Espanya empetiteix

Els astrònoms descriuen els nans blancs com a romanents estel·lars generats quan una determinada classe d’estrelles ha exhaurit el seu combustible nuclear. Com que en el seu nucli ja no es produeix fusió nuclear, i per tant, ja no li resta cap font d’energia que freni el col·lapse generat per la gravetat, l’estrella es va comprimint sobre si mateixa. Això, al seu torn genera una pressió tan gran que acaben assolint temperatures interiors molt elevades, que contrasten amb l’escassa i decreixent lluminositat i capacitat de projectar energia a l’exterior. De vegades poden actuar violentament, tanmateix, els seus dies semblen comptats.

Sembla una metàfora del que s’està esdevenint a una Espanya que va ser un imperi, i que avui va fent-se petita i petita a còpia de convulsions. Com els nans blancs, Espanya sembla haver cremat el seu combustible. La rellevància econòmica, política i cultural s’ha anat esvaint a còpia de decisions errònies. Potser la seva ubicació geoestratègica, cruïlla entre l’Atlàntic, la Mediterrània, l’Àfrica o de rereguarda d’Europa occidental l’ha pogut protegir en les darreres dècades, tanmateix en una era on potències emergents com Rússia o la Xina disputen l’hegemonia a uns Estats Units que semblen optar per una política internacional tan erràtica i curtterminista com la de la Unió Europea fa que aquesta seguretat es vagi erosionant. Tanmateix, i si examinem la inflació patriotera, amb actors com el neofranquisme de Vox, acompanyat d’un nacionalisme tan irreal com perillós com el de Ciutadans (una estrella l’energia de la qual ha estat absorbida pel forat negre d’Abascal) i un PP abduït completament pel senador Palpatine-Aznar, trobem que la temperatura interior de l’estrella espanyola s’incrementa en la mateixa mesura que deixa fredes les perifèries i ha perdut tota la lluminositat en la galàxia europea. Efectivament, les convulsions del seu nacionalisme, amb Sevilla veient com se li esguerra la megabandera rojigualda on invertí prop de 200.000 d’euros o Saragossa, que inaugura una decoració de Nadal amb la bandera franquista promouen un hivern d’alta temperatura patriòtica, tanmateix, fins a quin punt, aquests esclats nacionalistes no deixen de ser una expressió de feblesa?

Efectivament, aquesta mena de nostàlgia pel relat de la Reconquista (per cert, fabricat artificialment per la historiografia romàntica espanyola al segle XIX per intel·lectuals com Modesto Lafuente, Ménendez y Pelayo o Rafael Altamira) no deixa d’expressar certa inseguretat davant un present que no s’acaba d’entendre i la incertesa d’un futur més aviat fosc. Potser la part més espectacular l’ofereix el descobriment que Catalunya ja no és espanyola (per això no paren de cridar fort sobre la seva espanyolitat, i no paren de convocar manifestacions de suport patriòtic davant les casernes de Via Laietana), tanmateix hi ha altres preocupacions no menors, com ara la creixent irrellevància de l’espanyol (amb més de 500 milions de parlants, cert, encara que no massa útil en el món global), la incapacitat de canviar el model productiu, la proliferació d’una perifèria nacional cada vegada més diferent i cada vegada més incòmoda davant la involució actual (n’és una mostra l’hostilitat histèrica contra les tímides peticions de fer cooficial la llengua asturiana) i els missatges cada vegada menys críptics de la comunitat internacional respecte a la violació repetida i sistèmica dels drets humans i les minories.

Efectivament, aquesta incapacitat de formar govern (i més en una societat de tradició autoritària i jeràrquica, a qui agraden lideratges forts) està posant molt neguitosa tant el poder real, com l’opinió publicada, i el més preocupant de tot, també d’una opinió pública creixentment reaccionària. Pedro Sánchez, el president per accident, no sembla, a ulls hispànics, la persona més adient. De fet, la seva breu carrera política es caracteritza per una inconsistència i incoherència que revela una personalitat voluble que, si bé el fa apte per la supervivència, no permet donar la talla com a líder de res, i encara menys per explicar la veritat als espanyols que Espanya no és una nació, i que per preservar la unitat de l’Estat, cal una amnistia i un estatus diferenciat a les nacions no espanyoles. A tot això, en les darreres setmanes, les males notícies o les revelacions que tothom sabia, es van confirmant. Ho és el testimoni de Donald Tusk, que va advertir de la gran cagada de reprimir violentament el primer d’octubre. Ho és també les paraules (segurament falses o exagerades, com passa amb les autobiografies dels polítics) de Mariano Rajoy confessant la seva voluntat d’aplicar el 155 independentment de les accions de les institucions catalanes. Ho és també el secret a veus (sembla que gràcies a l’home de les tenebres Villarejo) de la paternitat borbònica del cambrer de la Bisbal, Albert Solà. Efectivament, tot aquest conjunt d’informacions són com l’anunci de l’exhauriment en cadena dels elements químics que permeten mantenir la combustió interna d’una estrella que s’està apagant en una crisi sistèmica que fa predir el col·lapse. Per cert, que com assenyalava el tuitaire Koldo Pereda, aquest anunci de la paternitat del rei emèrit respecte a aquest bisbalenc (extensible a altres com una ciutadana belga, amb qui comparteix també ADN), si bé no té perquè afectar a la qüestió successòria, sí que podria tenir repercussions pel que fa a l’herència econòmica, i per tant, del dret d’informació dels negocis familiars. Aquest és un altre maldecap imponent, perquè davant el blindatge constitucional de la monarquia, pilar mestre del règim actual, els afectats podrien recórrer a tribunals europeus que portarien una desagradable sorpresa que Espanya és tan poc sobirana com ho és Catalunya en un món global.

Una de les urnes en el pavelló de Sant Julià de Ramis, on votarà el president de la Generalitat, Carles Puigdemont / Carles Palacio
Una de les urnes en el pavelló de Sant Julià de Ramis, on votarà el president de la Generalitat, Carles Puigdemont / Carles Palacio

- Publicitat -

Ara bé. Centrem-nos en l’1 d’Octubre. No ho fem, tanmateix, des de la perspectiva catalana, diada de l’epifania que va suposar un trencament emocional irrecuperable, sinó des de l’espanyola i la seva èpica de marit maltractador que es vanta dels blaus de la víctima. Totes les dates històriques són enganyoses, especialment si hi fabriquem mites al damunt. En el relat nacionalista espanyol fou el dia del “cop” contra la sacrosanta Constitució i la unitat d’Espanya. Tanmateix, a partir de l’anàlisi pormenoritzat dels fets posteriors, caldria entendre que fou una data negra, més que la caiguda, el salt entusiasta al buit, perquè com aquella “Armada Invencible” que en realitat va perdre Felip II, no pas contra els elements ni els corsaris, sinó contra la realitat de les pròpies limitacions, va suposar que el prestigi espanyol va saltar pels aires entre un món horroritzat que va fer ressuscitar els mites de la (documentada) llegenda negra i la inquisició espanyola. Potser, més que el salt al buit, va representar un salt a un pantà on es va enfonsant a poc a poc. Un pantà on a mesura que més gesticula a còpia de repressió, d’Espanyes Globals i actuacions estel·lars d’en Pepe Borrell, accelera el seu enfonsament a dins el fang. Una Espanya que desafia les Nacions Unides, que fa cas omís de les “recomanacions” (en realitat, mandats) d’Amnistia Internacional, que es tapa les orelles davant els “consells” (en realitat, ordres) de les cancelleries internacionals. Una Espanya que s’enfonsa en el fang del seu desprestigi (i que comporta fotografies amb un Erdogan somrient o que salva el cul a la dictadura neoliberal xilena substituint-la en la cimera contra un canvi climàtic patrocinat per Endesa), i que fins ara només pot agafar-se desesperadament al tronc de la inestabilitat d’un context internacional problemàtic, amb una França contra les cordes de la protesta social, uns Estats Units autista i tan bipolar com el seu president, un Regne Unit prou dividit entre el Brexit i la crisi política o una Rússia i una Xina que dubten entre prémer l’accelerador o esperar a veure què passa…

Des de la perspectiva catalana, no estem tampoc per enlairar coets. Existeix massa capficament en la immediatesa política o es tendeix a sobrevalorar la dimensió internacional del conflicte. A la pràctica, el més important és la capacitat de mobilització popular i la necessitat de desbordar una Plaça Sant Jaume paralitzada per la por i la pressió de Madrid i del propi estat profund (amb un Miquel Buch que faria envermellir els més entusiastes col·laboracionistes de Vichy). Les actuacions del tsunami o els CDR, i sobretot, la capacitat de generar una República virtual en base als diversos formats en què es pugui concretar (com ara el Consell de la República, l’Assemblea d’Electes, Waterloo o un hipotètic govern clandestí, amb la seva pròpia agenda política que inclogui un poder judicial que permeti jutjar la repressió i rehabilitar els milers de víctimes de la monarquia) resulten molt més essencials que esperar res d’una autonomia tan rebregada com l’autoritat d’un Estat addicte a la violència. En aquest sentit, la creació o no d’un govern a Madrid, les negociacions o no d’una amnistia no semblen massa rellevants o que puguin tenir grans repercussions. L’escepticisme sobre el que pot fer un govern espanyol segrestat pel poder econòmic, la Guàrdia Civil o l’Audiència Nacional és una obligació col·lectiva.

Ens hem de fixar, per tant, en uns fets clars i objectius que resulten molt més transcendents. La dura i la crua realitat és que existeix un veritable divorci entre Espanya i Catalunya, que la repressió o les bones intencions no resoldran. A més, hi ha altres qüestions no menors que resulten ben indicatives, com ara l’èxit (fins ara silenciat) del consum estratègic, més que patrocinat, surfejat per l’ANC o Òmnium. Transcendeix poc, perquè companyies beneficiàries d’aquest fenomen no volen atreure innecessàriament la repressió de l’Agència Tributària o d’uns jutjats que ja han perdut tota capacitat de dissimul.

Ara bé. Hi ha altres factors que podrien semblar anecdòtics, encara que, en realitat, resulten molt representatius d’aquest procés de declivi de l’astre espanyol i la seva transformació en nan blanc. Fa poques setmanes un col·lega va anar a una trobada d’un important sindicat gallec. La sorpresa és que, tant en els parlaments formals, com en les converses informals al voltant d’una taula amb marisc, els gallecs feien servir el gallec, i els catalans, el català. És una pràctica que fa temps que faig servir amb alguns col·legues historiadors, tant per escrit com oralment. Persones amb estudis universitaris, viatjades, que dominen dues o tres llengües romàniques no necessiten el castellà com a llengua intermediària. Passada la sorpresa inicial, funciona, com de fet ja passava amb alguns bascos que podem trobar-nos en reunions internacionals, on podem fer servir l’anglès o francès. No es tracta de cap acritud, sinó del fet que la independència s’instal·la en la nostra psicologia, i que Espanya va desapareixent de les nostres vides. De fet, les darreres eleccions dibuixaven un mapa on, com en el cas dels nans blancs, l’alta temperatura del nacionalisme espanyol es concentrava al centre de l’antiga nació castellana (finalment abduïda pel nacionalisme espanyol), mentre que  a les perifèries les coses resultaven prou diferents.

Espanya s’empetiteix. I el soroll patriòtic, el neonacionalisme irredent, tòxic, violent, reaccionari i transvestit de constitucionalisme, impedeix veure a la seva ciutadania la magnitud de la tragèdia.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca