circumstàncies sense canviar res de l’ADN de la CUP. Perquè no és que aquest nou posicionament digui que estem disposades a assumir fins i tot el Govern, és que a nosaltres mai ens ho han ofert. I quan dic “mai” és en aquesta legislatura i en l’anterior, en cap moment. És una realitat que no s’ha donat.

   

Però el relat que diu “la CUP demana desobediència però no assumeix els càrrecs institucionals” hi és.

Des del 30 de gener del 2018, el dia de la investidura fallida de Puigdemont, vam insistir en posar-nos a disposició per entrar a la Mesa del Parlament. Ens vam oferir en el ple de constitució i en la formació de la Mesa, però ni JxCat ni ERC, qui enteníem que ens podien donar resposta, ens van dir res.

Després d’això, quan es produeix la detenció de Puigdemont tornem a oferir-nos per entrar i fer efectiva la investidura suspesa i assumir totes les responsabilitats polítiques i jurídiques… I fa tot just una setmana ens vam tornar a oferir, ja que s’havia de fer un canvi a la Mesa, amb el coneixement del nivell d’intervenció que té aquesta cambra i la persecució de l’Estat espanyol contra tot allò que pugui significar una mínima dissidència.

Al Govern mai ens han dit que poguéssim tenir entrada, ni tan sols ho hem pogut discutir: mai és mai. I ens hem ofert en tres ocasions durant aquesta legislatura per entrar a la Mesa del Parlament i la resposta sempre ha estat que no.

“Si haguéssim estat a la Mesa del Parlament hauríem fet efectiva la investidura de Puigdemont del 30 de gener”

Per què creus que us diuen que no?

Per un fet de protagonisme polític, indubtablement si nosaltres estiguéssim a la Mesa, més enllà de no assumir un relat on tot és senzill i fàcil, ja hi hauria hagut determinades actuacions que hem vist en aquesta legislatura que no s’haguessin donat. Si hagués estat a les nostres mans el fer efectiva la investidura el 30 de gener nosaltres l’haguéssim fet i no hauríem acceptat la suspensió i posterior desconvocatòria. Si ens hagués arribat la interlocutòria del Tribunal Suprem que fixava quins diputats sí i quins no podien mantenir la seva condició, nosaltres no ho haguérem acceptat perquè no tenien criteris de legalitat jurídica ni política. Pensem que als dos partits del Govern no els hi semblaria còmode viure aquesta situació de tensió amb un diputat de la CUP a la Mesa.

Vidal Aragonés / Foto Diana Colominas

Si la justícia europea accepta que Puigdemont tingui l’acta d’eurodiputat i Junts per Catalunya torna a proposar-lo per a ser investit, vostès tornarien al ‘Sí’?

Tornarem al procés assembleari pel qual decidim aquestes qüestions, no ho hem fet mai sense un procés de decisió col·lectiva. Vam ser els únics que el 30 de gener del 2018 érem al Parlament a les tres de la tarda, i hi érem amb la disposició de votar a favor perquè la nostra gent ens ho demanava en un context que significava respondre a la repressió de l’Estat. Ara hauríem de passar per un procés assembleari. No tenim un posicionament, ens haurien d’explicar moltes més coses, com què venim a fer.

Aquest procés assembleari alenteix prendre decisions que haurien de ser més àgils?

Hem decidit sobre investidures en vint-i-quatre hores, alguns i algunes fa mesos que discuteixen qüestions que afecten elements essencials del Parlament que encara estan per resoldre mentre que nosaltres ho hem decidit en vint-i-quatre hores. En aquest termini convocàvem assemblees locals, això es derivava en vots a les assemblees territorials i teníem un consell polític on decidíem. Per nosaltres és molt ràpid, és un mantra que sigui lent. Una altra cosa és que per qüestions de més profunditat assumim que no volem discutir i decidir en vint-i-quatre hores, perquè s’han de presentar documents, discutir-los, esmenar-los, votar-los i decidir. Mantenim el nivell de màxima resolució democràtica amb una resolució ràpida.

“La investidura de Turull? Hi ha companys i companyes de la nostra organització que ens plantegen que ens vam equivocar”

Es va equivocar la CUP dient ‘No’ a la investidura de Jordi Turull?

Hi ha companys i companyes de la nostra organització que ens plantegen que ens vam equivocar, relacionant-ho amb la perspectiva que després vam investir a un president de la mateixa força política i que aquell era un context on havíem de donar una lògica antirepressiva abans de tot. Encara estem reflexionant si allà vam encertar o no, però va ser el que la nostra gent va decidir de forma assembleària.

Però vostè quina valoració personal en dona?

Nosaltres no valorem mai personalment, puc valorar personalment si em preguntes quin tipus de música m’agrada o sobre cinema. Sobre política mai ho fem personalment perquè representem un moviment. Però sí que he volgut traslladar la idea, com altres companys i companyes, que en el moment que decidíem pensàvem que no era encertada. Però una majoria ho va decidir.

Ara bé, que no l’investíssim no vol dir que no li traslladéssim sempre el nostre suport. Tenim molt clar que ell ha estat molt generós amb nosaltres amb aquesta qüestió, perquè mai ha volgut fer sang en l’àmbit polític i personal.

De què està servint aquesta legislatura? Hi ha una notòria sensació de desorientació.

Absoluta, fem crítica i autocrítica. Quan el mes de maig investim el president Torra, el juny ja vam dir que si el desenvolupament era el que portaven aquesta seria una legislatura morta i no serviria per a res. Avui en dia, som en aquella perspectiva. No ens està servint per a res des d’una lògica d’avançar nacionalment, ni per donar resposta als problemes quotidians del dia a dia i estem a les portes d’una nova crisi econòmica. Ja podem parlar que el que ha significat aquesta legislatura és un aplanament de la intervenció repressiva de l’Estat espanyol. No ens fa vergonya reconèixer que aquesta legislatura és morta, perduda i no ens porta res de positiu. Res, absolutament res.

Vidal Aragonés / Foto Diana Colominas

Si la legislatura està morta, el Govern també està mort?

Exactament el mateix. De fet, nosaltres quan parlem d’aquesta legislatura no ho fem mai en termes del president de la Generalitat. No ho enfoquem dient “Quim Torra no està fent…”, sinó des de les forces que sostenen el Govern, que són les titulars i les responsables que es desenvolupin determinades polítiques de gestió quotidiana i de pràctica política a aquest Parlament. No es tracta d’una qüestió amb el president Torra, és una qüestió de la majoria independentista que avui dia són dues forces: ERC i Junts per Catalunya.

Dues forces que van a dues marxes, la que demana recuperar la confrontació i la que aposta pel diàleg i, de retruc, unes noves eleccions per reorganitzar les majories. Quina sensació tenen vostès davant aquest desequilibri dins l’executiu català que, al cap i a la fi, no rema en una mateixa direcció per assolir la independència?

Sentim impotència i, fins i tot, frustració perquè moltes vegades ens demanen unitat i ens trobem davant una qüestió estranya i complexa. Entenem que des de les bases del moviment independentista se’ns demani que ens posem d’acord perquè avancem. Ens sembla que és un sentiment legítim, sa i natural que ens posem d’acord per dur a terme polítiques. Però no s’ha fet efectiu.

Ja vam avisar, fa un any, que llegíem que Esquerra Republicana desescalava el conflicte polític amb el dret a l’autodeterminació i que dibuixava nous escenaris de futur amb noves aliances que cada vegada ho assenyalen més. També, ens hem trobat amb una realitat de Junts per Catalunya on hi havia molt simbolisme, molta internacionalització del conflicte, però aquí res de res. No hem vist polítiques que signifiquin més sobirania per aquest país, ni que ens preparin per exercir el dret a l’autodeterminació. Més aviat el contrari. Aquestes dues lògiques es mantenen més o menys avui igual.

El llibre ‘Reunim-nos’ (Ed. Campana) del president legítim, Carles Puigdemont, apunta “l’únic camí passa per la confrontació amb l’Estat (…) el diàleg i la negociació passa per la confrontació”. No és paradoxal que les tesis de la CUP s’apropin més a les de JxCat que no pas a les d’ERC?

La paradoxa la té JxCat, on hi ha una part important d’aquest grup parlamentari que té els seus origens a Convergència i que, amb tot el respecte, ha significat una peça fonamental del règim del 78 amb unes polítiques que són pròpies dels sectors conservadors, per no dir reaccionaris. Del pacte del Majèstic passen, de sobte, a tesis de desobediència civil i ruptura. Ens sembla que és un procés interessant perquè l’ha empès el poble de Catalunya. La contradicció la tindran ells, si la tenen.

I després hi ha un altre subjecte que ha de tenir contradiccions, Esquerra Republicana de Catalunya: una organització que des del 1992 reivindica l’independentisme, abans no ho feia, ja que té poc rigor històric afirmar que tota la vida han estat independentistes perquè ni tan sols als anys trenta, encara que hi hagués una doble proclamació el 31 i el 34, eren independentistes, i ara sembla que no està en una realitat a curt termini del procés de construcció de la República.

Nosaltres ens mantenim en el que dèiem l’octubre del 2017, tot i que hem de fer una anàlisi de tot el que va fallar, es tenia preparat i no.

“No hi ha diàleg sobre el dret a l’autodeterminació ni el presos polítics”

Per què no s’ha de dialogar amb el PSOE per resoldre l’atzucac polític?

Mai hem negat que el diàleg sigui una via de resolució del conflicte, i hi haurà un moment en el qual el diàleg real serà una via de resolució. Però realment hi ha diàleg sobre el dret a l’autodeterminació i els presos polítics? Nosaltres diem que no, el darrer comunicat són tres paràgrafs de set línies on es veu que no es parla per resoldre el conflicte polític català, que és l’exercici del dret a l’autodeterminació.

El que hi ha és un monòleg constant del PSOE, al qual s’ha unit Unidas Podemos, on es diu que no hi ha un conflicte polític sobre el dret a l’autodeterminació. Si fins i tot van parlar de conflicte de convivència! Una enganyifa, tenim molts problemes però no de convivència.

Com aconseguim el diàleg real? No amb una taula de tres i tres persones, sinó després d’un altre procés de mobilitzacions i qüestionar l’Estat espanyol amb elements similars als de l’octubre del 2017. Si no desbordem políticament i democràticament no hi haurà diàleg efectiu.

Vidal Aragonés / Foto Diana Colominas

 

Segons l’acord amb el qual es va investir el president Torra, la legislatura acaba amb una multiconsulta per avalar una futura constitució catalana. Això s’havia de pilotar des del Consell Assessor per a l’impuls d’un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent que acabava l’abril del 2020. S’està caminant en aquesta direcció?

Torra parlava de la restitució a la constitució, era el marc polític. No hi ha hagut restitució dels consellers ni del president, per tant, la primera part ja no s’ha complert. La segona, que és la constitució, tampoc es complirà. En aquest procés hi ha el debat constituent en el qual no participem perquè no considerem que hagi estat un procés constituent ni que ho estigui sent. Perquè ho sigui ha de tenir una participació massiva i una perspectiva de ruptura en termes democràtics.

“És més senzill aprovar els pressupostos amb els comuns que amb nosaltres”

Des del 2017 que la Generalitat no té nous pressupostos, perquè sembla més interessant tenir el suport dels comuns que no pas de la CUP?

Hi ha dues realitats. Primer hi ha un canvi de cromos entre qui necessita el suport als pressupostos de la Generalitat, qui necessita els de l’Ajuntament de Barcelona i qui necessita els vots per a una investidura i, fins i tot pressupostos, a l’Estat espanyol. Al final alguns s’han d’entendre en molts àmbits i, per tant, per què buscar un aliat que només el tindré en un escenari? Per això millor els comuns que es trobaran sempre.

L’altra realitat és que, amb tot el respecte als comuns, segurament és més fàcil arribar a un acord de pressupostos amb ells que no pas amb la CUP. Nosaltres vam arribar a un acord amb unes petites mesures que tothom oblida com la internalització de la gestió de l’aigua, mesures en l’ensenyament públic i per fer un referèndum d’autodeterminació. Em dona la sensació que els comuns no li demanaran a JxCat i ERC un referèndum ni la internalització de l’aigua. És més senzill amb ells que amb nosaltres. Nosaltres vam aprovar els del 2017, reconeixent que no eren els més socials de la història, però no volíem donar cap excusa perquè el Govern digués que no podia fer el referèndum perquè no tenia pressupostos. Ens vam desgastar molt.

“La llei Aragonès és una llei absolutament neoliberal”

La Llei de contractes de serveis a les persones és la Llei Aragonès o la llei AntiFlorentino Pérez? Les dues coses a la vegada no poden ser.

És una llei absolutament neoliberal, i ho diem després de la lectura i l’estudi d’aquesta. Perquè una cosa és que no anem a una ponència a perdre el temps sabent que no en traurem res i una altra que dediquem aquest temps per explicar, compartir i debatre amb els moviments socials, sindicals i entitats sobre que significava aquesta llei. Som quatre diputades i hem de mesurar bé el nostre temps.

Encara que no anéssim a la ponència, hem fet una anàlisi molt exhaustiva. Era obligatòria aquesta llei i fer-la efectiva per ERC? Els cito a ells perquè han volgut assumir la maternitat de la llei.

Asseguren que neix durant l’etapa de Raül Romeva com a conseller.

No comparteixo aquest origen, no he vist cap text seu al projecte de llei. Si algú m’ho ensenya diré que tenen raó. Si no, no ho puc compartir. El que podem dir és que ERC podia haver presentat una llei d’internalització de serveis i no ho ha fet. Ha volgut presentar un projecte que serveix per gestionar de manera privada.

Però no hi ha cap obligatorietat perquè la gestió sigui privada.

No, però quan construeixes una eina que no existia que serveix per privatitzar, el que fas és donar més possibilitats perquè privatitzin. La directiva de la Unió Europea no obligava que fos una llei que regulés la gestió privada per contractes onerosos, és a dir, que donen beneficis a qui gestiona ho gestiona, i podien haver fet una norma per a la internalització.

El criteri d’aquesta llei, però, assenyala que es valorarà la qualitat i no pas la quantitat. És a dir, defensa de la qualitat i les condicions laborals per davant de l’oferta econòmica.

La llei no té cap clàusula essencial que et permeti trencar o recuperar els contractes si hi ha algun incompliment. Per tant, tornarem a la dinàmica de si incompleixen, sancionarem o imposarem una penalitat, però aquestes empreses ja fan els números… Ja saben quan poden incomplir i si surt a compte. No s’ha reforçat la qualitat dels serveis.

I de les condicions laborals?

Hi ha una única clàusula sobre les condicions d’execució que estableix la llei que fixin més drets pels treballadors? No, cap ni una. Totes es podien incorporar en un plec sense necessitat de normativa. On està la millora? Per nosaltres no ha d’haver una normativa que reguli encara més supòsits de gestió privada, sinó que reforci la gestió pública.

Totes les millores de qualitat que diuen ja es podien fer, tenim una llei estatal que ho regula. I, ni així, es garanteix un millor control, millor servei ni millores de les condicions laborals. Quan es podia fer als concursos públics, al final guanya qui guanya. A Barcelona es va fer un concurs per als serveis socials on es va presenta una cooperativa i una privada, va guanyar la gestió privada perquè està molt pensada per especialistes i grans empreses que tenen molts recursos, economia d’escala i poden llençar el contracte a mínims o guanyar i després veure què faran.

Vidal Aragonés / Foto Diana Colominas

Pot això que exposeu es podia debatre a la ponència, no? És un dels retrets més visibles a la xarxa.

Insultar a Twitter està molt bé, els darrers dies ens insulta més gent que és militant d’ERC que no pas del PP i Ciudadanos. Per tant, que s’ho facin mirar.

Nosaltres hem demanat per activa i per passiva debats i discussió: dia, hora i lloc. Un diputat de la CUP, la Maria Sirvent, i en Pere Aragonès. El Jordi Albert i en Vidal Aragonés. Per parlar públicament. Només s’ha fet un debat on hagin participat, a Lleida, la resta de vegades no hem tingut resposta. Dimarts hi havia un debat a Tarragona que havia de ser amb tots els grups, perquè Esquerra els vol a tots, no van anar-hi. Per tant, quin problema hi ha si ho tenen tan clar?

Què ha après la CUP del 2017?

El primer aprenentatge és positiu, el setembre del 2017 érem moltes dins les nostres files que dèiem que no hi hauria referèndum. Encara recordo líders del PSOE, PP, Ciudadanos amb un riure dient “no hi haurà votació!”. La primera lliçó és que quan hi ha una connexió i una assumpció de responsabilitats per part del govern, perquè el referèndum no es va fer únicament per l’autoorganització, i de les forces polítiques i la societat civil autoorganitzada els límits els posem nosaltres. Encara estan buscant la primera urna i vam votar a tot el país, en zones on dubtàvem si ho podríem fer.

El segon és la capacitat de ser crítics i propositius, no era un problema dir que no estaven preparant tot el que era necessari i que s’havien de plantejar dubtes sobre com es continuaria. També fem una crítica molt gran al fet que hi havia una part majoritària del Govern que el que volia era provocar una negociació amb l’Estat i no pas fer un Estat en forma de República.

També fem autocrítica, en el sentit que a més de dir què s’ha de fer i teoritzar sobre el que necessitem també hem de construir. Si hi ha una institucionalitat que està buida, n’hem de fer una de nova. Si no hi ha sobirania, hem de construir-la. La CUP no pot ser un espai únicament d’autocrítica, també de construcció i d’alternatives.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,324FansM'agrada
1,055SeguidorsSeguir
15,649SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca