Carles Mundó, conseller legítim de Justícia, és l’autor del llibre ‘El referèndum inevitable’ (Ed. Grup 62). Fou condemnat per desobediència pel Tribunal Suprem amb una multa de 60.000€ i un any i vuit mesos d’inhabilitació per exercir càrrecs públics. Ens citem a la Llibreria Laie per escoltar les reflexions de qui va tancar la Model i va aprovar lleis com la de Reparació Històrica que anul·la 66.000 sentències i per completar el Codi Civil català.

El referèndum és inevitable, és imprescindible per l’Estat?

Segur que no, s’esforçarà tot el que pugui i més perquè no es celebri mai i per això l’objectiu polític que ha de tenir l’independentisme amb aquest referèndum, que sabem del cert que és impossible, és convertir-lo demà en inevitable. Això només passa perquè hi hagi una majoria inapel·lable que només es pugui gestionar a partir de posar les urnes i donar veu a la ciutadania. L’Estat mai ho farà des del convenciment, sinó quan no hi tingui més remei.

Des del 2012 fins avui s’han produït moltes mobilitzacions, algunes superant el milió de manifestants, s’han tingut majories parlamentàries inapel·lables pel dret a decidir i per fer realitat un Estat independent. Des d’una posició de feblesa que pot tenir Catalunya en comparació amb Estat, com es fa inevitable? Perquè la sensació és que pots arribar a tenir el 60-70% del suport, o més com va passar amb l’Estatut, però després aquesta voluntat queda truncada.

Com fer-ho? Amb una majoria inapel·lable que faci que ningú tingui cap mena de dubte de si els ciutadans de Catalunya volen, o no, la independència. Si avui ho poguéssim mesurar amb un referèndum probablement veuríem que ja som aquesta majoria, però la realitat és que d’alguna manera encara no hem aconseguit acreditar, especialment a la comunitat internacional, que hi ha una majoria inapel·lable. La independència s’aconsegueix perquè els ciutadans la volen i perquè els actors internacionals la reconeixen, malauradament només hem pogut utilitzar les eleccions ordinàries per comptar-nos.

Eleccions que situen l’independentisme amb el 48%, com superar-lo?

No hi ha un manual d’instruccions per fer la independència, no es tracta de buscar un botó amagat. Tots els processos d’independència són diferents, responen al seu context polític, social i temporal. Ens podem comparar amb altres, però el nostre és singular; hi ha coses en comú i altres que no.

No hi ha una manera bona o dolenta de fer les coses, s’han de fer moltes alhora que van des de governar bé a explicar-nos més i millor i tenir en compte la part emocional.

“No hem trobat un estat, excepte l’espanyol, que digui que mai reconeixerà la independència de Catalunya”

Apuntaves al reconeixement de la comunitat internacional. Veníem de l'”Europa ens mira”, ara ni tan sols deixa entrar els eurodiputats independentistes al Parlament Europeu. Què s’ha fet malament perquè no hagi dit res per resoldre el cas català?

Sí que ho ha dit, però no ho ha fet públicament. És veritat que no hem trobat un estat que afirmi que reconeixerà la independència de Catalunya, però també és veritat que no hem trobat un estat, excepte l’espanyol, que digui que mai reconeixerà la independència de Catalunya.

En la lògica dels estats, que neixi un nou estat mai és una prioritat. Per tant, sempre estaran al costat de mantenir l’statu quo. Mentre no tinguin altres raons per canviar la seva opinió la seva posició serà la de mirar cap a un altre costat. Amb una majoria indiscutible canvia el discurs i el marc de l’independentisme en l’àmbit internacional, perquè s’acaba l’excusa de dir que no és veritat que no existeix aquesta majoria. L’únic paràmetre que avui s’accepta és el de les eleccions on som el 48%, és una xifra espectacular! Des de l’òptica dels joves pot semblar que estem estancats, però veient amb perspectiva aquesta darrera dècada el suport a l’independentisme s’ha multiplicat per cinc. De ser el 10% i 14 diputats al Parlament al 48% i 70. En termes polítics hem fet un salt de gegant, un èxit sense precedents. S’ha recorregut una part important del camí però encara en queda, segurament més curta però més difícil. Per aquest camí reivindico moral de victòria, donar valor a allò que hem aconseguit.

Si els qui érem el 10% haguéssim pensat que mai ens en sortiríem hauríem deixat de lluitar; anàvem cada 11 de setembre a la ronda de Sant Pere quan érem 3.000 i no ens vam desanimar! Veure que ara som el 48% ho vivim com un èxit espectacular. No hem guanyat però hem avançat. Els mateixos que avui diuen que no passarem del 48% deuen ser els mateixos que fa pocs anys deien que mai superaríem el 10%.

S’estan fent totes aquestes coses que cal fer alhora per avançar?

No totes, i és comprensible perquè des de fa dos anys vivim en una espiral de repressió que dificulta moltíssim que els esforços se centrin a fer política i construir les bases per poder-se adreçar a aquella part de la ciutadania que no és independentista però que no rebutja la idea de la independència.

Cal entendre que hi ha un independentisme de dues velocitats, un que ja és majoritari en molts municipis i un altre que encara no ha guanyat. En aquesta Catalunya on ja ha guanyat hi ha una certa incomprensió perquè han guanyat i veuen que no passen les coses que passen quan es guanya. Però clar, en el conjunt del país aquest èxit no és transversal. És veritat que s’ha avançat molt en l’àmbit metropolità on l’independentisme era residual o testimonial i avui ja és la segona força, però queda una part del camí per fer. Això no vol dir que els vots de l’Àrea Metropolitana tinguin més valor que els de les comarques, vol dir que l’àrea on hi viu més gent a Catalunya és molt important, i és difícil que el projecte independentista tingui èxit si en el territori on viu més gent aquesta opció no té un pes important.

“Hem d’explicar-nos més i millor: els avantatges i els costos de fer la independència. Com més transparents, honestos i clars més confiança es pot generar”

Al teu llibre fas una reflexió sobre el “bon Govern”. És una mirada que pretèn trascendir de l’executiu actual. 

La faig en el sentit que és l’oportunitat que té l’independentisme perquè els qui avui dubten del nostre projecte els hi demostrem que té un horitzó nacional ambiciós però que al mateix temps dona resposta als problemes i les necessitats de la ciutadania. Això es veu especialment en l’àmbit municipal, on en més de 800 municipis l’alcaldia pertany a una candidatura independentista. Quan un ajuntament fa les coses bé, la ciutadania ho reconeix i aquella opció política aconsegueix que en altres eleccions, que no són municipals, sumi més força. Per això els municipis tenen un paper clau, són una base molt sòlida sobre la qual construir el projecte.

També hem d’explicar-nos més i millor: els avantatges i els costos de fer la independència. Com més transparents, honestos i clars més confiança es pot generar. Reivindico el paper dels actors polítics, les entitats i els partits que tenen un paper indispensable.

Un paper indispensable, però ple de desconfiança entre els actors que tu mateix menciones. Com es tornen a cosir les complicitats?

Al llibre parlo de la desconfiança que hi ha amb els partits i faig un elogi de la política a partir de reclamar que es doni valor a la feina que fan. Són un element indissociable d’un sistema democràtic. El plantejament que es concreta en voler combatre els partits dient que fan nosa o no són útils i es contraposen a les entitats civils em sembla perillós i és renunciar a l’oportunitat de fer millor les coses. Els partits són igual d’imprescindibles que les entitats per tirar el projecte endavant, no és qüestió de combatre els partits ni desitjar que desapareguin com en alguns discursos es promou sinó que es tracta de ser molt exigents amb els partits perquè facin el que s’espera d’ells i siguin transparents i es pugui retre comptes. Els hi hem de reconèixer el valor essencial que tenen en un sistema democràtic.

Però la diferència entre els partits no és una qüestió que depengui dels ciutadans.

Hi ha la necessitat de fer un diagnòstic compartit de la situació en la qual ens trobem. Hem de valorar les fortaleses i les febleses, les oportunitats i les debilitats per fer una estratègia unitària. Quan es parla d’unitat hem de concretar si aquesta és l’objectiu, un objectiu que ja està assolit perquè tots els actors coincideixen que l’objectiu és la independència que s’ha de concretar amb un Estat en forma de República. En això hi ha unitat absoluta, com arribar fins aquí és on no hi ha una visió compartida.

Com les dues velocitats que abans detectaves al carrer.

Però amb la dificultat que no es fa un mateix diagnòstic del moment on som, si tenim les mateixes conclusions és difícil tenir un diagnòstic compartit. El primer repte del conjunt dels actors de l’independentisme és un diagnòstic compartit del moment on som per definir una estratègia compartida. Si no, serà molt difícil que aquestes diferències i disparitat d’opinions es puguin conciliar.

El diagnòstic compartit és el de descartar la unilateralitat? Jordi Sànchez assegurava que “si el diàleg avança, la via unilateral no té sentit” i vostè a La Vanguardia i El Periódico venia a dir el mateix.

No és tant descartar, hem d’optar per les vies més útils per aconseguir l’objectiu. La unilateralitat no l’aplica qui vol sinó qui pot, en un context on no es pot acreditar que superi el 50% és molt complicat que tingui l’èxit que es busca.

“Pensar que perquè hem pogut fer un referèndum amb tot en contra podem fer una república amb tot en contra és una visió molt optimista de la realitat. La complexitat no és comparable”

Però és amb l’ús de la unilateralitat que es pot fer el referèndum de l’1 d’octubre i la DUI.

Efectivament, però la dificultat de fer el referèndum i el de fer la DUI són coses, des del meu punt de vista, incomparables. En el primer cas la dificultat és logística i en el segon és d’una complexitat extraordinària. Pensar que perquè hem pogut fer un referèndum amb tot en contra podem fer una república amb tot en contra és una visió molt optimista de la realitat. La complexitat no és comparable.

El president Tarradellas li va dir al presidente Suárez, en el moment de la negociació sobre la recuperació de les institucions catalanes, que no hi hauria cap solució per a Espanya que no passés per Catalunya. L’escenari és similar a l’actual?

És il·lús pensar que es pot trobar una solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat sense Catalunya. És evident que l’Estat espanyol no es pot governar contra Catalunya, i ho veiem amb les dificultats de Pedro Sánchez per recollir suports per la investidura.

Un Estat fort el que faria és respondre al repte que planteja Catalunya fent política, un que és feble ho fa per la via penal. Quan Gran Bretanya fa front al repte que plantejava Escòcia ho va fer des de la convicció que amb les mateixes forces podria superar la dificultat. No se li va acudir mai a ningú que quan una majoria d’escocesos volien votar posarien el govern escocès a la presó ni impedirien per la força que la gent votés. Per tant, l’Estat espanyol ha demostrat molta incapacitat i estic convençut que una part important de l’Estat viu amb decepció aquesta realitat. Més enllà de les posicions oficials dels partits i resumir l’opinió a la de Madrid, hi ha molts ciutadans que viuen la incapacitat dels seus governants d’assumir que a Catalunya hi ha un problema polític que s’ha de resoldre políticament perquè cap sentència ni tribunal mai donarà una resposta útil.

Com valora la resposta institucional a la sentència?

És una sentència greu i injusta que genera grans dosis d’indignació, era ben fàcil d’imaginar que hi hauria una resposta molt contundent i visible al carrer amb manifestacions massives i amb expressions més vistoses que han donat la volta al món.

La resposta de les institucions segurament ha estat difícil de comprendre per la ciutadania, també és veritat que era difícil trobar un element que donés satisfacció o recollís una forma de rebuig que la gent percebés com a útil. Si hagués estat fàcil trobar una resposta institucional amb tot el temps que hi havia hagut l’haurien trobat. Si no la van trobar no és per falta de ganes ni per manca de voluntat d’entesa, sinó perquè segurament és molt complicat trobar-ne una que la gent la percebi com una veritable resposta.

Utilitzaves el concepte de “vistoses” per fer referències als dies de fúria que es van produir la setmana del 14 d’octubre, un concepte molt diferent al de “violència”. T’atreviries a dir si hi va haver violència?

Hem vist episodis de tota mena, hi ha hagut escenes de violència, ho hem vist tots. Recordo les imatges de la plaça Urquinaona del 18 d’octubre, de violència n’hem vist per totes bandes i també per part dels cossos policials que d’una manera arbitrària i injustificada han donat una resposta que la ciutadania no ha entès.

Les barricades són un element de defensa o de violència?

Aquesta forma de protesta ha estat una constant en qualsevol causa que s’ha expressat amb intensitat als carrers, no és res diferent del que ja hem vist en altres episodis de vagues generals o d’altres moments de convulsió social en protesta o defensa d’alguna causa.

Soc dels que penso, entenent perfectament que la sentència genera indignació, que es pot manifestar amb el que hem vist als carrers. També defenso que a l’independentisme ens va millor quan ningú ens pot associar amb imatges relacionades amb la violència o els aldarulls perquè és l’argument que utilitzen, precisament, aquells que volen desgastar l’independentisme. Ens va millor quan el debat se situa en la lògica democràtica. Algú dirà que això no és així, perquè si no, no avancem. Si algú digués això tornaria a recordar el llarg camí que hem recorregut en la darrera època. Si no es demostra el contrari, per la via pacífica i democràtica i cívica hem avançat molt. Si ara no hem continuat avançant en la mateixa intensitat ens hauríem de preguntar quines coses podem fer millor i diferent per continuar creixent.

“L’any 2018, de les més de 200.000 sentències dictades als jutjats de Catalunya poc més del 7% eren en català”

La teva tasca com a conseller és força reconeguda malgrat que la gestió fou de només dos anys: vas tancar la Model i vas treballar i aprovar la llei de Reparació Històrica que anul·la 66.000 sentències i la llei per completar el Codi Civil Català. Què et va quedar per fer?

Moltes coses, els grans objectius per aquell mandat que sabíem que seria curt els vam assolir, que són els que has dit. Volíem avançar en la digitalització de l’administració de justícia perquè té moltes assignatures pendents; té el gran repte d’aprofitar totes les oportunitats digitals i modernitzar-se com ho han fet altres sectors, perquè és incomprensible que, d’una manera molt decidida, una administració que no té una bona valoració de la ciutadania no treballi per ser àgil.

Una altra qüestió és el mal endèmic que és el poc ús de la llengua catalana a l’administració de Justícia, avui el català està en una situació d’emergència. L’any 2018, de les més de 200.000 sentències dictades als jutjats de Catalunya poc més del 7% eren en català. Malauradament fa difícil imaginar que sense les eines d’un estat es pugui revertir d’una manera clara.