Laura Borràs és, avui, una de les cares guanyadores dins de Junts per Catalunya. Els resultats de les eleccions del 10 de novembre no només van superar les previsions de les enquestes, sinó que també van augmentar el nombre de vots i representants a Madrid. Ens citem amb ella per valorar el moment del partit, la figura del president Torra, analitzar les negociacions amb el PSOE, les acusacions de corrupció i un hipotètic tàndem amb el president Puigdemont per ser la candidata a la presidència de la Generalitat.

La presència del president Torra és “necessària” en la taula de diàleg?

Venim d’un període on el diàleg es feia amb el president i era de president a president fins que el president Sánchez es va aixecar de la taula. Durant tot aquest temps no hi ha hagut cap contacte, l’últim va ser de president a president, de govern a govern. Aquests darrers mesos hem vist el president Torra demanar aquesta taula de diàleg, fins i tot trucant i enviant cartes que han estat rebutjades. Primer cal restablir el contacte, i per fer-ho hi ha un mínim d’educació que és el de despenjar el telèfon.

La seva presència és indispensable per normalitzar aquest marc de represa de contacte. És evident que si s’obre una taula de negociació que ha de resoldre el conflicte polític a Catalunya han de participar tots els actors polítics, i no es pot deixar de banda a qui ostenta la presidència de la Generalitat i al principal partit independentista al Parlament de Catalunya. Per reprendre el contacte seria bo que qui ha rebut les trucades les tornés i, després, si s’obre aquest espai de negociació que hi sigui tothom . Si és de govern a govern que hi siguin tots els partits que formen el govern, sigui entre presidents o no, som un govern de coalició i hi ha d’haver els dos partits.

“Cap català hauria de desprestigiar la màxima institució del país. Qui tingui la temptació de fer-ho hauria de fer una reflexió de lleialtat a les institucions pròpies”

Creus que hi ha una tendència a desprestigiar la figura del president Torra? Primer el president Sánchez i el seu govern menystenint la seva figura i, aquesta setmana, el vicepresident Aragonès, assegurant que la seva presència “no és necessària” a la taula de diàleg.

Em sembla molt lleig, deslleial i poc procedent en termes de lleialtat institucional. El president Torra no és el ciutadà Quim Torra, és un diputat electe que fou votat pels membres del Parlament per representar la presidència. Quan és escollit esdevé la institució més important del país, la presidència de la Generalitat. Cap català hauria de desprestigiar la màxima institució. Qui tingui la temptació de fer-ho hauria de fer una reflexió de lleialtat a les institucions pròpies, que vingui de fora ho trobo incomprensible però explicable en aquesta guerra oberta i declarada de l’Estat contra les nostres institucions que va intentar abolir amb l’aplicació del 155. Però és més incomprensible quan és d’algú que forma part del sistema de les institucions catalanes.

Per què el PSOE, quan vol parlar amb l’independentisme, us treu de la taula de negociació?

És l’estratègia del divideix i venceràs, els clàssics diuen “divide et impera” i la cultura popular diu “la unió fa la força”. Davant la divisió hauríem d’intentar de no caure en la temptació amb la qual intenten separar-nos, per això reivindiquem la unitat per poder ser més forts davant l’embat de l’Estat.

És de fiar el PSOE?

Primer hem de saber quin Pedro Sánchez ens trobem, per un costat tenim a qui vam votar amb un xec en blanc en la moció de censura per veure si seria millor que el Partit Popular de Rajoy, un vot que fou, de fet, de confiança perquè crèiem que un partit d’esquerres i amb principis progressistes ens oferia un escenari millor a la repressió i l’autoritarisme dels populars. Per l’altra tenim a qui va incomplir la seva paraula de parlar amb Puigdemont i reprendre el diàleg amb la Generalitat, el qui en campanya electoral subhastava el president Puigdemont dient que “a vosotros se os escapó y yo lo voy a traer” i presumia de controlar la fiscalia.

Vam pensar que podia deixar de ser un producte de màrqueting per ser un estadista amb una intel·ligència política que el portés a resoldre els problemes polítics amb mà esquerra, però està per descobrir. Recordem que en campanya electoral va dir que per saber qui és el Tsunami Democràtic faria una llei, que és el 155 digital, que al final l’acaba tirant endavant in extremis a través de la Diputació Permanent abans de constituir un govern i per la porta pel darrere per evitar presentar-ho com un projecte de llei on els grups puguin presentar esmenes.

Per tant, no és de fiar.

És evident que no.

Són descartables unes terceres eleccions?

A nosaltres el PSOE segueix sense trucar-nos, això deu ser perquè ja té uns vots pels quals no li cal parlar amb nosaltres. Si no, hi haurà noves eleccions i la ingovernabilitat d’Espanya continuaria passant per no voler afrontar el problema polític amb Catalunya.

“Des del 21-D que millorem sense tenir el president Puigdemont com a cap de cartell. Tenim tots aquests elements que mostren que s’ha fet un punt d’inflexió”

Aquest 10-N us vau presentar amb l’eslògan “Ni un vot enrere” i, a la nit electoral, era un escó endavant. Junts per Catalunya enceta així la seva recuperació electoral?

És una evidència que en xifres aquestes en eleccions hi havia més oferta independentista, hi concorria la CUP, i, a més, es va registrar una participació més baixa. Si amb més oferta i menys participació millorem resultats a tot arreu, creixem en nombre de vots, de percentatge de vot, guanyem un diputat i un senador això és que millorem. I també és veritat que des del 21-D que millorem sense tenir el president Puigdemont com a cap de cartell. Tenim tots aquests elements que mostren que s’ha fet un punt d’inflexió.

De tota manera, la pregunta neix d’una línia de pensament que generen les enquestes. Teníem unes enquestes sota terra que mai s’han confirmat. El 28-A l’enquesta de TV3 ens donava de 2-4 i van ser 7. Aquest cop eren entre 4-6 i han estat 8. Cap resultat electoral confirma la pregunta que em fas, però l’estat d’opinió de les enquestes es rebat que Junts per Catalunya és el primer partit independentista al Parlament, en les europees va guanyar i en les municipals continua sent la primera força al país. Això demostra la importància d’aquests mecanismes que generen opinió perquè és un escenari contrari o que ens disminueixi, després els resultats polvoritzen les enquestes.

Durant la campanya vas ser de les úniques veus independentistes que intentaves recuperar el debat econòmic amb aquella afirmació de “dèficit fiscal és dèficit social”. Creus que els partits independentistes han abandonat una mica aquest espai?

Moltes vegades se’ns deia, a Junts per Catalunya, que només ens centrem amb recuperar la normalitat democràtica. És a dir, parlar de la presó, de l’exili i la repressió que és, de fet, el que està passant. Això no vol dir que no parlem d’altres coses, a les nostres files tenim gent del PDeCat amb una gran tradició de govern i amb una experiència històrica. És el partit hegemònic de país. Tenim gent amb una llarguíssima i provada experiència en la gestió de l’autonomia.

El que vull fer veure, perquè la meva implicació en el projecte polític passa perquè la independència canviaria la regressió de la repressió i tots els dèficits de l’autonomia, és que el país gestioni amb plenitud i llibertat els seus recursos. Cap país s’ha declarat independent i ha fet marxa enrere. Jo poso l’èmfasi amb la repressió, perquè no la normalitzem, però quan diem contra la sentència independència vol dir que resoldrem el dèficit democràtic i el dèficit fiscal. Perquè el dèficit fiscal equival al dèficit en polítiques socials, posar-ho en relleu ens ajuda a veure com la independència és un mecanisme per un millor país.

“El català està en inferioritat de condicions (…) És miserable utilitzar una llengua més feble i minoritzada com una eina política per dividir”

El debat sobre el dèficit fiscal era central en les campanyes polítiques, sobretot des del 2010 al 2015, però ara es debaten qüestions que semblaven superades com la llengua.

Ens trobem en un escenari on s’utilitza tot el que es pot per dividir i confrontar, la llengua no ha sigut mai un problema a Catalunya. Bàsicament perquè el problema de la llengua és l’actitud del parlant que la canvia quan algú li parla en castellà. Molta gent educada en la postguerra i el franquisme té una sensació que el català és una llengua menor i privada, un fet que suposa un hàndicap de partida. Com deia Neruda sobre els castellans que van liquidar la llengües: “nos quitaron las parablas, nos dejaron las palabras”. Ens treuen la llengua i ens han donat una altra. Som fruit d’una invasió.

El català està en inferioritat de condicions. La immersió lingüística és molt més que una política lingüística, és una política de cohesió social que neix d’un model per cohesionar el país socioeconomicament. Ara, després de tot aquest període, en un moment de regressió democràtica, ells que diuen que tot és un problema constitucional recuperen problemes preconstitucionals com, també, si Catalunya és una nació o no. De veritat que el PSC farà una reflexió sobre això? Mirin, no necessitem que ells facin aquesta reflexió, nosaltres necessitem un estat perquè el que tenim va en contra de la nació catalana i de la llengua. És miserable utilitzar una llengua més feble i minoritzada com una eina política per dividir. Al final tindran raó amb el problema de convivència, perquè l’hauran generat ells.

Es pot fer la independència amb el 48% dels vots al Parlament o amb el 90% d’un referèndum que ha votat el 43%?

S’ha de poder fer a partir dels consensos democràtics, si el consens per mantenir l’unionisme és el 50,001%, amb l’independentisme és el mateix. Si l’unionisme és viable amb aquell percentatge, l’independentisme també. Però per això cal un referèndum, no s’hi val això de comptar-nos amb les eleccions que siguin perquè hi ha forces, com els comuns, que sempre els sumen al ‘No’ però no és així.

El consens és la meitat més un, el que cal és que es pugui fer votant sense que et peguin, et posin a la presó o hagis d’anar a l’exili. Amb una consulta, perquè si no a les eleccions els resultats que tenim no serveixen perquè col·loquen a tots en el ‘No’, i ho utilitzen per dir que, sociològicament, no en som prou. Es resol ràpidament: urnes, paperetes i recompte. Punt.

Per tant, ara mateix no es pot fer la independència.

No ho sabem perquè estem fent servir votacions que no són les de la independència. Si ens referim a l’1-O, motiu pel qual estic en política, tenim un mandat per assolir la independència. El referèndum es va fer pegant i sense comptar tots els vots que es van endur dins unes urnes que van robar, així que probablement seria més gent la que va votar. Soc aquí pel mandat de l’1-O, és un mandat vàlid, però si no els sembla vàlid, fem un referèndum. Però no juguem a fer trampes.

“A l’Estat hi ha presumpció de culpabilitat, no d’innocència. Per tant, no contribuiré en demostrar una innocència quan s’ha de demostrar la culpabilitat”

Aquesta setmana has estat al centre de la polèmica per una investigació on se t’acusa d’atorgar 18 contractes a dit des de la Institució de les Lletres Catalanes durant del 2013 al 2017. En concret, els delictes són els de prevaricació, malversació, frau administratiu i falsedat documental. Què n’has de dir d’aquestes acusacions?

És la voluntat d’empastifar. Ja vaig dir que no faria més declaracions sobre això perquè el que volen és que ens posem a parlar d’això i no pas de l’aprovació d’un decret que és la Llei Corcuera digital. Mentre parlem d’això meu no parlem de la barbaritat que cometen per fer una regressió democràtica.

En aquest cas, com ja vaig denunciar amb el meu advocat el mes de juliol passat, és una causa amb una motivació política. Qui m’investiga ho feia sense poder-ho fer, amb un secret de sumari perquè jo no ho sabés i, per tant, no em pogués defensar. A més que és una investigació que és prospectiva, és a partir d’una persona mirar què pots trobar d’aquesta, i la justícia no funciona així. Has de trobar un delicte i investigar-lo, no agafar una persona i mirar a veure quin delicte li trobes. Això ho fa aquesta jutgessa sabent que no ho pot fer, perquè no és competent per fer-ho, ja que el que proporciona la política en un Parlament és l’aforament per no ser jutjat per les teves opinions i no ser jutjat per un jutge ordinari, sinó pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i després el Suprem.

En aquest sentit, els meus advocats van demanar la nul·litat de la causa perquè està adulterada per aquests elements. Però com és una causa política van estrenyent el cercle al voltant del president Puigdemont i el president Torra perquè, ja que no ens poden guanyar democràticament, ho intenten fer repressivament i judicialment.

…

Quan jo me n’assabento era consellera de Cultura, i el que faig és ser transparent i retre comptes perquè és una manera de fer personal; sol·licito comparèixer al Parlament i responc durant 4 hores i mitja totes les preguntes dels grups. La compareixença és pública, la gran investigació que van fer és publicar la informació que nosaltres vam publicar al portal de la Institució de les Lletres Catalanes.

Ja vaig donar totes les explicacions oportunes, no ho continuaré fent perquè si ho faig vol dir que m’he de protegir. A l’Estat hi ha presumpció de culpabilitat, no d’innocència. Per tant, no contribuiré en demostrar una innocència quan s’ha de demostrar la culpabilitat.

Vas anar al 45è tall de la Meridiana, quines sensacions et va donar?

Sempre he estat al costat del carrer, a les manifestacions… Em vaig trobar gent de molts CDR que m’he trobat en diversos llocs. Em feia especial il·lusió anar a la Meridiana, no hi he pogut anar abans perquè vaig estar tota la campanya malalta i el meu marit m’aconsellava descansar una mica. Dimecres hi vaig poder anar just tornar de Madrid, era la meva manera de sumar-me i donar un reconeixement a aquesta feina invisible que fa aquesta gent que insubornablement ens diuen que hi són. Vaig ser de les primeres que va denunciar que veia més determinació al carrer que a les institucions a l’hora de reaccionar a la sentència, en coherència amb això em solidaritzo i reconec els qui mostren el seu rebuig a la sentència. Ho vaig fer sense pensar amb els mitjans.

Vas ser tendència a Twitter.

En serio?

Sí, “La Borràs” era tendència.

En serio? No ho sabia!… Allà em vaig trobar amb gent que no deia cap comentari negatiu, donaven les gràcies i agraïa la feina que fem. Afortunadament no posen a tots els polítics al mateix sac. Em vaig trobar dos nois dels CDR de Vilatorrada amb qui a la presó de Lledoners vam coincidir en l’acte d’homenatge al Quim Forn i a l’Oriol Junqueres. Aquell dia portaven dues pancartes, una que deia ‘vergonya de polítics’ i l’altra ‘estratègia unitària’. Els hi vaig dir, de les dues aquesta em fa mal (vergonya de polítics) perquè ens posa a tots al mateix sac i aquesta és la que jo treballo per aconseguir (estratègia unitària). El problema és que jo he de lluitar contra els que no volen aquesta estratègia unitària que voleu. Vaig demanar-me una i vaig pujar a l’escenari amb la seva pancarta.

“Primera presidenta de la història de la Generalitat? Millor de la República catalana”

Et veus de candidata a la presidència de la Generalitat en les eleccions vinents al Parlament fent tàndem amb el president Puigdemont?

El nostre candidat és el president Puigdemont, estem per la restitució i és el president legítim. Si el president considera, i la gent que forma part de Junts per Catalunya, que he d’anar en una llista per ajudar i donar suport ja ho faig des del 21 desembre del 2017. Ara em toca fer la feina a Madrid tan bé com sé i com puc.

Podries ser la primera presidenta de la història de la Generalitat.

Millor de la República catalana.