Els resultats de les eleccions del passat 10 de novembre van propiciar que la ultradreta aconseguís 52 escons al Congrés i ens endinséssim en un nou escenari que la recent democràcia espanyola encara no ha viscut. La davallada de Ciutadans al conjunt de l’Estat en qüestions numèriques, però també gràcies a l’apropiació del discurs feixista de VOX per part dels dos partits de la dreta espanyola, ha col·locat el pol de la dreta més lluny del centre. Això fa que les esquerres, amb aquest resultat, hagin d’entendre’s.
A Catalunya els resultats van ser pràcticament iguals que al 28-A, el processisme ha fet que no mirem si som d’esquerres o de dretes i ens centrem en el binomi independència ‘Sí’ – independència ‘No’, si és que això vol dir alguna cosa més que defensar un projecte polític diferent. Un dia de la marmota continu.
Si fem la mitjana de les darreres cinc eleccions des de 2016 (tres generals, unes catalanes i unes europees), ens quedaria el següent resultat: el ‘Sí’ a la independència té el 41,7% mentre que el ‘No’ a la independència el 54,87%. Un ‘No’ on també hi ha els comuns, que encara que a alguns vulguin posar-los en un altre sac, ells no estan per la independència. Però no em vull quedar en aquesta anàlisi simple, perquè faria un favor a aquells que creuen que entre els blocs tot és igual. Perquè no, probablement entre ERC i PSC hi ha més en comú, si deixem aspiracions nacionals de banda, que entre el PSC i el PP. I crec que això és el que necessitem, traçar ponts transversals entre uns blocs cada cop més difosos.
És per això que ERC ha de facilitar la investidura, amb un ‘Sí’ o una abstenció. I no és menys cert que el PSC ha de decidir, també, si facilitar aquesta taula de diàleg que proposen els republicans i que els socialistes reclamen a Catalunya. Ara, aquesta proposta de diàleg prèvia a la investidura no ha de ser entre governs, com diu Aragonès al seu article a La Vanguardia. Hauria de ser entre partits progressistes i que treballin pel desbloqueig de la situació, trencant amb el sector dur del Puigdemonisme dins de JxCat i amb el sector més reticent dins del PSOE. La solució necessita valentia, que no valents.
L’independentisme unitari que ens va sorprendre a tots l’Octubre del 2017 i a les manifestacions del 11S ha perdut tanta unitat com força. La incapacitat de fer autocrítica, de tocar de peus a terra i reconfigurar estratègies és el que els ha portat a aquesta situació. Ningú discuteix que l’independentisme és un projecte lícit, però els independentistes fan mal en creure que tenen la raó absoluta i intentar imposar-la. Així com tampoc els “unionistes”. Perquè és igual qui tingui el cinquanta més u de la població, així no es construeix res. Però entenc les reminiscències a la unitat independentista del passat, l’esperança que la sentencia tornaria a unir allò que els lideratges tòxics (Puigdemont, Torra, Paluzie) i la realitat del dia a dia havien trencat. Però no ha estat així, només cal veure les crítiques a ERC per part de JxCat, l’assenyalament de líders menys afins a Puigdemont o la recent ocupació de la seu d’ERC per part d’alguns CDR.
Calen solucions, i per tenir solucions calen governs diferents dels de l’Octubre del 2017. A Espanya i a Catalunya. I calen governs que no supeditin la solució del conflicte a la solució dels greus problemes socials als quals hem de donar resposta ja. La investidura és potser la darrera oportunitat per fer un pas a favor del diàleg en aquesta treva que ens han donat les dretes, perquè que ho tinguem ben clar, ells no trigaran ni un segon a posar-se d’acord a l’hora de tornar a trepitjar els nostres drets. El moment és ara.
Hem viscut massa temps sota les directrius dels quan pitjor, millor, és l’hora del quan millor, millor.