Un segle d’intervencions nord-americanes arreu del món poden enterbolir l’anàlisi geopolític, fent-lo passar a la “geoconspiració”. La idea de que qualsevol moviment de protesta que aparegui en un país rival d’Occident és fruït de la intervenció externa negant així l’agència dels moviments polítics locals. Aquests plantejaments són tant esbiaixats com creure que els actors internacionals no juguen un paper important en el desenvolupament de les revoltes socials. A més, això ens priva entendre les múltiples formes en les com es donen les intervencions externes.

El recent cop d’estat a Bolívia i la cobertura dels EUA a les protestes de Hong Kong, ens poden ajudar a veure les diferents formes, interessos i matisos en la que els estats prenen partit en els afers d’altres.

Intervencions i “intervencions”

Pel que fa al cas de Bolívia els EUA hi tenen un interès directe, i d’aquí la seva cobertura al cop d’estat. A nivell econòmic, en plena guerra comercial amb la Xina, els llaciments de terres rares presents a Bolivia són essencials per al desenvolupament tecnològic nord-americà. A nivell geopolític, Washington està decidit a posar fi a l’amenaça que representen els governs nacionalistes i d’esquerres d’Amèrica Llatina.

Aquí el full de ruta és clar, fer caure els governs sobiranistes i substituir-los per presidents afins com Jair Bolsonaro o Jeanine Añez a Bolivia. A Bolívia hem vist una sèrie de passes comunes en desenes d’intervencions com ens mostra el llibre d’Stephen Kinzer Cop d’estat. Un moviment sense suport popular real, concentrat en les classes més poderoses, enfrontades al govern nacionalista d’Evo Morales i amb més lligams amb els EUA que amb els seus compatriotes indígenes.

La situació a Hong Kong no podria ser més diferent. Sense negar les especificitats que representa Hong Kong per l’economia xinesa, els interessos nord-americans en aquest conflicte són més aviat de caràcter tàctics. Els EUA guanyarien poc en cas de que el moviment pro-democràcia triomfés a Hong Kong. Per a Washington el que és important és que allà es mantingui un conflicte recurrent, que dreni l’atenció i els recursos de la Xina. Per aquest objectiu tant hagués servit que la protesta es doni a Hong Kong com en qualsevol altre gran ciutat de la Xina.

Els EUA han donat suport als líders del moviment pro-democràcia, amb el paper destacat de congresistes ultraconservadors com Marco Rubio. La cobertura de la premsa occidental de les protestes de Hong Kong, contrasta amb el seu silenci en els conflictes de Catalunya o el drama del Caixmir.

Però, res d’això canvia el fet de que si el conflicte ha emergit a Hong Kong i no a un altre indret de la Xina, és per l’existència d’unes condicions socials pròpies que han dut a l’ex-colònia a la situació quasi-bélica en la que es troba. L’economia Honkonguesa es troba en declivi. Beijing no ha sigut capaç d’implementar del tot l’autonomia de l’ex-colònia incloent el sufragi universal.

L’esclat de ràbia als carrers de Hong Kong no és fruit de la propaganda occidental, sinó per l’existència d’una creixent incompatibilitat entre la societat de l’ex-colònia i la de la Xina. Òbviament, saber que les teves reivindicacions compten amb el suport de la primera potència del mon no és un element menor. Però aquí els EUA no han actuat com a detonant, sinó com a amplificador d’un conflicte previ.

La injusticia de les causes justes

A casa nostra coneixem discursos similars. Els mitjans russos han donat una àmplia cobertura a les protestes de les armilles grogues, a l’independentisme català, i als moviments populistes. Però només difícilment ens creuriem que els moviments antisistema dins la Unió Europea, existeixen gràcies al suport mediàtic rus, i no pels propis problemes interns de les societats europees.

Aplicar un cert realisme en com comprenem els fenòmens socials implica no menysprear els moviments socials que podem considerar que juguen en contra dels nostres interessos geopolitics com a simples intervencions externes. Aquests raonaments limiten la comprensió de les protestes socials i el seu impacte en els afers globals. També seria igualment naive pensar que les Grans potències no juguen un paper en amplificar aquelles protestes que els interessen.

La realitat brutal de la política internacional és que de vegades causes que poden ser perfectament justes, poden jugar en contra dels interessos propis. Causes igualment nobles es poden trobar a bàndols oposats del joc geopolític. La tragèdia de la realpolitik és que de vegades perquè la justícia triomfi a un cantó del món, pot ser cal que sigui derrotada a l’altre.