És vint-i-cinc de novembre i això sempre ens fa pensar, oi? A totes les persones que mai dediquen una reflexió a la violència envers les dones avui els sembla bona idea posar-se la disfressa de la consciència i anar a alguna manifestació. No patim, també hi ha qui fa crítica dia rere dia als carrers, les aules, a casa… i en les sales de teatre. És el que passa a Dau al Sec aquestes setmanes sota la direcció de Carla Torres Danés i té un nom: Qüestió d’honor.
Dau al sec em sembla un nom suggerent. Així, d’entrada, ningú sabria dir què és. Però si menciono que és una sala de teatre que viu a Poble Sec (Barcelona) potser ja sona la campana. És un edifici modernista que va ser construït l’any 1910 i ara, després de reformar-lo, pren el nom de Dau a causa de la seva naturalesa arquitectònica. Efectivament, és un espai avantguardista creat pel desenvolupament de la reflexió mitjançant el diàleg i la paraula; per això és una sala dedicada a acollir espectacles, tallers, laboratoris i residències tècniques. Això mateix és el que ha fet la Carla Torres Danés i l’equip d’actors i actrius que, sota la seva direcció, han dut a l’escena Qüestió d’honor, basada en el text de Lutz Hübner i que podreu veure fins el dia 1 de desembre a la sala teatral de Poble Sec.

Aquesta obra de teatre es pregunta pels límits del patriarcat i com afecten les persones joves. Quin és el seu poder? I quin és l’impacte del context social? Tot surt a la llum en una història explicada pels adolescents que la protagonitzen. Arquetips de la nostra societat ens guien per un relat de violència i innocència a parts iguals amb un desenllaç gens sorprenent però prou colpidor perquè fem les preguntes corresponents. Qui comet els crims d’agressió contra les dones? Quins són els mecanismes del sistema que normalitzen aquesta violència? Quin és el joc pervers que distribueix la culpa amb una balança desequilibrada? Tot plegat simplificat en el que sembla un joc de nens i nenes en escena; és la màgia del teatre, que sap amagar sota les paraules molts missatges a desxifrar a través de les accions: en un escenari circular que permet veure totes les reaccions del públic les actrius juguen a gronxar-se (literalment) amb coratge i els actors corren en cercles fins a esgotar aquesta hormona masculina que ens obliga a tenir un dia com el vint-i-cinc de novembre.

En sortir del teatre penso: quin és el grau d’impacte que causa el sistema patriarcal en les persones de l’equip de Qüestió d’honor? Així que em trobo amb la Carla al pati de la Central del Raval i mentre anem a buscar un suc li aboco les meves inquietuds. De camí a la taula que hem triat m’explica que el que li preocupa de la societat és que ens estem tornant de pedra i estic d’acord amb ella.

Les persones joves som les que més patim l’impacte del sistema. Tu i tot l’equip sou part d’aquest col·lectiu vulnerable. Això condiciona a l’hora de desenvolupar la teva feina?

Porto dirigint obres des del 2013 i no és gens fàcil. T’has de fer el camí molt sola. Vull pensar que la diferència de gènere no hi té a veure i que els joves ho tenim tots difícil, i més amb els temes de cultura. L’interès és bastant baix… jo espero que puguem donar més vida a aquesta obra perquè és necessari. Veure una sèrie al sofà des de la distància no ens afecta tant, però al teatre ens interpel·la molt. Precisament a l’equip som una majoria de dones i joves i m’agrada perquè de vegades sembla que s’hagi de masculinitzar els rols perquè tinguin importància.

És per això que vas decidir dirigir una obra amb aquesta temàtica?

Vaig estar un mes i mig a la Central del carrer Mallorca llegint teatre editat en català feia poc. Fins ara, excepte un, tots els textos que he utilitzat eren textos propis. Aquesta vegada no podia ser i també em semblava interessant treballar un autor que no conec: en arribar a aquest text, llegir-lo, i veure que és molt social em va tocar molt. No crec en el teatre que només és entreteniment.
Quantes vegades al dia sento un comentari de micro masclisme? Aquest text és molt extrapolable i això ens interpel·la molt. L’obra està basada en fets reals i està escrita el 2005, però jo he volgut mostrar una estètica molt contemporània per no allunyar el conflicte en el temps perquè llavors ho justifiquem: he adaptat la lletra a la manera de parlar perquè considero que si ho veiem a nivell musical i estètic tal com és avui, ens arriba molt més. A nivell estètic és molt atractiva i això fa que sigui més propera a la gent jove.

Et sembla una qüestió significativa que el text en el qual es basa l’obra sigui escrit per un home?

Segur que és important. És un autor molt social que vol plantejar des del paradigma dels joves d’avui com s’interpel·la la resta de societat. La gent em diu que es nota que l’obra està dirigida per una dona. I a més, amb la voluntat d’entendre els personatges. El text és homòfob, és xenòfob… ho té tot. Jo vaig fer una re interpretació dels personatges i vaig voler escenificar-ho en un escenari urbà que contrastés amb algun element que tingui més a veure amb l’ànima.

Què és el que més t’interpel·la de Qüestió d’honor?

El muntatge. El text m’interpel·la tot: que hi hagi una noia que parla ella amb ella mateixa, per exemple. Aquest personatge per mi és molt interessant, molt intel·ligent i amb una personalitat molt pròpia. M’apassiona la idea del gronxador amb aquest personatge i m’agrada com hem aconseguit generar aquests espais, la interpretació que fan els actors i el seu creixement per comprendre l’obra.

S’ha de de construir per construir. Com gestiones amb l’equip el treball sobre els temes que tracta l’obra?

Els costava molt; hi ha un personatge que al principi cau molt bé al públic però després té moments que incomoden molt més. Per exemple per en Pol Forment va resultar desafiant endinsar-se en el seu personatge perquè és un personatge que crea rebuig. El personatge que fa de psicòleg, per exemple, és un actor molt emocional i vam haver de pensar com es tracta les persones que pateixen un procés judicial, ho vam treballar a partir d’una connexió amb la resta de personatges i un repte personal.
De tots els actors només havia treballat amb dos. El procés del càsting va ser molt bonic perquè vaig seure amb tots ells per saber què havien entès de l’obra. Hi havia molts actors que per exemple donaven molt el perfil físic però quan parlàvem de totes les qüestions de gènere i inclusió que tracta l’obra i la seva manera d’entendre’ls veia que ho tenien poc treballat. Era complicat que tot l’equip de persones partís d’una línia de reflexió diferent, per això vaig donar molta importància al treball de taula.

Tu hi ets cada dia i veus les reaccions del públic en rebre les actituds dels personatges.

Jo quan em poso com espectadora m’agrada veure que l’espectador flueix; en algun moment el públic riu i penso que socialment hem fet un constructe que fa que determinades expressions siguin mesquines, però són expressions que en realitat són naïfs, si riem, és perquè les veiem així. La gent em diu que surt molt tocada i jo crec que és perquè l’obra ens parla d’una cosa que és el nostre dia a dia. Primer el públic riu i s’identifica i després rep la punyalada. La idea del públic al voltant és perquè la responsabilitat cau en la societat.

Bershka patrocina el vestuari de l’obra. La denúncia que feu del sistema patriarcal pot contrastar amb els valors pels quals es coneix aquesta marca tèxtil. Heu tingut alguna crítica que assenyali aquesta contradicció?

Honestament aquesta obra és amb subvenció i pressupost zero. L’he produït jo i hem fet la residència al Dau al Sec. Vestir cinc personatges en aquesta obra, que a més fan canvis de roba molt ràpids i tenen una estètica molt trap que ens interessava per mostrar que el problema és actual, és difícil. El patrocini ve d’una col·laboració de la Candela Antón amb Bershka; després de la proposta jo vaig tenir un moment de dubte però el vestuari és car i d’aquesta manera hem pogut vestir tots els personatges. Els he convidat molt a venir, encara no han vingut però els he convidat. A més, no estic utilitzant la imatge que ells donen amb aquesta obra, sinó que l’utilitzo com a mitjà per parlar d’una altra cosa. Són petites contradiccions que hem de contemplar. En llegir també t’adones que si no compres mai a aquestes marques hi ha poblats que deixen de menjar, així que hem de trobar l’equilibri.

Avui és 25 de novembre. Qüestió d’honor és 25N cada dia. Estem centrant-nos massa en els actes individuals en lloc de posar la lupa en un sistema que ens empeny a cometre’ls?

Ens falta molta consciencià col·lectiva més enllà del postureo a les xarxes que tots fem i més consciència de base sobre la quotidianitat. Tant sobre dones com sobre homes. El paper d’aquesta obra no és només empoderar la víctima; jo crec que l’home és bo per naturalesa. Moltes vegades sentim unes barbaritats tan bèsties… ara donem un missatge molt pamfletari però no va per dins nostre. Els petits actes de paritat de vegades les dones mateixes no ens els creiem; hem de fer tasques de dia a dia sense obsessionar-nos en què l’home és opressor per naturalesa, jo no hi crec i no em considero un ésser oprimit per ser dona, vull pensar que depèn de tots. Vull que la reflexió arribi més enllà del gènere i que prenguem consciència, ja va sent hora.