La setmana passada vaig tenir la sort de ser a París a la presentació d’un llibre sobre el procés català –Catalogne, La République Libre (Syllepse Éditions)– adreçat al públic francès. Vaig tenir l’oportunitat de contribuir, juntament amb un potent equip de prestigiosos autors a banda i banda dels Pirineus, amb un capítol sobre els precedents històrics del conflicte que expliquen l’1-O i la situació actual. Entre un públic relativament nombrós, a banda d’algun infiltrat de l’ambaixada (de fet, el periodista David Fernández va haver de contestar una malintencionada pregunta sobre armes), hi havia també diversos representants de l’Assemblea Nacional i el Senat francès que havien impulsat un manifest signat per desenes de diputats i senadors per l’alliberament dels presos polítics i una negociació que conduís vers un referèndum acordat. En les converses amb i sense micròfon, una antiga ministra va definir a la perfecció la qüestió catalana: C’est une question de souverainité.

Una qüestió de sobirania… Explicat des d’un Estat, França, amb importants problemes polítics i existencials, exigeix de bona part de les accepcions de l’entrada souverainité del diccionari de l’Académie Hem de tenir en compte que, malgrat hagin desaparegut dels nostres mitjans, els gillets jaunes segueixen mantenint la pressió sobre el neoliberal govern d’Emmanuel Macron, entremig d’una dura repressió que ha comportat onze morts, prop de 4.000 ferits, més de 3.000 detinguts (i almenys 440 empresonats). Hong Kong és un dels altres punts calents del planeta, on el moviment ha paralitzat l’excolònia britànica (i que avui hauríem de considerar colònia xinesa). Les protestes a Xile o Colòmbia, encara que també a Iraq o Iran, l’independentisme escocès, més inspirat per la necessitat de protegir-se de la deriva ultraliberal de Londres que per qüestions de bandera, el propi sentiment d’indignació que ha forçat el Brexit, impliquen lletres diverses, acords amb tonalitats majors i menors, encara que totes responen a una mateixa melodia: la de la sobirania. Una sobirania entesa en un sentit ampli, en què amplis sectors de la ciutadania consideren que forces ocultes en els entramats institucionals, els estan erosionant les existències i oportunitats, els estan empitjorant les perspectives, i que per tant, tota protesta és una forma de corregir aquesta deriva involutiva.

Una qüestió d’història. Les onades revolucionàries no solen presentar-se precisament com a casos aïllats, sinó que impliquen certa connexió en les causes, en les formes, en coordenades temporals i en els objectius a assolir. Per posar un exemple que podem reconèixer, el 1968 va ser un any en què, en diversos contextos, les joves generacions van plantar-se davant l’establishment, contra un ordre aparentment estable, i tanmateix corcat en les seves essències. Això implicava una sincronització d’agitacions amb formes diverses: l’eclosió d’una primavera de Praga en què les joves generacions volien acabar amb l’encarcarament d’un règim comunista asfixiant en la vida privada; la revolta contra els convencionalismes socials i l’aposta per l’expansió individualista i l’hedonisme dels estudiants parisencs o dels campus de Califòrnia; els estudiants mexicans que protestaven contra un sistema opressiu i desigualitari de retòrica revolucionària institucional i praxi caciquista; la lluita contra la segregació al sud dels Estats Units i la marginació dels joves negres als guetos de les seves ciutats; les protestes i insubmissions contra la guerra del Vietnam…

En bona mesura, hem de llegir el conflicte català, amb etapes d’explosió seguides d’aparent tranquil·litat com a aquesta lluita per la sobirania. Una sobirania que té menys a veure amb les banderes que amb la necessitat imperiosa que la gent comuna prengui les regnes del propi destí. De fet, que els estudiants tinguessin protagonisme en les barricades (la premsa rebaixava aquestes construccions populars sota la denominació “contenidors cremats”) és una bona mostra de la dimensió revolucionària d’aquest procés. Perquè, no ho hem d’oblidar. D’ençà la contemporaneïtat, els estudiants solen ser l’ingredient principal de tot moviment revolucionari. L’especificitat, en tot cas, és la dimensió interclassista d’aquest sobiranisme. Perquè, efectivament, si hi ha una cosa que singularitza el que s’esdevé als carrers de Catalunya -incloent els dels catalans de l’altra banda d’una frontera que, d’acord amb el suposat esperit de la Unió Europea, hauria de desdibuixar-se del tot- és que hi participa gent de tota condició social i origen geogràfic.

Sí, ja sé que aquesta darrera afirmació ha desfermat una mena de “tsunami” negacionista. Els guardians de les velles essències totalitàries (on coindideixen exfranquistes amb gent de l’antic espectre comunista ortodox) protagonitzen ingents esforços per distorsionar una realitat incòmoda. Intel·lectuals orgànics (o subcontractats entre l’esquerra senil) tracten de desempolsar caduques categories d’anàlisi com “classe obrera” o repassar els antics manuals d’heràldica tot generant falses polèmiques sobre cognoms i etnicismes per desacreditar el que constitueix la principal amenaça a la supervivència de les estructures franquistes adherides a l’Estat espanyol. Tanmateix, i tot recuperant l’antic logo publicitari de Tenn, “el algodón no engaña”,  les deportacions de catalans amb passaport estranger capturats a les mobilitzacions demostren que els servidors del Règim del 78 experimenten un veritable pànic a aquesta idea de generar catalanitat voluntària a partir de la incorporació a un projecte comú. Personatges com Antonio Baños o moviments com Súmate han estat atacats amb gran duresa perquè desmunta el relat d’una Catalunya exclusivista i fa de la República una poderosa idea inclusiva. Fins i tot, qui això escriu, ha rebut molts retrets perquè se suposa que els meus cognoms haurien de determinar automàticament la meva pertinença a la seva banda de la trinxera. Altres fets i actes també desmunten el relat. Entre els centenars de detinguts i empresonats de manera arbitrària, trobem persones de tot origen, condició social o primera llengua. I fins i tot la sociologia moderna, en les seves dades menys analitzades, expliciten que entre el 20-30% hostil als referèndums o que aproven l’empresonament dels presos polítics, així com les dades electorals de Vox, identificarem a bona part dels entorns pròxims a les forces i cossos de seguretat, alts funcionaris que es plantegen la seva residència al país com a un desagradable lapse temporal, colònies de jubilats que prefereixen la Costa Daurada als seus pobles o addictes als programes d’Ana Rosa Quintana que difícilment participen de la rica i variada vida associativa d’un país que, com recordava Rajoy, es passa el dia “fent coses”.

A tot això, s’afegeixen altres factors no menys importants. Barcelona, antiga capital internacional de l’anarquisme, ha estat, almenys des de la dècada de 1990, capital antiglobalització. Moviments com l’antimilitarista, mobilitzacions espectaculars contra les guerres del Golf, diverses entitats actives contra el neoliberalisme, debats intel·lectuals, editorials alternatives, moviments capaços de frustrar reunions internacionals com la prevista del Banc Mundial el 2001, han refermat la ciutat com a referent revolucionari que fa honor a un passat que fins i tot feia dir a Engels que es tractava de la ciutat que més quilòmetres de barricades havia aixecat a tota Europa. Sí, això sorprendrà a molts, perquè un dels objectius del franquisme i un dels axiomes de la Transició consistí a decretar una amnèsia sobre el gloriós passar revolucionari de la capital catalana. De fet, el mateix historiador Jaume Vicens Vives, retreia al propi país la seva condició de líder en revolucions al llarg de la història -onze, segons la comptabilitat d’aquest gironí conservador-.

Catalunya fa por. Fa por per la seva tradició revolucionària. Fa por pel seu passat -avui escamotejat per generacions a les quals se’ls ha privat d’un relat històric ajustat als fets.- Fa por perquè té un projecte de futur, en un moment en què la desorientació de les esquerres en una era de globalització neoliberal crea unes subjectivitats basades en la impotència. Fa por perquè, a diferència dels gillets jaunes, dels manifestants xilens, dels revoltats hongkonguesos, té un objectiu concret i tangible: una República que és una mena de full en blanc on, tot remetent-nos al poeta nacional Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible, també pel que fa a l’administració interna del poder. Fa por, perquè al llarg de la història, ha actuat com a precursor d’altres moviments més globals. Ho va fer el 1640, en què la revolta dels Segadors contra Felip IV es pot considerar com el primer aixecament popular a Occident contra l’absolutisme (recomano vivament que els lectors es mirin l’obra fantàstica de l’historiador Antoni Simon). Ho va fer el 1705, contra Felip V, pels mateixos motius: sobirania enfront de despotisme; llibertats col·lectives enfront l’antic règim. Ho va fer el 1936, quan Barcelona va ser el primer indret on es va vèncer el feixisme al carrer. Ho està fent ara, contra Felip VI, quan la gent organitza un referèndum per reclamar que la sobirania és en mans dels ciutadans, per arrabassar-la de les mans de l’aristocràcia dels diners i l’alta política (que inclou una Unió Europea que esdevé una gran presó burocràtica a la ciutadania europea). No és casualitat que intel·lectuals com Noam Chomski, que va considerar la Revolució Llibertària del 36 com a la més moral de totes, i que avui és una de les principals veus defensores d’una ciutadania que no es resigna a deixar les decisions importants en mans d’unes lleis, institucions o entitats supranacionals dissenyades per remenar i privatitzar les cireres col·lectives.

És per això que topem amb aquesta resistència tan ferotge i aquesta guerra bruta que implica ingents esforços de la intel·lectualitat orgànica que busca desacreditar-la a ulls dels espanyols i dels europeus. Una independència catalana podria ser un exemple a seguir de victòria d’una sobirania popular. Une question de souverainité. Per això tenen por. Per això, ens tenen por.