Dilluns 27 Gener, 2020

Anar contra la immersió (I): La llengua, condemnada a la politització

Haurem d’agrair al PSC que amb el seu oportunisme polític destapi una veritat incòmoda: la situació del català a l’escola no és ben bé com ens l’expliquen i s’ha produït una politització de la llengua, encara que no ben bé com explica el text de la seva ponència, sinó tot just al contrari: és el nacionalisme espanyol qui ha convertit el català en una qüestió política, mentre que si hi va haver una preocupació per part de l’antiga Convergència (de la mateixa manera que per a l’antic PSC o l’antic PSUC) era blindar el sistema d’immersió de qualsevol polèmica i presentar-lo com a projecte comú i inclusiu. Hem d’agrair al PSC que, a partir del càlcul polític dels seus tècnics electorals segons el qual volen recuperar vot a Ciutadans, que ens posi davant el passat, el present i el futur, i ens convidi a reflexionar en profunditat sobre el paper de la llengua. Ja adverteixo als lectors que no em penso comprometre en aquesta anàlisi, ni amb els “apocal·líptics” ni amb els integrats.

La llengua, condemnada a la politització

Efectivament, el català sempre ha tingut alguna mena de dimensió política. Per proposar unes coordenades, des de 1800, ha tingut únicament 52 anys d’alguna mena de cooficialitat: amb el francès (1812-1814 quan Catalunya és annexionada a l’Imperi per Napoleó) i amb el castellà (1931-1939 i 1977 fins a l’actualitat). Els 157 anys restants ha estat directament prohibida o més o menys tolerada. És a dir, una correlació segons la qual, per cada any de cooficialitat precària, tres de bandejament públic, i fins i tot privat. A més, coincideixen els anys de cooficialitat amb els de democràcia i els de prohibició amb dictadures més o menys dures, intenses, o directament genocides. L’hostilitat a la llengua (per exemple, entre 1934-1936) i des de la majoria absoluta d’Aznar (2000- ençà), el paper públic del català ha estat qüestionat. En altres paraules, el català és com el canari de la mina de carbó. És el baròmetre que avalua la salut de la democràcia espanyola. Que el PSC qüestioni el seu paper a l’escola (com ja fa dècades ho fa la dreta postfranquista) demostra fins a quin punt la malaltia de l’autoritarisme s’ha instal·lat en les institucions i en el partit.

Segona conclusió. La defensa del català es vincula a la defensa dels valors democràtics i les llibertats fonamentals, mentre que la seva agressió sembla indissociable al “gen” totalitari d’una cultura política espanyola al·lèrgica a la diversitat. És per això que, en el nostre passat recent el català també simbolitzava l’aliança de l’antifranquisme per part dels diversos actors socials i polítics, que es va veure en la lluita contra la dictadura, encara que també contra el neoautoritarisme de la deriva franquista del PP, o d’uns Ciutadans que s’aixecaven del Parlament cada vegada que es pretenia censurar els crims de la dictadura, o d’un Vox que, a banda de recollir els vots de Rivera i Arrimadas, també reivindiquen sense recances el règim franquista amb els seus genocidis i reaccionarisme castís. La llengua, malgrat la llengua, és una qüestió política, perquè com ben encertadament va afirmar Ovidi Montllor, “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no arada que es parle, s’escriva o es pensi”.

La qüestió de l’”un sol poble”

   

És cert que la qüestió lingüística està clarament correlacionada amb la dimensió nacional, sociològica i demogràfica. Catalunya, a partir del seu sistema demogràfic de reproducció, com ens recorda Anna Cabré, es fonamenta en una natalitat baixa i l’aportació de població externa, ja des del segle XVI, quan un quaranta per cent de la força laboral, segons diversos censos de l’època, estava composta per occitans que fugien de les guerres de religió a França. Tanmateix, i si parlem des d’un present heterogeni, cal recordar que el Principat va passar de 2,8 milions d’habitants el 1940 a 5,1 milions el 1970. I que el 1975 la majoria dels residents, segons el cens de 1975, havien nascut a fora de Catalunya. Es tractava d’una immigració, malgrat que majoritàriament peninsular, d’una gran heterogeneïtat. Unes primeres onades provenien d’entorns rurals, que no es que vinguessin motivats per fugir de la misèria, sinó que la seva misèria venia motivada, en la majoria de casos, per la seva condició perdedors de la guerra, i que a Barcelona i la seva àrea, més enllà d’oportunitats laborals precàries, trobaven un antifranquisme hegemònic. No hem d’oblidar la condició barcelonina de capital de la dissidència on la CNT, la clandestinitat política, les comissions obreres, la resistència cultural catalanista o el maquis, tenien una rellevància fonamental. Això tenia certa capacitat de combinar protesta social, sindical, veïnal i cultural a partir d’aliances heterogènies, també amb formacions com el PSUC, que assumia certa centralitat en la lluita contra el règim i que convidava a aquesta aliança interclassista que va permetre conformar la Catalunya del segon terç del segle XX. 

Ara bé, no tota l’emigració era igual ni venia pels mateixos motius. Menys polititzada, la dels anys setanta no tenia tanta cultura antifranquista (com, per exemple, la que va ser atreta per la Petroquímica de Tarragona) a banda d’altra immigració menys sensible a la qüestió social i obertament hostil a la catalanitat. Va ser aquella que va arribar agafada del braç de l’exèrcit franquista. De fet, policies, exèrcit, alts funcionaris, falangistes, repressors i altres espècies van establir una aliança amb els grups benestants i castellanitzats de la banda alta de la Diagonal. Plegats, van acabar constituint un anticatalanisme militant que van ser, al cap i a la fi, els qui, amb els pas dels anys, constituïren Ciutadans o el PP, i darrerament VOX, tot i que ja anteriorment havien animat el Partit Socialista Andalús que en les eleccions de 1980 van treure 3 diputats i que apostaven per la ulsterització del país i que sovint van fer servir les cases regionals com a eina de control comunitari. Perquè, a veure, no és cap secret que bona part dels immigrants rurals, que feien que alguns pobles meridionals es traslladessin directament a determinats barris de l’àrea metropolitana, també implicaven la reproducció de les mateixes xarxes clientelars i caciquistes del seu espai de procedència. Com en qualsevol fenomen d’immigració rural (recomano vivament les històries d’italoamericans de Francis Ford Coppola i Martin Scorsese), sol haver certes disputes pel control de les comunitats immigrants per part de cacics de suburbi per als quals és una estratègia usual evitar la barreja i incorporació a la societat d’acollida per mantenir cert control sobre centenars o milers de persones. 

És per això que les esquerres eren les primeres interessades a l’escola en català. No es tractava només de satisfer el primer desig de tot immigrant d’oferir millors oportunitats a les segones generacions en base a l’ascensor social i a l’obtenció de millors oportunitats laborals, sinó de propiciar una barreja social que permetés escapar del gueto i de les urpes de les xarxes clientelars que provenien dels pobles de procedència. L’escola, fins ben bé la dècada de 1990 mantenia encara una gran capacitat d’esdevenir aquest anhelat ascensor social (i la universitat, pràcticament el garantia) i el mestissatge cultural obria les portes invisibles dels diversos guetos. El català era un passaport cap a una vida diferent, que en l’inconscient col·lectiu també implicava abraçar aquesta dimensió de llibertat personal i valors democràtics, a banda d’una laïcitat no sempre compatible amb les confraries de catolicisme conservador que reproduïen unes tradicions de procedència.

Per la seva banda, el catalanisme conservador no tenia tan clar el tema. D’una banda, es malfiava d’una escola pública que en el passat, a banda d’insuficient i desacreditada, havia estat precisament un agent de castellanització. Tanmateix, la dècada dels setanta era impregnada d’una voluntat de renovació pedagògica molt potent que també remava a favor dels valors democràtics i de fam de promoció social per a les classes treballadores.

En aquestes circumstàncies cal aturar-se en el paper beneficiós d’una figura singular com Jordi Pujol. Avui diana preferida d’una determinada esquerra curta de vista i d’un nacionalisme espanyol hostil, Pujol, que durant la dècada de 1960 havia estat més un activista i un intel·lectual catalanista que un polític, era molt sensible a la qüestió de la immigració peninsular i la necessitat d’incorporar-la a un projecte nacional alternatiu al nacionalisme clàssic. Cal tenir present que l’expresident havia viscut, com a representant dels grups benestants catalanistes, la Revolució anarquista de 1936. I precisament l’actitud hostil a la immigració castellanoparlant expressada en demògrafs com Josep Anton Vandellós va propiciar que, per posar un exemple, en la col·lectivització dels espectacles públics, el castellà tingués una presència oberta i sovint hostil al catalanisme. Apreses les lliçons, Pujol, que ja havia reflexionat a bastament sobre la qüestió (amb un llibre interessant com La immigració a Catalunya) va tractar d’establir ponts amb el que passarien a ser “els nous catalans” buscant espais de trobada amb “Els altres catalans” d’acord amb l’exitós assaig coetani de Paco Candel. En altres termes, es proposava una catalanitat oberta en què cadascú s’hi identifiquès a partir de l’únic requisit de la voluntat de ser. Recordem aquell lema exitós de “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i no li és hostil.” Això permetia una identitat flexible, on la qüestió de la llengua restés despolititzada, i on cada actor podia sentir-se més o menys còmode, deslligat d’hipoteques passades i pensant més en clau de futur.

La immersió

Ara bé, era obvi que si el catalanisme pretenia ser inclusiu, i alhora no es ressuscitessin els vells fantasmes de la divisió que implicaven un país nacionalment fràgil, la construcció del qual havia de córrer paral·lela a la construcció d’una societat democràtica, calia dotar-se d’instruments efectius. El que s’ha vingut a denominar pujolisme va consistir, en bona mesura, en una tasca de reconstrucció (o més aviat hauríem de dir reinvenció?) nacional que impliqués la visibilització dels elements que defineixen la nacionalitat (i la llengua esdevenia un dels eixos principals) sense que despertés les resistències d’un franquisme que havia mort al llit, o més aviat, tot parafrassejant Peret, “que no estaba muerto / sino que estaba tomando cañas”, és a dir, que s’havia retirat de l’esfera pública, tot mantenint-se en les catacumbes dels aparells profunds de l’estat. Pujol, per tant, va optar per un tipus de polítiques tan ambicioses com prudents; que permetessin viure com el projecte noucentista d’acord amb la màxima de Ferran Soldevila “fer de Catalunya un país normal” i alhora evitessin una divisió interna, on despertés el monstre de l’autoritarisme d’una Espanya amb menors estàndards democràtics.

La immersió i TV3 van ser les peces principals. No en va haver massa més precisament per aquests temors. Les mesures van ser sempre tímides perquè els perills, com s’ha comprovat en els darrers anys, eren molts. El català, ja ho hem dit, era una demanda d’aquests nous catalans afamats d’ascens social i accés a les classes mitjanes, en una Europa que encara seguia amb la inèrcia de la gran convergència social propiciada a la fi de la segona guerra mundial.

Es va apostar per un sistema d’immersió lingüística amb un elevat component de voluntarisme i improvisació. Els referents eren el Québec (que tot just superava el primer referèndum d’independència) i un Israel que ressuscitava l’hebreu clàssic per a una població lingüísticament heterogènia. Marta Mata no veia massa clar aplicar-ho a l’escola pública. Pujol, per contra, considerava que la demanda d’escolarització pública per part dels moviments veïnals i sindicals feia imprescindible apostar per aquesta xarxa en construcció. Tanmateix, el sistema era imperfecte. En una Catalunya amb grans diferències socials i una presència important d’escola privada religiosa, s’havia construït un sistema segregador per classe social que perdura. Per sort, la decisió va coincidir amb una efervescència educativa amb docents conscienciats i una gran voluntat de democratització educativa. Ara bé, el coneixement del català normatiu va ser precari i no es va contemplar què passava si un docent es negava a fer classe en català (alerta spòiler: res!) Sense massa mitjans, el sistema va començar a funcionar a partir de la Llei de Normalització de 1983, especialment a primària. En pocs anys, la presència pública del català, amb les seves mancances i insuficiències, va començar a palesar-se. El prestigi de la llengua, també.

Això va propiciar un cert xoc a Madrid. La bombolla informativa de l’estat havia menystingut profundament el català. Anys enrere, el president Suárez havia expressat en una entrevista que el català no li semblava apte per a la física nuclear. Fins a cert punt es va acceptar, malgrat persistents sabotatges, una TV3 amb la idea que seria una televisió on retransmetre castells i sardanes. En altres termes, que les elits de Madrid, que tenien una concepció disglòssica de les relacions entre llengües no estaven preparades per anticipar el que acabaria passant: que el català seria una llengua, en pocs anys, en què es redactarien tesis doctorals (com la d’un servidor), es generaria un important hub comunicatiu i gaudiria d’un important prestigi acadèmic, cultural i sociològic. Els pares i les mares de Santa Coloma sabien el que es feia. El català obria portes i conferia respectabilitat.

És evident que aviat, cavalcant sobre la reacció posterior al cop d’estat de 1981, hi hauria conseqüències. El manifest del 2.300, un document subscrit, entre altres, per Federico Jiménez Losantos, Amando de Miguel i altres professors de secundària, consideraven que l’oficialitat i la presència del català a les aules i a l’espai públic servirien per marginar i perjudicar els castellanoparlants com ells. Malgrat que el document no va anar massa lluny, sí va posar les bases de la batalla cultural dels vuitanta i noranta, en què alguns intel·lectuals estil Félix de Azúa van contraposar el “cosmopolitisme en castellà” respecte al catalanisme de comarques, localista de curta volada (és la tesi del famós article “Barcelona és el Titanic”, tot posant les bases del “mite de Tractòria” amb certa fortuna entre els cercles espanyolistes del país. En certa mesura, el manifest, i les accions posteriors, amb els agreujats respecte a la presència pública d’un català que feia nosa, va posar les bases del que amb el temps seria el partit de Ciutadans, una formació política dedicada a combatre el sistema d’immersió.

I tanmateix, malgrat les limitacions ja descrites (amb una por immensa a la reacció que, finalment tindria lloc) i una ostensible manca de mitjans, la immersió va anar tirant. Més a la primària que a la secundària. En un entorn en què la majoria de la població catalana tenia el castellà com a primera llengua. En una situació en què el català facilitava coses per obtenir una feina de cara al públic -encara que no massa-. I en aquesta història de les dècades de 1980 i 1990 amb un relatiu poc soroll polític, es va obtenir un balanç ambigu: amb un major coneixement, encara que no un ús social més ampli, sota el perill de la llatinització (és a dir, de la idea d’utilitat en àmbits restringits, especialment en el camp educatiu), amb un model de llengua relativament deficient i amb mancances, amb un relatiu consens entre la comunitat educativa i la societat. Tanmateix, l’escola es pot dir que va ser l’únic espai on realment es va intentar crear una política lingüística relativament ambiciosa (cosa que contrastava amb la no obligatorietat, especialment en l’àmbit empresarial, jurídic, administratiu o comunicatiu) la qual cosa deixava la immersió escolar, i els mestres, en un espai de vulnerabilitat, com s’ha vist. En resum, una versió limitada de la immersió anava fent en un context de bilingüisme imperfecte (els catalans eren tots bilingües mentre s’anaven consolidant espais de monolingüisme en castellà pràcticament impermeable) i de relativa estabilitat política fonamentada en el repartiment del poder geogràfic i simbòlic entre CiU i PSC.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,324FansM'agrada
1,055SeguidorsSeguir
15,649SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca