Confinat en la part més alta del pal major, assegut a la vora de la cofa, maleeix en silenci l’Almirall de l’expedició i la seva tossuderia per seguir navegant en la mateixa direcció.

Potser no s’adona que fa 35 dies que no veiem res més que mar en totes direccions? Les provisions no són eternes, i la gana i la set ja estan fent estralls. Hi ha hagut dos intents de motí, i si no hi ha cap novetat, en dos dies els capitans dels vaixells de suport giraran cua i desfaran el camí navegat.

Un mariner assegura haver vist un ocell, un altre un dofí volant… pobres! Estan perdent el cap. Però jo no puc caure en el desànim i haig de mantenir-me a l’aguait. Com em dic Rodrigo de Triana que a mi no em pass… Ep! Què és allò? Pot ser que sigui terra? Per fi hem arribat! TERRA A LA VISTA!!!

De la platja estant no dóna crèdit al que està observant. Tres monstres marins, panxeguts i de color de les palmeres han aparegut a la llunyania, tres cossos colossals s’han apropat a tota velocitat i ara resten immòbils sobre l’aigua a una distància prou llunyana per a que els pugui vigilar amb comoditat. La por el faria marxar a correcuita, però la curiositat el manté paralitzat. Palplantat sobre la sorra observa com cauen a l’aigua unes cosetes molt més petites, i cap a la platja vénen de cap. Sobre una closca de nou hi distingeix uns homes vestits de metall, que sota el Sol rellueixen com Déus elegants. Potser hauria d’haver-se decorat el cos amb els tints de guerra? Potser amb els cerimonials? Poc s’imagina el natiu que amb els forasters la fi del seu poble s’aproxima: amb incredulitat observa com porten noves armes, noves lleis, nous ideals.

Certament un nou món s’inicià per a tots aquell 12 d’octubre quan canviaren la bíblia per la terra, quan els Déus pagans foren exterminats.