Aquest cap de setmana el PDECat tanca un debat que fa massa temps que hauria d’haver enllestit, i és la relació que ha de tenir amb Junts per Catalunya i La Crida. El Consell Nacional del 14 de desembre es presenta com l’oportunitat d’encetar una transició necessària i imprescindible de l’espai postconvergent que, a més, té l’exigència de ser efectiva i no de cartó pedra. És imperatiu orientar una formació que des de la seva fundació, el juliol del 2016, ha caminat incòmode, insegur i poruc a totes les cites electorals. I per fer-ho cal, sobretot, ordre, disciplina i un lideratge fort.
Els qui seguiu les meves columnes sabeu que les metàfores futbolístiques són una tònica habitual, i crec que la qüestió que avui ens ocupa no és un cas excepcional. El PDECat, així com Junts per Catalunya i La Crida, han de fer una valoració honesta sobre tots els actius amb els quals poden competir. Al cap i a la fi, és la mateixa tònica que segueix un equip de futbol: ha de trobar la, o les, figures amb les quals vol guanyar i adaptar l’equip a les seves necessitats. És impossible vèncer, o tenir fortalesa, quan tothom rema en una direcció i el discurs queda distorsionat per les discrepàncies.
Si l’espai postconvergent vol recuperar allò que va ser ha de bastir tres potes indispensables: un líder, un equip titular i una estructura que camini en una mateixa direcció. La discrepància, sempre benvinguda dins un espai ple de sensibilitats, no pot ser el pretext per facilitar crisis de comunicació i debats polítics que debiliten els fonaments de la formació. Com apuntàvem al primer paràgraf: ordre i disciplina.
El plantejament inicial és el de fer una reflexió honesta sobre què representa cadascú, acceptar que sense la musculatura de JxCat el PDECat no va enlloc. Admetre que, sense l’estructura esquelètica dels demòcrates, els juntaires es presentarien a les eleccions amb roba interior. I no negar que, allà on La Crida organitza debats, les sales s’omplen: musculatura, esquelet i raonament. Partit, organització, think tank.
La clau de volta es resumeix amb la idea que el president legítim, Carles Puigdemont, apunta al llibre ‘Reunim-nos’ (Ed. Campana): “Cal actitud d’aliat. Cal una direcció aliada”. Aquesta reflexió, desenvolupada des de la discrepància amb les tesis contràries a la unitat, és la fórmula que necessita aplicar l’espai postconvergent i que pot resultar dolorosa perquè implicarà desprendre’s d’algunes figures, però és essencial per aplanar el camí en la unió de JxCat i el PDECat i posicionar La Crida com a element de mobilització i pensament. Totes aquestes són etapes que serveixen per consolidar una aposta política molt clara que polaritzi amb la d’ERC: la de la confrontació amb l’Estat. Ser allò que defensa el president, “l’únic camí passa per la confrontació amb l’Estat (…) el diàleg i la negociació passa per la confrontació (…) El principi que fan servir no és el de les majories a Catalunya, sinó el de les majories a Espanya”.
Tot això, però, només és possible si hi ha la clara i ferma voluntat de fer una transició efectiva i no pas una nova escenificació d’un canvi amb data de caducitat. És molt important que l’independentisme tingui tres partits forts, ordenats i determinats.
