Quan es tracta de tocar-me no sé ben bé per on començar. Tinc dits i tinc cos però no sé com ajuntar-ho tot… sembla tan fàcil als anuncis de la tele! Gratar-se el cap o acariciar-se les cames són accions molt automàtiques i a la vegada molt desconegudes; em pregunto què els passa a la resta de persones quan proven d’interactuar amb el seu cos. Tothom sap fer-ho? A tothom li agrada? I quan es tracta d’interactuar amb el cos d’una altra persona, què?
En les meves xarxes socials cada vegada topo més fàcilment amb publicacions que difonen joguines sexuals o pràctiques sexuals individuals i col·lectives que em criden l’atenció; de sobte existeixen paraules com BDSM, Squirting, Shibari, Tupper sex feminista, Dope Sex, Mindful sex… o bé, potser ja existien i la qüestió és que ara és el moment de desmitificar-les i (re) aprendre-les. Però qui crea aquests espais? I qui hi accedeix? A tothom li sembla molt ordinari pagar per formar part d’un taller de cuina, però què pensem quan ens demanen diners a canvi d’un taller sexual?
Tenim referents més o menys qüestionables però mai ningú ens proporciona una lliçó sobre una manera concreta de practicar sexe o accedir al nostre cos. L’educació sexual a les escoles es basa en com posar un preservatiu a un plàtan, però si no diem que sabem cuinar fins que hem après diverses maneres de fer-ho i n’hem parlat amb l’àvia, el pare, els veïns i la professora d’aquella classe, per què diem que sabem relacionar-nos amb el nostre cos si no hem fet més que gests automàtics? Aprenem a cuinar amb diferents estris, ingredients, espais i receptes i ens deixem aconsellar i guiar per gustos i tècniques. Amb el sexe tot canvia i no ho entenc.
Com aprenem? Volem aprendre? Si tenim oportunitats de saber més, per què no les aprofitem?
Quan tinc dubtes pregunto a les meves amigues: serà que en general som les dones les que interactuem més entre nosaltres quan es tracta de saber-nos el cos? Amb més o menys pudor ens ajupim en rotllana i ens posem un mirall davant les vulves per mirar-nos-les. Bé, no és una pràctica habitual però l’Eva sempre m’explica que va participar en un taller que consistia en això: “van ensenyar-nos una maqueta d’un clítoris per dir-nos que tots els orgasmes provenen de la seva estimulació. Després vam aprendre que totes les dones estem capacitades per ejacular i com fer-ho, i vam buscar-nos les glàndules que ens permeten lubricar”.
Aquest és un espai d’auto exploració necessari i requereix una norma: ha de ser un taller no mixt. Però què pensaria un home davant la proposta de fer la mateixa acció amb d’altres homes que no coneix?
L’Aleix, quan li parlo del tema, m’explica que li sembla una bona idea però que sempre ha vist el cos de l’home com quelcom més simple que el cos d’una dona, que permet jugar més a l’exploració. Potser sí que les dones hem de buscar més per trobar-nos el cos i en el cas dels homes tot sembla ser evident, però, i l’oblit de la ciència? No és casual que el cos de l’home ja hagi estat estudiat i en canvi el cos de la dona hagi de ser autoexaminat. L’Aleix insisteix que, tot i no veure-ho tan necessari per a la poca complexitat que li troba a l’orgasme i el cos masculí, accediria de bon grat a escoltar lliçons sexuals.
Arribo a una altra dona que ha participat en el mateix taller sobre la vulva que l’Eva. Em diu que li va semblar un espai segur on ensenyar el cony no va ser un tabú: “abans de conèixer les glàndules per on lubrico, aquest era un tema que no m’importava. No m’importava perquè era un aspecte inexistent en la meva vida”, m’explica per justificar que el coneixement que proporcionen els tallers sexuals generen empoderament femení, i per tant són espais imprescindibles.
Continuo parlant amb homes que tinc a la vora de l’experiència de la meva amiga Eva i em trobo amb moltes reaccions de sorpresa i inclús de rebuig. En conviure amb aquestes respostes m’adono de com són de diferents les sensacions en funció del gènere de qui les viu i en vull destapar més.
El públic femení i el masculí tenen necessitats tan diferents? O potser és l’accés al cos i a la sexualitat el que canvia en cada gènere? Començo a pensar que la diversitat d’opinions procedeix de la manera en què cada col·lectiu ha estat format i criat. Vull parlar amb més persones i si tot això ha començat amb una conversa entre amistats, quin espai millor que aquest per treure temes sensibles a la llum?
Decideixo perseguir amigues, amics, conegudes i coneguts amb les meves preguntes i crear una petita xarxa d’opinions que em doni alguna resposta.
Has participat mai en una activitat d’exploració física col·lectiva o de treball sobre la teva sexualitat?
Després de conèixer l’experiència de l’Eva i l’opinió que en té l’Aleix, espero que us pregunteu tant com jo si hi ha més dones com l’Eva i més homes com l’Aleix, però l’Anna m’explica que tot i haver-s’ho plantejat no hi ha accedit mai. Algunes dones em responen que sí, tot i que són minoria: en general són tallers de coneixença física (pintura corporal, aprenentatge general sobre corporalitats…) i de sexualitat. La Judit em parla del taller al qual va assistir: “érem dones d’edats diferents que ens trobàvem en el mateix punt, teníem una formació nul·la sobre el nostre cos. Veure que no és un problema individual sinó que és un problema del sistema (com tot) és tranquil·litzador.”
Els nois em responen que no. No han participat mai en un taller sobre el seu cos o la seva sexualitat. Un dels motius que em dóna l’Arnau per no haver-ne fet mai cap és que la percepció que en té és que és un espai dedicat a les dones i no se’n sent part, explicació que em porta a fer-me la pregunta següent.
Sents dificultat per accedir a aquests espais?
Si a mi em proposen determinades sessions pràctiques que porten com a títol, per exemple, “sexicitiat i plaer” és possible que la meva primera reacció sigui la sorpresa i l’escepticisme. Sóc l’única a qui aquests espais li generen moltes preguntes? “No ser com s’espera que sigui una dona” és una de les respostes que em donen per justificar la por i inseguretat en voler participar en un d’aquests espais. En aquest cas, homes i dones coincideixen: totes les meves amigues invoquen la vergonya i el desconeixement com a causes d’aquesta dificultat, i els meus amics hi estan totalment d’acord. Només un home m’ha respost que no sent dificultat per accedir-hi pel que fa a la vergonya, però que no troba l’espai ni amb qui compartir-lo. Un bon exemple ha estat el de l’Eva: “mai dic a la meva família que vaig a un taller de masturbació femenina.”
D’aquí també en trec una conclusió: la Noe m’explica que el desconeixement d’aquests espais procedeix de la manca de visibilitat que tenen. “No es considera una activitat primordial en la nostra societat”, em diu, i això fa que ens costi trobar un d’aquests espais que ens proporcioni suficient confiança per a deixar-nos-hi endur.
I no hi ha ningú que se’n vulgui mantenir al marge intencionadament? Sí, jo també em feia aquesta pregunta, i efectivament de la boca d’algun home ha sortit: “no hi vull ser”.
Defineix en una paraula com et fa sentir la idea de participar en un d’aquests tallers
Por, vergonya, nervis, inseguretat, estigma, incomoditat… i d’altres sinònims. Per què tenim tant pànic?
M’alleuja la resposta d’una bona amiga: comprensió i energia. És l’única persona que no m’ha donat noms d’emocions amb connotacions negatives.
Parlant amb la Judit anem més enllà d’una sola paraula. Em parla de la sororitat que creen aquests espais i com això produeix el trencament d’idees que se’ns han donat per suposades, com la visió en túnel del sexe: “el concebem com quelcom que comença d’una manera, avança seguint un ordre i finalitza amb la penetració i l’orgasme. Fins que algú no ens asseu i ens parla del tema no ens adonem de totes les idees que hem projectat en el nostre imaginari. El pitjor és que les hem après sense que ningú ens n’hagi parlat i això fa que siguem més inconscients de com preconcebem les relacions sexuals i el seu entorn. El més potent d’aquests tallers és que ens adonem de tota la merda que pensem sense saber-ho.”
Has parlat mai amb una amistat sobre com t’agrada relacionar-te amb el teu cos?
Jo parlo amb les meves amigues. Les meves amigues parlen amb mi. Tothom ho fa?
Absolutament tothom m’ha dit que sí: he rebut afirmacions rotundes, afirmacions pudoroses, afirmacions orgulloses… “sí, constantment”, “sí, sovint”, molt sí però una reflexió: l’Arnau em diu que li fa l’efecte que “estem cohibits a ampliar l’experiència per gaudir més” perquè quan parla amb amistats sobre la relació amb el seu cos, la conversa gairebé sempre deriva en els cossos de les seves parelles i en un joc de pilota que rebota de l’acceptació a la resignació. Això fa que parlar-ne no sigui un espai de compartir experiències sinó un espai on alliberar-se de tot el que cal dir per ser rebut i acceptat per l’entorn, sempre amagant tot el que surt de la norma i portant com a escut l’orgull de satisfer la parella.
Em sembla un comportament més repetit amb els homes amb qui parlo que no pas amb les dones, que em transmeten la confiança en les amigues i la necessitat de compartir en un espai segur les seves experiències, al contrari dels testimonis d’alguns homes que, com l’Arnau, em diuen que sí que xerren sovint però sempre amb protecció per davant.
Sents interès per alguna pràctica que no acostumes a dur a terme i voldries practicar?
El que més m’ha sorprès és que una dona heterosexual em respongui que tot i que la penetració és la pràctica més habitual en relacions sexuals d’aquest tipus, a ella és la que més curiositat li produeix perquè és la que li proporciona menys plaer. Tothom té petits foradets que vol omplir? En totes les persones hi ha el dubte del “i si fes això gaudiria més?” Les dones m’han dit que voldrien anar a una reunió de tupper sex, conèixer més pràctiques de masturbació, o fer determinades activitats en parella perquè elles soles ja experimenten tot el que necessiten. Els homes m’han donat un sí senzill; en general, homes i dones del meu voltant tenen curiositat per conèixer de més a prop determinades pràctiques de les que es parla en molts tallers i xerrades, però, una vegada més, la gran excusa: la vergonya i la por ens fan deixar aquestes activitats en, com diu l’Arnau, “llegir alguns articles sobre el tema”.
Per tant, si no posem en pràctica el que voldríem, és per manca de ganes de saber-ne més?
T’agradaria conèixer més el teu cos, el seu funcionament i estimulació?
No deixo de preguntar-me què experimentaria si tingués més eines per tocar-me(-nos). I ningú m’ha respost que no en té ganes. Totes i tots volem conèixer i saber. Una vegada més el gènere no ha influït en la resposta, tant és què tinguem entre cames o al seu voltant, volem més. Cap excusa, cap però. Inclús dues de les meves amigues m’han promès que ho intenten sovint per elles mateixes, però els agradaria aprendre’n més.
L’Anna em fa pensar en el que jo no havia tingut en compte: “m’encantaria aprendre més, però vull fer-ho sense prejudicis i penso que no estic preparada per això”, i em porta al següent dubte.
Per què no ho fas?
Hi deu haver molts motius pels quals no accedim a determinats aprenentatges: jo no aprenc a fer surf perquè tinc por de caure a l’aigua massa vegades i mandra de cansar-me’n. Es veu que la por també és un factor rellevant quan hem d’aprendre a relacionar-nos amb un cos.
En Marc i la Irene també em parlen de tabús, de la pressió social (i la ignorància que comporta). Els tabús també arriben a l’espai íntim? L’Arnau hi està d’acord, és més, em parla de la por a les reaccions de la seva parella o amics i em diu “tinc la sensació que si el sexe és un tema tabú, totes les pràctiques no habituals que hi tenen relació carreguen el doble d’estigma”.
L’Anna m’explica que té por que el seu cos no funcioni “com hauria de funcionar” i d’haver d’acceptar-se a si mateixa; “pel que fa al sexe en la seva totalitat, crec que sóc bastant lliure, però penso que si hi treballés més, el plaer es multiplicaria”.
La resposta més sincera me l’ha donat un home: “perquè tinc feina”. No us mentiré, he rigut i n’he fet broma. Però llavors hi he pensat: és clar! La vida que portem ens impedeix trobar moments de calma, espais de silenci, inclús ganes. La Noe també m’ha parlat del temps i m’ha fet pensar. De veritat portem aquest ritme incorporat a la nostra vida? Volem aprendre com funcionem, qui som, com som i què ens agrada però no ens ho podem permetre, el sistema no ens ho permet. Tenim pressa… pressa de què?
Després de xerrar i xerrar arribo a casa i em quedo sola, i en silenci. Faig primer el sopar o em dutxo? Ara que hi penso jo no sé on tinc aquelles glàndules que l’Eva m’explica que lubriquen (es diuen glàndules de Bartholin). Potser necessitaria un taller sexual amb una bona explicació; en realitat, jo no acostumo a fer-ne.
—
Per saber-ne més:
http://sexacademybarcelona.com/
http://www.vitaestore.com/talleres/
https://www.amantis.net/tienda/index.php?cPath=281
https://www.zinteta.com/taller-pintura-corporal