El 2018, la Unió Europea concedí el Premi Sájarov a la Llibertat de Consciencia al director de cinema ucraïnès Oleg Sentsov (1976), que en aquells moments es trobava en una presó de Sibèria desprès d’esser jutjat i condemnat a vint anys per conspiració terrorista contra el poder de facto rus de Crimea, en un judici que Amnistia Internacional considerà “injust davant d’un tribunal militar”.

El cas transcendí a la premsa internacional el maig del mateix any, quan Sentsov inicià una vaga de fam que durà 145 dies per reclamar l’alliberació de tots els presos polítics ucraïnesos en presons russes, la qual es veié obligat a aturar davant l’amenaça dels serveis penitenciaris russos a ser alimentat per la força.

La seva alliberació arribà el 7 de setembre del 2019 en un intercanvi de 35 presoners ucraïnesos per 35 presoners russos, posant així fi a 5 anys d’empresonament, primerament en cel·les fosques de 2 x 3 metres, i posteriorment a Sibèria, on les temperatures podien arribar a ser de -40 graus.

Arran de la seva alliberació, Sentsov ha iniciat una ronda de desplaçaments amb l’objectiu d’explicar el seu cas arreu d’Europa, arropat per les institucions europees, culminant el cicle amb l’entrega física del Sájarov a Estrasburg el passat 26 de novembre.

La girà portà a Sentsov a trepitjar sòl barceloní en motiu del Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de Barcelona, que es celebrà del 14 al 25 de novembre en diferents espais de la ciutat. Aquí hi presentà el documental que l’any 2017 dirigí el cineasta uzbek Askold Kurov: The Trial: The State of Russia vs Oleg Sentsov, traduït a l’Estat espanyol com El caso Oleg Sentsov (disponible a Filmin). En la presentació, Sentsov apunta amb to irònic: “abans anava a festivals a presentar les meves pel·lícules. Ara, en presento una que parla de mi”.

I precisament en aquesta etapa, la del Sentsov cineasta que passava per festivals a recollir premis i a fer presentacions, és on ens situen els primers passos del metratge del documental de Kurov. La seva obra més reconeguda és Gamer (2011), que arribà a ser presentada en festivals de renom com Rotterdam o Sao Paulo, sent l’únic llargmetratge fins a dia d’avui d’una carrera que es veié interrompuda per l’activisme i l’empresonament.

El film no tarda en endinsar-se en el procés judicial de Sentsov i intenta evidenciar com l’estat rus fabricà un cas de terrorisme a partir de proves insostenibles i testimonis forçats a declarar en contra seu a través de tortures. Per posar un exemple de prova dantesca utilitzada contra ell, es presentaren dues cintes sobre el feixisme que el director rus tenia a la seva residència, d’entre les més de 500 pel·lícules que formaven part de la seva col·lecció.

Les mostres de suport cap a l’ucraïnès no tardarien en arribar, sobretot per part de companys de gremi. El més significatiu seria el suport d’un dels cineastes russos més reconeguts, Alexandr Sokurov, del qual el documental ens mostra una tensa escena en la que  el mateix Sokurov reclama a un cara a cara amb Putin l’alliberació de Sentsov de manera insistent.

Amb algunes excepcions, la cinta dedica la major part del seu metratge a documentar el judici de l’Estat rus contra l’activista ucraïnès, amb material audiovisual de les acusacions, declaracions i fins i tot del moment de la condemna, clarament prevista per part d’Oleg i ens seus advocats. D’altra banda, va seguint a la germana del cineasta en alguns dels actes de suport a la seva causa.

El documental, però, manca de contextualització política i històrica, endinsant-se així en aspectes que per al públic no expert o poc informat poden resultar difícils de comprendre sense una explicació inicial. És més que possible que l’objectiu del documental de Kurov sigui el de difondre la injustícia del cas de Sentsov arreu, però la prominent descontextualització dificulta que algú que de primeres no entengui els moviments polítics que es dugueren a terme durant l’annexió de Crimea a Rússia entengui quina és la causa de Sentsov i per què l’Estat rus estigué tan interessat en inculpar-lo.

Seguint la línia d’aquesta voluntat de l’autor de difondre el cas de manera internacional, i per tant, suposant que darrere de l’obra es troba una voluntat de persuasió, la peça no va més enllà d’una narració de fets de cap manera suportada per veus expertes ni contrastades. Tot el punt de vista crític de la cinta prové de seguidors, companys i familiars de Sentsov, aspecte que determina que el resultat final no sigui un documental rotund i exculpatori, una prova irrefutable d’abast internacional com un cas com el de Sentsov necessitaria, sinó més aviat una espècie de pamflet clarament elaborat per simpatitzants de l’afectat.

Tot i això, la manca de força de persuasió del documental no ens impedeix considerar que Sentsov ha estat clarament víctima d’un muntatge judicial i polític amb la intenció de criminalitzar l’activisme ucraïnès que s’oposà a l’annexió forçosa a Rússia de la península de Crimea.

Després de la projecció, tingué lloc una ronda de preguntes per part del públic assistent a la projecció. Sobre la possibilitat que el conflicte entre Rússia i Ucraïna cessi, Sentsov creu que “la fi de les hostilitats no és possible amb Putin al poder”. També fou preguntat pel seu futur com a cineasta, sobre el qual assegurà que estant a la presó escrigué tres guions, i que a la tardor de l’any que ve té previst rodar una pel·lícula que no té a veure amb l’aspecte polític.

Potser aquesta serà la ocasió perfecta per que el director pugui exercir la seva influència sense l’apadrinament d’una Unió Europea que, com bé sap ell, té fronts polítics oberts que contradiuen, en certa manera, la seva mateixa essència.

L’exemple més representatiu fou quan en l’esmorzar de premsa que l’ucraïnès va fer a Barcelona, organitzat per l’Oficina del Parlament Europeu de la ciutat, va ser preguntat sobre la situació catalana. Sentsov, sabent que era a les portes de rebre un premi del Parlament Europeu i que aquest ha estat un dels seus principals defensors mentre ha estat a la presó, es va limitar a contestar que es tractava d’un assumpte intern d’un altre país i la seva filosofia era no entremetre’s. Un discurs que ens sona. Però la culpa no es de Sentsov, sinó de qui el portà a Barcelona per a denunciar el seu empresonament polític sense l’oportunitat de pronunciar-se sobre altres conflictes. És per això que els que ens hem sentit colpits pel seu cas tenim l’esperança de que Sentsov recuperi la seva veu i que ens permeti veure, a través tant del cinema com de la paraula, el resultat real d’aquests anys d’activisme, judicis i empresonament.