El Dart Festival democratitza l’art contemporani

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest cap de setmana tenia una cita important, una barreja insòlita que poques vegades veiem accessible si no és a les aules de l’escola. Recordo aquella hora somnífera on la mirada entelada per les lleganyes a mig desperta dificultaven l’atenció o després de dinar, quan la digestió decidia fer la migdiada. Assegudx immòbil entre les quatre parets de la classe mentre algunx voluntàrix baixava el para-sol i l’única llum que s’intuïa era la fina línia que es colava per la finestra i el raig del projector que feia brillar per l’espai l’olor a pols amb humanitat tancada. Però us preguntareu, de què parlo?

Dels documentals sobre història de l’art que lxs professorxs posaven amb tanta bona fe, sigui per la creença que aquest mètode era més dinàmic, més entenedor o perquè volien descansar les seves cordes vocals. Sigui com sigui, és innegable que la veu narrativa era tan monòtona que ningú se salvava d’un badall, i el més trist era que quan acabava es quedava en un fet aïllat sense debat o en un qüestionari tipus test que es responia per intuïció i companyerisme, molt de companyerisme.

Però aquest cop és diferent, és el Dart, el festival de cine documental sobre art contemporani, únic a Espanya per la seva temàtica i que també es divulga a Xile. Aquest any, la tercera edició ha projectat 8 documentals en la Secció Explora de Llibreries Laie i 5 en la Secció Projecta de Ron Barceló. En total, 13 documentals a sales Phenomena Experience, a MACBA i a Cinemes Girona, que redefineixen l’experiència d’una manera molt més immersiva.

Fotografia d’Eladio Agudo

Oposat al típic documental institucional, característic pel seu títol quilomètricament descriptiu, que ens ensenyen a l’escola, el Dart ho subverteix oferint una proposta accessible, dinàmica i a l’hora didàctica. Aposta per una actualització de la història de l’art, sense H majúscula, és a dir, per la realitat humana del món de l’art i els seus agents que defuig del bucle competitiu “els 10 millors artistes contemporanis” mitjançant una selecció enfocada en el contingut, com afirma Enrichetta Cardinale “No tenim en compte el director, sinó la història en si”.

A més, és sorprenent la transcendència dels relats cinematogràfics que ofereixen, ja que només creuar el semàfor hi ha una cua que travessa tot el carrer de les sales Phenomena. Quan intento fer-me pas, l’entrada està encara més plena i em dic: com arribarem a cabrer totxs? Amb esforços aconsegueixo recollir la invitació mentre de fons la gent es troba, s’abraça, i miren amb desig les vitrines plenes de menjar. Amb la boca salivant, la majoria aposta pel clàssic crispetes amb refresc. De sobte, una allau de gent m’arrossega a les vermelloses escales fins a la sala plena de caps asseguts a les butaques.

Una llum tènue il·lumina l’escenari on apareixen l’equip coordinador del festival que amb un somriure donen la benvinguda al festival. Mentres explicant breument la programació la gent no parar d’aplaudir i amb dificultat, entre els efusius crits com “Bravo!” expressen els seus agraïments. Però de cop, les llums silencien la sala que donen per iniciat el primer documental, The Bigger Splash de Jack Hazan. Creada el 1974 i restaurada el 2019, estrenant-se a Espanya, es tracta de la biografia semificcionada de la dolorosa ruptura de David Hockney amb el seu company, Peter Schlesinger.

David Hockney, pintor encara viu, es va convertir en un autèntic pioner pel seu tractament de temes LGTBQ i per la visió brillant de la vida, que la fotografia excepcionalment plàstica ha sabut plasmar a la perfecció. El director ha combinat la biografia emocional del mateix protagonista amb l’estètica dels quadres, fet que em va marcar una frase: “Quan l’amor fracassa són més de dues persones les que pateixen”. Allà em vaig adonar que l’essència creativa resideix en l’estat anímic i de com fins ara, a causa dels manuals, sempre s’ha desvaloritzat.

- Publicitat -
Fotografia d’Eladio Agudo

Sota aquest escenari vivencial, el públic es pot recrear dins de la pel·lícula perquè ja no es tracta d’acumular entrevistes, sinó mostrar la realitat, sentir-la i fins i tot, acompanyar als protagonistes en el procés artístic. De la mateixa manera que Moonface. Una mujer en la guerra de Xavi Herrero (Espanya, 2018), a través de l’ambientació sonora, l’espectadorx s’introdueix en la ment de la fotògrafa i corresponsal de guerra. Com un alter ego ocular, la veu: “para mi lo más importante como fotógrafa y mujer es mostrar el rostro de la esperanza” de la consciència psicològica de la protagonista es comunica amb la gent.

Una mostra, que tant pel seu contingut com per la preparació logística, defensa una experiència popular i accessible, em plantejo certs dubtes. L’experiència cinematogràfica és una passivitat positiva, ja que permet la inclusió i l’accés a tothom o és una inactivitat sense interacció reflexiva? També em pregunto si realment les propostes incideixen en una nova re-definició de com es forma l’art? Per aquest motiu em reuneixo amb la directora Enrichetta Cardinale, directora i historiadora de l’art, perquè des de la mateixa mirada del Dart ens comparteixi la seva visió:

Per situar-nos en el panorama, perquè es va crear aquest festival sobre art? Quines necessitats i objectius hi ha darrere?
Abans de res, per un tema de passió perquè treballem en el món de l’art. Jo vinc de l’art contemporani perquè sóc historiadora i el Marc ve de l’organització d’esdeveniments culturals. Com a aficionats i amants del cinema, a l’hora d’anar a festivals per Barcelona, ens vam adonar que cada festival temàtic es quedava curt per a nosaltres perquè d’una banda trobàvem coses que ens agradaven, però per l’altra, tant en l’àmbit local com internacional no hi havia contingut sobre això.

Com és que mai ningú en el món dels documentals havia preparat una subcategoria centrada en art?
No és per poc interès…. i encara cal veure perquè només fa 3 anys… però sí que és veritat que a l’hora de parlar d’art, sobretot, contemporani, la gent li fa un efecte repel·lent, com si fos una cosa elitista, com alguna cosa que només veus en els museus. La gent que treballem en aquest món ho entenem però si ho posem en un context d’un altre tipus, és més fàcil d’entendre, no has d’haver estudiat en concret aquesta branca. Potser també, com diu el director Xavier Herrero, a causa del context històric de la dictadura. Una repressió important on no s’ha vist l’art contemporani com una altra disciplina al mateix nivell que el teatre o la pintura… tampoc s’ha desenvolupat com a París, Londres, etc.

Durant aquests tres anys, destaqueu algun canvi amb relació a la recepció?
Sí, més públic i més variat. Aquest any molts més estrangers i un 30% més d’assistència. També vénen a veure-ho gent que normalment no va als museus ni a les galeries. Venen cineastes, periodistes, comissaris d’art i del món de la cultura, però també més enllà i aquesta era la idea.

Per què heu escollit el mitjà documental?
És més assequible, sense dubte… i això no ho diem nosaltres, sinó la història de l’art en si, és un tipus de gaudir que no has de fer cap esforç, és més passiu, escoltes i mires.

Centrant-nos en aquesta edició, quin és el lema d’aquest any? Hi ha algun fil conductor que uneix tots els documentals?
Com ja tenim una temàtica, tampoc molt exacte, volem oferir varietat. No volíem fer-ho només de fotografia, o tot sobre pintura… sinó tractar de donar una mirada més àmplia. A més, des de l’inici volíem centrar-nos en la subcategoria de documental d’art contemporani, per tant busquem una definició concreta.

La majoria de protagonistes i moviments artístics coincideixen per la seva identitat “reivindicativa” i/o més marginal, més llunyana a les institucions i als corrents normatius. És una intenció premeditada?
Això ve dels mateixos directors. Nosaltres rebem les propostes i ens centrem en la història. És molt important la llibertat d’elecció del mateix director. Per nosaltres, els documentals és una manera retornar, per això trobem figures més desconegudes però també són noves perquè ara se’ls està actualitzant. Nosaltres escollim els millors d’acord amb els interessos del nostre públic.

A continuació, el Marc Gomáriz, director especialitzat en la gestió d’esdeveniments culturals, s’introdueix a l’entrevista per complementar la perspectiva del festival:

Molts documentals comparteixen una fotografia molt emocional que permet recrear les vivències. És una elecció conscient o una casualitat?
Els documentals d’art estan fets per professionals, els que són biopics, i més encara sobre figures monumentals com Erwitt, es converteixen en una obra d’art. Li dóna més importància a la llum, l’escenografia, el guió, en definitiva, la fotografia ha de ser cridanera perquè si no és una suma d’entrevistes de gent parlant d’ell, d’imatges en un estudi…

Fotografia d’Eladio Agudo

Tractant exclusivament els documentals biogràfics, quina és la intenció de divulgar-les?
Per una banda és la producció que hi ha, ja que el biopic és el que més es produeix perquè a l’art contemporani hi ha més personatges individuals importants que moviments i col·lectius. Avui per exemple, presentem Bauhaus Spirit, el moviment més important del segle XX per influència de l’arquitectura, de la roba, dels edificis interior i exterior i no hi ha 4 o 5 únics personatges però tampoc hi ha moltes exposicions mítiques, només una o dues. Per tant, només ens queden personatges individuals, homes i dones que han contribuït a l’art contemporani i per això es produeixen biopics, i per això gran part de la programació del festival són biopics.

Creus que el públic pot entendre al protagonista o l’onirisme poètic de la fotografia entorpeix la comprensió?
Crec que es poden fer una idea perquè els documentals són o molt intimistes, fets amb molt carinyo i poc pressupost, donen molt de protagonisme al personatge o perquè són molt com un llibre que repassen vida i obra. Per exemple, la que vam veure ahir d’Elliott, que està viu, la directora es passa un any i mig amb ell per fer-se amic d’ell i tenir la confiança per gravar-ho.

Fet que em fa preguntar, per quina experiència artística aposteu vosaltres?
Quan vam començar amb la idea del festival, hi havia el perill de caure en un festival meta-artístic. De fet, hi havia gent que ens preguntava si els documentals els havien fet els artistes i no, són cineastes professionals que parlen d’un artista. El que volem és mitjançant l’art més democràtic, deixant de banda la part més literària, ja que pots agafar una càmera i si tens un programa, acaba muntant una pel·lícula, és la gent que ha muntat joies. Venir al cine i gaudir del cine, ja que moltes vegades el més probable és que acabin a una plataforma en línia o abandonades en un arxiu d’una cadena que no dóna promoció… el que volem és que la gent vingui a descobreixin un story telling, que el reafirmin si ja el coneixen, sempre de manera molt democràtica. Al final, ens dediquem al festival purament per amor a l’art. Que sigui democràtic, sempre mantenint els mateixos preus, i al mateix lloc. A més, no hi ha res millor que sigui a Cinemes Girona, gent que ja ha vingut a veure altres festivals i se senten com a casa.

Fotografia d’Eladio Agudo

Es creen espais per parlar i entendre tot el que s’ha vist?
Ara mateix no, no hi ha espais virtuals, hauríem de tornar en aquest cas a visitar museus, informar-se cadascú a causa de la societat individualista. El que intentem és posar-ho en comunitat i gaudir de l’art. Però una cosa que volem fer, aprofitant una idea dels amics Dart de Xile, és crear una mena de simpòsium i posar en contacte institucions públiques amb institucions privades, fundacions de bancs, historiadors, estudiants i començar a crear esdeveniments mensuals de debat, conferències, però sempre molt democràtic. D’alguna manera ajuntar-ho tot en una hora decent perquè tothom pugui venir i sigui accessible i òbviament amb un late motiv perquè hi hagi un fil conductor perquè si no es converteix en un poet contest i cadascú diu la seva. Paral·lelament, crear una beca d’art per la producció de documentals d’art contemporani de cineastes locals joves. A més, com veiem que la rebuda del festival és positiva i ara després amb l’acord del CaixaFòrum per comissariar la sala C, sabem que donarà resultat. A més, Barcelona és una ciutat plena de festivals i propostes i hi ha gent que si té una idea, la pot fer gran i portar-la a la pantalla gran de Cinemes Girona i gaudir-la amb tots.

En conseqüència, quina ha sigut l’evolució del públic?
Quan el vam crear havíem de tenir clar: on fer-ho, comptar amb un equip, què vols transmetre, no gastar més del que tenim i sobretot imaginar el públic. Nosaltres teníem una certesa, l’art contemporani es vol transmetre a través de les pel·lícules però sense ser un reflex de l’art contemporani elitista. Un Jeff Koons de 10 000 euros… si algú els vol pagar endavant però per nosaltres no té cap mena de sentit. El primer any vam veure que hi havia estudiants de belles arts i les seves àvies, aquí hi havia un potencial. Gent jove que de manera intel·lectual, va a museus, exposicions, concerts, que està interessada i gent gran que coneix de sobre a Dalí, Picasso però també sap qui és Mapplethorpe, Banksy i estan al dia, saben fins i tot més que alguns de nosaltres. En definitiva, a part de les galeries, museus, aquestes institucions més clàssiques, bàsiques òbviament, el Dartfest aprofita el poder de l’art multitudinari, el poder de la imatge, del cine, per tornar a unir a tots, ja que al cap i a la fi, els moviments i els artistes el que ens expliquen és què hem sigut, com som i cap a on anirem més o menys, són visionaris.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca