Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

Ivan Franco Fraga és un pintor reconegut per l’intimisme visual que desprenen les seves fotografies i els seus retrats hiperrealistes. Des d’una mirada quotidiana, l’artista crea una atmosfera calmada, propera que extranya degut als angles buits, a la perspectiva inerta de les obres.

Fent sempre partícep a l’espectadorx convidant-lx a formar part del procés fictici, el caliu insòlit s’esclarifica. De la mateixa manera, l’entrevista s’introdueix en la seva mirada pictòrica:

Quina consideres que és la teva primera obra?

Podria dir que la primera que hagi realitzat amb certa serietat després d’acabar els estudis universitaris. Probablement aquella que per primera vegada no hagués de respondre a la resolució d’un problema estètic, conceptual, etc… plantejat per un docent. Encara que també puc tirar aquesta resposta per terra si digués que no record quan va ser la primera vegada que vaig acabar la primera obra. En aquest sentit és complicat considerar si més no una.

La teva cita preferida? De qui és?

El simulacre no és el que oculta la veritat, és la veritat la que oculta que no hi ha cap. El simulacre és veritable”, del Eclesiastés.

De quin color i en quin to visualitzes els records?

Si haig de posar un color als records diria el blau celeste. Pràcticament he passat gairebé tota la meva vida prop de la mar i quan haig de buscar recer en un bon record torna a mi en un grandiós dia assolellat enfront de la mar.

Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

Potser és complicat trobar o identificar aquella que m’hagi marcat més, encara que ara em ve a la ment una escena de “Deixa’m entrar” de Tomas Alfredson, prop del final de la pel·lícula. A la piscina, més concretament el que ocorre fora d’aquesta, encara que en el pla la perspectiva de l’espectador no tregui el cap de l’aigua. No dono més detalls per a aquells que no l’han vist. Em va cridar l’atenció la manera en la qual Alfredson narra aquesta història. Ha sabut exposar el gènere fantàstic d’una forma tan “quotidiana” i realista que es converteix en una cosa pròxima i versemblant.

Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

Senzillament millorar com a persona corregint els meus defectes i consentint les virtuts que trobi en el procés.

En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?

Bé, suposo que els que hagin sobreviscut, siguin famosos o no.

Tria una característica que admiris de la humanitat

La capacitat d’unir-se en una gran catàstrofe. Després del xoc, o trauma del fet quan ocorre, costa trobar a algú que no estigui disposat a tirar una mà, sigui de la manera que sigui.

Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

Totes aquelles que vaig cantar quan era estudiant, a les mil i quart de la nit. Convertiria aquest moment en el meu Atrapat en el temps particular. Encara que no sé si el meu fetge el suportaria.

Ens comparteixes una mania curiosa?

Sempre haig de tenir un pinzell, un llapis, etc… en la boca quan pinto o dibuix, és una cosa obsessiva.

Què penses del nudisme?

Que ha de ser molt còmode.