L’arribada de la majoria absoluta d’un Aznar, que ja durant la dècada anterior havia fet de l’anticatalanisme i l’atac a la immersió una bandera aglutinadora d’un nacionalisme espanyol desacomplexat i contemporitzador amb la dictadura, va marcar un canvi radical. Com dèiem, la involució política fa que el català actuï com el canari de la mina, i l’estatus de la llengua pròpia comença a ser diana dels atacs.

És de suposar que els Think Tank espanyols com l’Instituto Elcano o la FAES fossin els primers a detectar que dècades de normalitat institucional a Catalunya havien implicat una dinàmica política, social i cultural pròpia de Catalunya que l’allunyava respecte a l’espanyola. L’economia i la societat catalana s’estava internacionalitzar fins al punt que les compres i vendes a l’exterior van fer el sorpasso respecte a les espanyoles. El bilingüisme dels catalanoparlants havia facilitat un major aprenentatge de llengües estrangeres, especialment l’anglès, que feia qüestionable alguna de les funcions del castellà. Catalunya s’anava fent menys espanyola, encara que això no es traduís en que es fes més catalana, ans al contrari, amb una capital com Barcelona, en una regió europea procliu a l’intercanvi internacional, i una xarxa de ciutats mitjanes dinàmiques, Catalunya era un dels espais geogràfics on més profundament s’experimentava la globalització. El català, malgrat les dificultats pel que fa a l’ús social, consolidava cert prestigi en l’àmbit públic, perquè, de fet (i aquesta és una de les crítiques que es feia des de les diverses plataformes contra la immersió), bona part dels catalanoparlants bilingües perfectes, provenien de classes mitjanes, o simplement gaudien d’una visió més flexible del món ideal en uns processos de globalització on la relativitat identitària esdevé una actitud ben valorada. Per contra, la globalització, amb el seu exèrcit de perdedors cada vegada més gran, tenia en els castellanoparlants monolingües, bona part dels quals, o bé antics immigrants que s’acostaven a la jubilació o la prejubilació, o bé segones generacions sense massa èxit acadèmic, o bé persones que, més enllà de les seves habilitats lingüístiques tenien dificultats per sortir del gueto i el seu ventall limitat d’oportunitats, conjuntament amb el control de xarxes clientelars (que, per exemple, va practicar a bastament el PSC a nivell local) van generar un pou de ressentiment que, finalment, va anar catalitzant electoralment.

De nou, des d’Espanya, una Espanya no massa preparada per fer front a la globalització, es va començar a expressar una frustració pel fet que Manresa no fos com Ávila o Olot com Almería. Amb una visió monoteista de la identitat, l’anticatalanisme, un cop més, va esdevenir una eina útil de cohesió tribal d’un nacionalisme que no va ser capaç de trencar amb el franquisme sociològic de la seva cultura política (que contrastava amb l’antifranquisme català). És en aquestes circumstàncies que, davant aquesta divergència, aquests dos trens que es van separant i allunyant en la bifurcació de la Transició, que es busquen culpables. Si els catalans no volen ser espanyols, si són uns heretges és per culpa de TV3 i de l’escola catalana!, afirmava un discurs nacionalista ressonant en tots els espectres polítics. És així quan la immersió esdevé un objectiu a abatre. També a la resta de Països Catalans, amb sistemes molt diferents, encara que també amb una càrrega social important, la llengua és atacada. Al País Valencià i a Les Illes, les línies d’escolarització en català compten prioritàriament amb les famílies més estables i integrades en el territori, amb una sobrerepresentació de classes mitjanes. I sovint, per a classes treballadores conscienciades amb l’educació dels fills, malgrat siguin castellanoparlants, aposten per les línies en valencià o català com a una estratègia educativa que busca que els fills tinguin companys de classe amb major percentatge d’èxit educatiu.

La portorriquenyització

A tot això, apareix un nou fenomen que ho capgira tot. Per al cas del Principat, l’any 2000 hi ha, segons l’IDESCAT, un 2,9% de residents estrangers. Divuit anys després, l’any passat, s’estima que el percentatge s’acosta al 18%, sense comptar amb aquells que, amb passaport espanyol, es van beneficiar dels processos de nacionalització. En altres paraules, a la Catalunya d’avui hi ha 1,4 milions de nascuts a l’estranger, i un 1,3 milions de nascuts a fora de Catalunya, encara que a l’estat. En altres termes, hi ha més marroquins que extremenys. No és cap casualitat que aquells espais polítics hostils a la catalanitat coincideixin amb els qui presenten actituds xenòfobes. Es produeix aquí un fenomen inquietant, fins a cert punt, tabú, que explica un canvi d’actitud d’una part dels residents catalans que va més enllà de l’impacte emocional que comporta el creixement exponencial de l’independentisme. Es tractaria del que, modestament, anomenaria “portorriquenyització”.

Anem a pams, els bilingües totals (l’existència del nen d’Olot que no parla castellà, tret que sigui mut, és tan llegendària com la del Ieti) parlen castellà, i en el cas de les noves generacions, ha avançat de manera espectacular el coneixement de l’anglès. El castellà continua essent molt útil -per exemple com a consumidors,- encara que aquesta utilitat és relativa a l’hora de relacionar-se amb el món. El castellà, per posar un exemple, té una gran presència als Estats Units, on, especialment a les grans ciutats com Nova York és molt habitual sentir-lo al carrer, i on existeix un nombre important de cadenes de televisió privades que emeten estatalment, amb programes no massa diferents dels d’Ana Rosa Quintana. Ara bé, des del punt de vista sociolingüístic, són una llengua B sense prestigi social. Qui vol sortir del gueto identitari, qui vol disposar d’oportunitats laborals i obrir noves perspectives personals, no té altre remei que fer servir l’anglès. Els castellanoparlants nord-americans, tret dels seus líders comunitaris, solen ocupar els estrats baixos dels nínxols laborals, i han de competir amb altres comunitats d’immigrants. És el que ha passat, per posar un exemple, amb una part substancial dels immigrats portorriquenys dels anys vint, trenta o quaranta que no han estat capaços de superar les fronteres dels guetos, i que viuen, en bona mesura, aïllats dels Estats Units oficial.

A Catalunya s’esdevé un fenomen amb inquietants coincidències. Com a immigrants relativament recents, els monolingües castellanoparlants, majoritàriament d’una sociologia un graó per sota de les classes mitjanes, també veuen com han de competir amb africans, asiàtics i llatinoamericans. Malgrat les moltes limitacions, malgrat el catastrofisme d’alguns sociolingüistes, el català continua obrint portes (representa, malgrat tot, un passaport virtual a la catalanitat) que permet, malgrat tot, certa capacitat d’ascens social. Parlar català, amb les dificultats que comporta, no deixa de representar una declaració d’intencions que implica un esforç extra, una actitud receptiva i una flexibilitat ben valorada per la societat d’acollida en general, i per una part important de l’empresariat en particular. El català, quan no n’és llengua pròpia, malgrat les dificultats, continua obrint portes a altres móns. És habitual que en una mateixa família, per posar un exemple que conec de ben a prop, d’Extremadura, alguns germans hagin anat a la universitat, s’hagin barrejat amb els autòctons, hagin ascendit socialment, s’hagin casat fora del barri, i hagin transformat el seu sistema de creences, mentre que altres no hagin tingut tanta sort, o no s’han plantejat sortir del gueto, i hagin restat ancorats en les mateixes pràctiques i ritus. Precisament aquest ancoratge social i sociològic, en un moment en què la globalització ha devastat aquells nínxols laborals i socials, i que a sobre, existeix la competència d’una nova immigració amb codis radicalment diferents, ha catalitzat un ressentiment que ha tingut la traducció política per part d’aquells aventurers disposats a destruir la catalanitat. Vox odia per igual els catalans i els marroquins, i exploten els mites identitaris espanyols entre els perdedors d’aquests canvis globals. Els antics cacics de poble, avui dirigents polítics, exploten les xarxes clientelars per conduir la ira vers una part de la societat que escapa al seu control. 

El nacionalisme, en aquest sentit, sí acaba resultant tòxic. El nacionalisme espanyol, per descomptat, que tracta de defensar una identitat tan mítica com extingida, que atia el ressentiment contra aquell diferent: contra l’heretge (els catalans) i contra el nouvingut (l’estranger), tot explotant la por al desclassament.

En aquest sentit, i aquí també l’esquerra tradicional i sucursalista ha tingut una actitud irresponsable, ha fet servir un marxisme simplista i mal paït, per identificar una catalanitat amb una burgesia que, en el fons no és altra cosa que determinats comportaments i pràctiques de classe mitjana. De fet, ja ho va assajar fa quatre dècades el Partit Socialista Andalús, de fer creure que parlar en català era burgès i que el català esdevenia, no pas una eina d’incorporació en peu d’igualtat respecte a una societat heterogènia, sinó una mena de barrera discriminatòria. De fet, en bona part de la literatura acadèmica desenvolupada per uns quants aprenents de sociolingüistes, tracten d’associar la immersió amb el major fracàs escolar dels castellanoparlants. Qualsevol expert en pedagogia sap perfectament que els resultats diferenciats tenen a veure amb el bagatge cultural de les famílies de procedència i el nivell acadèmic dels pares. És la sociologia -i sovint, també, l’actitud personal- la que marca les trajectòries educatives i socials.

Ara bé, i en això sí tenen raó aquells que consideren la immersió com un fracàs, quatre dècades després, el sistema sí que ha expressat les seves carències. El fet que l’escola fos l’únic espai on es va intentar fer una aposta decidida, va fer-la vulnerable a l’atac polític i mediàtic. I també la va fer ineficaç. Per a molts, el català no tenia uns beneficis tangibles immediats (encara que sí intangibles i a llarg termini). I això va deixar l’escola, i els mestres, a la intempèrie, diana dels atacs d’aquells que, tractant de destruir la llengua, volen destruir el país. D’altra banda, va donar les eines tècniques, encara que, sense una política lingüística global, que per exemple, premiés realment el coneixement del català o el fes un requisit imprescindible en el món del treball, com succeeix, per exemple, a Flandes, l’eficàcia va acabar essent més que limitada.